Saber per què cremen les flames

El problema, en una lluita política, és no saber exactament en què creus, o per què hi creus, perquè llavors no saps què defenses ni, en darrer terme, què has de fer. En els films de Tarantino, la sang no és més tolerable perquè no sigui real; perquè bé ens fa plorar la tragèdia quan la veiem al cinema; bé ens fan fàstic les imatges truculentes que sabem que les han fetes amb maniquins de silicona; bé patim pel destí del protagonista encara que no sigui de carn i ossos. La sang de Tarantino és més tolerable perquè la brutalitat és la manera que ell troba d’explicar coses més fondes, la salvatjada no és buida, no és la morbositat pura, sinó una manera de comunicar. És una lògica òbvia, però en política ens n’oblidem. Fins a quin punt et semblen agressives i violentes les flames d’una barricada improvisada per uns manifestants és una cosa que fluctua segons si creus que el contenidor és més ple o menys, i el relat que hi ha darrere més consistent o menys. El judici que fa la gent sobre la gravetat de la violència fluctua segons si consideren més important que la cosa cremi o la raó que la fa cremar. I això depèn de la robustesa narrativa; de saber exactament què defenses i, per tant, de saber per què estàs legitimat a fer allò que fas.

Avui els treballadors de la metal·lúrgia de la província andalusa de Cadis, on el sector és molt fort, amb vora trenta mil llocs de feina, han fet la segona jornada d’una vaga convulsa per a exigir un conveni col·lectiu. No sé si se’n sortiran, però de moment guanyen. Han fet barricades, han tallat carreteres i vies de tren, han dificultat el funcionament d’un hospital, han omplert la ciutat de columnes de fum negre i han originat retencions de trànsit. A les notícies, tanmateix, la crisi amb prou feines hi ha sortit. En aquests moments ni tan sols és als llocs predominants de la portada de cap dels grans diaris generalistes espanyols, que li reserven un raconet. I el tractament que n’han fet és sovint exagerat, i esbiaixat, però lluny de ser catastrofista. N’hi ha uns quants motius, però el principal és que els gegants de la premsa espanyola, arrossegats pels interessos econòmics, han d’entrar de ple en l’estira-i-arronsa del relat per a influir-hi. I en un cas de lluita sindical, la patronal hi té més a perdre si els mitjans hi donen gaire cobertura, perquè la cobertura dóna força als treballadors, i com més força tinguin, més pressió rebrà la patronal per a cedir.

Hi ha una comparació molt fàcil de fer. Que el tractament que la premsa espanyola ha fet de les barricades cada vegada que n’hi ha hagut a Catalunya sí que ha estat catastrofista, i que això és la mostra d’un greuge, la mostra que la premsa espanyola té una posició d’atac contra l’independentisme. Però és més important d’entendre que aquí el conflicte al carrer sempre ha estat un fenomen reactiu, més que no pas un mecanisme afirmatiu de combat, i sovint el problema l’hem tingut molt abans amb manifestants que no ho consideraven legítim que no pas amb la policia. Perquè hi ha hagut sovint una correlació directa entre els en-peu-de-pau escandalitzats pels contenidors i els qui després diuen, des d’un faristol, que hem de ser més per tenir el dret de fer la independència. I és precisament una qüestió de consistència del relat. De saber què defenses i fins on estàs legitimat a lluitar. El problema d’avui de l’independentisme és que no es fonamenta sobre propostes descolonials, en contra de l’ocupació, ni en un nacionalisme nítid que apuntalaria la legitimitat que tenim de cremar un contenidor o de paralitzar un aeroport. I és això que ara ens ha dut fins a l’estancament. El problema no és que no sapiguem cap on fer el pas següent, sinó que una bona part del moviment no sap per què l’ha de fer, ni amb quin dret.

A l’independentisme li ha passat que s’ha begut l’enteniment dels altres. Si l’independentisme s’ha cregut la retòrica espanyola sobre la seva violència és perquè molt abans s’ha cregut la retòrica espanyola sobre la seva legitimitat, perquè no tenia ben estructurades les explicacions que es donava a ell mateix.

Aragonès a Google

La Generalitat té dificultats arran de la negativa de la CUP al pressupost, però he hagut de fer una cerca específica a Google per saber què n’ha dit el president Pere Aragonès. Què en pensa, com es mou. Aquests últims dies no me n’han arribat ni entrevistes, ni declaracions, ni res que s’hi assembli. És precisament per això que dèiem: perquè el contenidor del seu projecte és buit, i no cal ni tan sols que cremi. Aragonès no sap exactament de què té dret i, per tant, no sap què defensa, ni què vol. És un polític buit que algú altre l’ha d’omplir. Per això sempre va a remolc i no és ell que tingui primer un discurs i després tot un partit al darrere, sinó que és el partit –el pinyol del partit– que més aviat l’ha situat allí, al mig, i el fan anar darrere de la maquinària. Aragonès no sap quin president vol ser, ni quina obra de govern vol desplegar. Tan sols avui, quan ja era tot al límit i la decisió ja era presa per extenuació, s’ha atrevit a dir a Salvador Illa que tenen models de país no compatibles. La grisor d’Aragonès és el símptoma que avui a Catalunya no hi ha un debat d’idees, perquè són totes congelades, ni un sistema d’incentius que faci que guanyin els millors, ni eines de control i fiscalització, ni mecanismes perquè la ciutadania passi comptes amb els polítics. I tot s’estanca.

Alemanya aguanta la mirada a Putin

Alemanya aguanta de moment el torcebraç amb el president rus, Vladímir Putin, que aquests últims mesos ha maniobrat per posar traves a la disponibilitat de gas fora de Rússia. Per això últimament hi ha hagut tensió amb els governs europeus, que li retreien que havia provocat la crisi de proveïment de gas. Un dels objectius de Putin forçant la crisi era que els alemanys permetessin els tràmits necessaris perquè es poguessin acabar les obres del viaducte Nord Steam 2, cosa que enfortiria encara més el poder del gas de Rússia, que ja proveeix el 40% del que arriba a Europa. Alemanya ha decidit avui de suspendre el certificat per a continuar les obres, cosa que ben probablement farà que torni a pujar el preu del gas encara més arreu del continent.