Badalonisme

Hi ha poques imatges que descriguin millor la Catalunya d’avui que els nous cartells electorals de Xavier García Albiol. La seva cara en blanc i negre, somrient però en blanc i negre, i un lema concís i antipolític, “Badalonisme”, sobre el color de tots els partits: no hi ha propostes, ni contorns, només un estat d’ànim pla i repetitiu. Amb prou feines hi ha l’opció de penetrar unes idees en les institucions. Les institucions en tenen les seves, d’idees –l’Ajuntament de Barcelona en té, les implementa i les podeu trepitjar–, però són inèrcies, o dictats internacionals o mercantils: la democràcia catalana és viciada perquè les idees ja no intervenen en el procés electoral, tan sols ho fa la identitat dels candidats, és a dir, allò que diuen que representen, i no pas les idees en si. “Badalonisme”.   

Xavier Trias també podria fer servir uns cartells semblants als d’Albiol. “Barcelonisme”. També és un polític en blanc i negre, tot i que somriu menys, i també pot fer servir el color de tots els altres partits, menys el d’Ada Colau, perquè Trias és políticament més feble que Albiol i ja li ve d’alimentar el contrast amb la batllessa. La polèmica de l’agermanament amb Tel-Aviv n’és un exemple clar. A Colau tant li fa Tel-Aviv, l’única cosa que cerca és diferenciar-se de la resta, de Trias i de Jaume Collboni –i de retruc incomodar Ernest Maragall, perquè Esquerra no sap mai què dir sobre aquesta mena de qüestions. Quan els despulles, a aquests debats simbòlics només els queda l’esquelet electoralista. 

En aquesta Catalunya de l’antipolítica, en què gairebé cap debat no es converteix en una llei, en què gairebé cap idea no es materialitza, els partits fan servir més que mai les polèmiques per a explicar als votants què se suposa que representen, però ni tan sols ho representen de debò, i encara pitjor: no és important si ho representen o no. A Catalunya només hi ha dues modalitats de govern vigents, avui. Una és el desgovern, que es veu sobretot a la Generalitat, on el govern anuncia amb pompa ​​2.135 professors nous i al cap de quatre dies no és capaç ni de garantir que es facin les substitucions. L’altra és la tecnocràcia, que es veu sobretot a l’Ajuntament de Barcelona, on la maquinària burocràtica dels gerents mana gairebé més que els polítics, com sempre. 

Tal com molts badalonins veuen Albiol com l’escut que els garanteix el confort i la seguretat en una època tremolosa, Trias és un ham per a desideologitzar-ho tot encara més. Molts dels qui saliven perquè torni, sobretot representants de Junts, en parlen com un alleujament. Què farà, Trias? “No se sap, però així ens oblidarem de Colau i tindrem un problema menys.” Menys problemes, menys política. Trias és un caramel·let perquè el país decideixi que vol tornar a ser convergent, que l’independentisme ha estat una fase d’esvalotament i ja torna tot solet al galliner. Les municipals són una prova de foc per a veure la resistència del país. Si fer fora Colau és tan important que els octubristes ho passen per davant de l’eix nacional, poden votar Collboni o Daniel Sirera. Si no, allò que volen és, com sempre, badalonisme.

L’operació Trias és més delicada que no sembla: ara els més autonomistes de Junts ho tenen tot de cara per a prendre el partit i expulsar escissions inconsistents. Si Trias perd, hi ha un gruix de votants que continuaran orfes. Si guanya, en canvi, aguantar encara serà més difícil. La despolitització implica espanyolització, perquè a Madrid sí que hi ha poder i allà, com a tot arreu on hi ha poder, els debats del carrer sí que penetren les institucions, i els debats parlamentaris sí que afecten el carrer. Només cal veure la “llei trans” i la reforma de l’avortament que ha aprovat avui el congrés espanyol. En la Catalunya badalonista de Xavier Trias, resguardar-se de l’hispanocentrisme encara serà més complicat. 

Més armes

Amb un any de guerra a l’esquena i després de la visita del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, pels seus països aliats a Occident, el final de la guerra d’Ucraïna encara sembla ben lluny. L’exèrcit nord-americà ja anticipa el rearmament. El cap de l’Estat Major, el general Mark Milley, ha dit en declaracions al Financial Times que una de les lliçons del conflicte és el cost de l’ús de les municions convencionals. “Fem una anàlisi que ens permeti d’estimar les necessitats reals, i després ho haurem d’incloure al pressupost. La munició és molt cara”, va dir Milley. 

En una línia semblant, el secretari general de l’OTAN, Jens Stoltenberg, ja va dir la setmana passada que el ritme d’ús d’armament de l’exèrcit ucraïnès posava a prova la indústria de defensa europea, perquè era massa alt. Amb un afegit: tant els Estats Units com l’OTAN continuen fent crides a favor de la resistència ucraïnesa. De fet, Stoltenberg ha demanat més armes, i Biden ha continuat manifestant suport a Zelenski. A principi d’any ja va dir que la pau no seria prou sòlida si la victòria de la llibertat no prevalia. Sigui com sigui, els arguments per a augmentar la producció d’armes ja són al punt de bull.