Changuerra, la feblesa de la CUP i l’autoindulgència catalana

Hi ha un desconeixement enorme a Catalunya sobre el paper d’una part de la burgesia del país en la colonització de Guinea Equatorial. Això és el suc principal de l’article de Basharat Changuerra, candidata de la CUP a Barcelona, sobre –pel broc gros– “el passat esclavista i colonial català”. En aquest retret té raó Changuerra i hauria de ser normal que una descendent de guineans ho digués i en parlés. Però l’article té dos problemes que són simptomàtics no pas del debat concret, ni d’ella, sinó de la crisi discursiva de la CUP.

El primer és un problema de formulació. Fa arrufar les celles que parli de retirar els gegants perquè “banalitzen el colonialisme i l’esclavatge”, però és un detall menor de l’article, i en una lectura poc hostil és fàcil de veure que es refereix als gegants racistes. Ella mateixa ha aclarit per Twitter que parla, per exemple, dels gegantons Negritos de Santa Tecla, que són representacions explícites d’esclaus cubans. És una falta de matís prou greu, en una qüestió important, per a descartar l’article com a punt de partida de cap debat. Els termes amb què parla Changuerra són tan confusos que l’esquerra independentista potser hauria de demanar-se en primer lloc si la seva consistència intel·lectual no s’ha desfet en la cursileria de la política poètica, les citacions i les invocacions de muses.

A banda la relliscada dels gegants, Changuerra demana de “dedicar finançament públic a l’arxiu històric per poder catalogar i significar la petjada de l’esclavisme i del colonialisme arreu del Principat”. No diu cap disbarat, però hi ha sobretot un problema de perspectiva. No es pot parlar de “passat colonial català” sense fer atenció a la classe i concretar que era la burgesia, en tot cas, i una part de la burgesia, que participava del projecte colonial espanyol. No és rigorós de silenciar que el poder polític català era, com ara, subordinat a Madrid. No és just dir que “la Catalunya moderna està erigida sobre la sang, la suor i els cossos de milers de persones esclavitzades” sense cap matís ni cap “també”, deixant a la lliure interpretació del lector fins a quin punt l’autora pensa que es tracta d’una particularitat a Europa.

La CUP està condemnada a fer el ridícul en totes les reivindicacions socials que formuli, sobretot les més innovadores i modernes, d’ençà que l’eix nacional ha deixat de ser el rector del seu discurs. Sempre acabarà sonant mig espanyolitzada, mig americanizada. La pacificació espanyola ens obliga a ser com éssers de laboratori, la distopia dels ciutadans del món que renuncien als seus orígens, però no es pot deixar de ser català, ni aconseguir que deixis de tenir els teus problemes com a català, com si fossis una intel·ligència artificial. El rumb erràtic dels discursos de la CUP és una mostra ben evident que mirar de defugir el problema català perquè ens cansa o ens sembla avorrit només ens porta al límit, a la marginació, a estar perduts com barbs en un rostoll, encara que ens facin creure que funciona a l’inrevés.

Tal com la polèmica il·lumina aquesta feblesa de la CUP, Changuerra té raó que il·lumina també una fonda hipocresia. Una part de la ira que li ha caigut damunt deriva de l’autoindulgència, escampada com un vici a Catalunya, amb una societat que sovint és tan presta a disculpar-se els errors que anul·la la consciència col·lectiva. Sembla que aquesta autoindulgència s’hagi convertit en estructural, si ens fixem en la poca fiscalització als polítics durant el procés i després. La resposta a Changuerra no pot ser purament que delira: si els catalans no volen ser confosos amb la burgesia catalana que ha col·laborat en el projecte espanyol, i si no es volen fer responsables dels pecats sistemàtics dels seus líders, el primer pas podria ser deixar-los de votar.

Forbes i el matrimoni

La dimissió de Nicola Sturgeon, primera ministra escocesa, ha originat una altra polèmica, molt més interessant que no pas la de Changuerra. Kate Forbes, de trenta-dos anys, fins ara ministra de Finances i Economia, és la favorita per a substituir-la, però té un problema: les seves creences. Just després del tret de sortida de la campanya per a rellevar Sturgeon, Forbes va dir en una entrevista que no hauria votat a favor de la llei que permet el matrimoni homosexual si hagués estat diputada quan es va aprovar i que tenir fills i relacions sexuals fora del matrimoni està malament segons la seva fe –evangèlica. Tot i perdre suport a cabassos, Forbes no ha rectificat i a més ha dit que no creu en l’autodeterminació de gènere. En un comunicat, fa ben poques hores, Forbes ha dit que defensaria “a ultrança el dret de tots els escocesos, en particular els de les minories, a viure i estimar sense por ni assetjament en una societat pluralista i tolerant”.