La patacada de Borràs i el destí amarg de la fornada rupturista

Novembre del 2020. Damià Calvet té el suport públic de Josep Rull i Joaquim Forn i de la vella guàrdia convergent. Laura Borràs, que té a favor l’enrenou de la base però cap pes pesant no li fa explícitament campanya, l’ensorra, així i tot, amb un 75,8% dels vots a les primàries de Junts i el retira de la primera línia política. Mesos abans, al juliol, el president Carles Puigdemont i Jordi Sànchez fan la fissura final amb el PDECat: li arrabassen les sigles, estripen la negociació amb David Bonvehí i hi descarten cap acord electoral. Tots dos episodis entusiasmen molts independents de Junts, que en privat o en públic els presenten com un procés de despreniment de la rèmora convergent enquistada dins el nou partit. D’ençà de la derrota de Borràs a les eleccions, el febrer següent, aquest procés no ha tingut cap més rèplica sísmica. I aquest cap de setmana ha nascut, finalment, el procés invers.

Borràs és la presidenta del partit i té més poder executiu que no tenia Puigdemont, però el resultat del congrés fou molt més que una patacada. No tan sols perquè fos tercera, darrere Jordi Turull i Anna Erra, ni perquè el secretari d’Organització proposat per ella no obtingués el mínim suport que es requeria, ni per la victòria general dels antics militants de Convergència sobre la nova fornada. El congrés va ser una derrota personal perquè la candidatura unitària s’havia construït –en part– sobre la por de Turull, que pensava que si s’encarava amb Borràs la presidenta l’escombraria com havia fet amb Calvet. La idea que abonava aquesta por era que Borràs dominava el múscul del partit, i aquesta idea ja no té fonament, ni tan sols retrospectivament. Calvet, ja tou i lluny dels focus, ha obtingut ara més vots (1.362) que no pas Aurora Madaula (919), David Torrents (918), Salvador Vergés (1.315), Ester Vallès (908) o Jaume Alonso-Cuevillas (1.337), cinc noms de confiança de Borràs.

Però perquè hi hagués pacte no tan sols Turull havia de témer perdre-hi alguna cosa. Per què Borràs no es va atrevir a desafiar-lo és la clau que explica la derrota de dissabte. Hi ha dues explicacions: o bé Borràs ja no vol combatre l’aparell convergent i de cop i volta s’ha fet partidària de reconciliar-s’hi, o bé també dubtava que pogués guanyar el torcebraç. Totes dues són un peix que es mossega la cua. Borràs sabia el desencís que en molts fidels va originar el cas Juvillà, però no veia prou clar quant suport li havia fet perdre. Una batalla oberta tenia un final incert; un pacte li permet de sostenir el càrrec per a mirar de recuperar-se. Fins i tot l’anàlisi més benèvola amb la presidenta, la desmobilització, li és demolidora. Si una llista única desmobilitza els seus afins i no pas el grup de Turull, és perquè els seus ja no creuen que hi hagi cap diferència significativa entre allò que pot fer cadascú si comparteixen direcció.

Aquesta diferència ha estat la base d’allò que fins ara distingia Junts per Catalunya de la vella Convergència. No pas els fets –perquè Junts no ha provat cap confrontació superior a la que va provar el PDECat, malgrat tot–, ni tampoc exactament la direcció, sinó l’esperança d’una part del partit –sobretot de la fornada nova que no havia militat mai a Convergència– que Junts podia ser una cosa diferent perquè el paradigma havia canviat. Aquesta és la diferència que Junts va començar a enterrar dissabte. L’aire pragmàtic de la formació, que ja navega obertament, no cessarà, creixerà: la seva estratègia ja no és –tan sols– capturar el vot dels enfurismats amb el tomb d’Esquerra, sinó recuperar els qui d’entrada el van entendre i ara troben que els republicans no l’han sabut portar. Un pragmatisme més nacionalista i més realista. Convergència no torna: es drena el pantà, no hi ha alternatives i la retòrica buida no resisteix l’envestida.

No hi ha un cervell gris a dins de Junts que en planifiqui la moderació. L’olfacte els diu que aquest espai quedarà lliure i galopen per ocupar-lo. No és que els pragmàtics s’imposin als rupturistes, és que la taca d’oli del pragmatisme s’escampa per la pura inèrcia del país rendit. Per això Puigdemont –que és sincer quan diu que no creu en el diàleg ni en cap invenció autonomista, mal que sigui per la raó íntima del seu exili– va fer sortir dissabte la seva versió més iracunda dels últims cinc anys quan va parlar d’infrastructures. “36 a 184, collons! Que ja està bé!”, va bramar. Els rupturistes que per lleialtat al president van adherir-se a la seva amalgama, fa cinc anys, i els qui després s’hi han mantingut per confiança en el president Torra i en Borràs hauran de decidir si abandonen el partit, si encara proven de trinxar-lo per dins, o si, com Borràs, es deixen arrossegar per l’aigua que va cap a les comportes.

Europa es continua endurint

En ple procés d’embargament del gas rus, es tornen a encreuar unes quantes crisis europees. La guerra d’Ucraïna, evident, per començar. L’agonia de Boris Johnson l’ha fet tornar als orígens de la seva victòria: després de la moció de censura, torna a escenificar un combat contra Brussel·les i va enllestint una llei que qüestionaria una colla d’acords del post-Brexit. La segona volta de les eleccions legislatives franceses, aquest cap de setmana, pot deixar Emmanuel Macron en minoria a l’Assemblea, cosa que el faria molt més feble que no pas en el primer mandat. L’estat espanyol, un puntal del nou trencaclosques energètic a Europa, té problemes amb Algèria, proveïdor important, que ha suspès avui el tractat d’amistat amb Madrid pel reconeixement de la integritat territorial del Marroc. I el bel·licisme alemany, que la invasió ha fet renéixer, es continua enfortint. El canceller Olaf Scholz ha donat suport avui a la petició d’uns quants països bàltics perquè hi hagi més tropes de l’OTAN als seus territoris.