05.11.2021 - 19:50
Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit.
El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací.
La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.
És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.
El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.
Millorar la vida quotidiana dels ciutadans
En un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”
És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.
Crisi a Portugal
Els dos principals partits de l’esquerra portuguesa, el Partit Comunista i el Bloc d’Esquerra, han retirat la confiança al govern socialdemòcrata d’Antonio Costa per discrepàncies arran del pressupost. Fóra curiós de notar allò que li va dir el president espanyol, Pedro Sánchez, quan es va reunir amb Costa l’endemà de la crisi de govern: “Portugal és un exemple d’estabilitat.” No és gens clar que les eleccions puguin fer gaires alteracions en les majories possibles, perquè els sondatges fa força temps que es mantenen estables, però sí que hi ha el temor que l’extrema dreta pugui millorar els resultats. El Partit Comunista i el Bloc d’Esquerra discrepen del compliment de les directrius europees, que Costa segueix escrupolosament, i esperen obtenir de les eleccions més capacitat d’influència al govern portuguès.
