El cop de mà d’Aznar a Sánchez

La manifestació de la Diada, menys indignada que la de l’any passat, no ha capgirat el relat. Continua sense haver-hi un clima a Catalunya en contra del pacte de Junts amb el PSOE. Més aviat al contrari: un bon gruix dels mandarins independentistes donen gairebé per feta l’amnistia, una carta intel·ligent de Pedro Sánchez perquè revifa el xantatge emocional. “De debò que esteu en contra d’acabar el calvari judicial de centenars de civils?” Sota aquesta mena de coaccions és més difícil debatre, com ho era quan hi havia presos polítics, i, per tant, és més fàcil empassar-se gripaus. La inclusió dels policies espanyols ja es va posar damunt la taula a principi d’agost perquè tothom tingués temps de pair-la. I a foc lent ja es cou l’argument que la llei no es podrà tramitar abans de la investidura. És cert que no hi ha res tancat, però una repetició electoral no vindria pas forçada per la resposta de l’independentisme irredempt, ni per cap terratrèmol a Junts, sinó per uns sondatges llaminers.

Avui, l’única revolta organitzada contra el pacte és a Madrid. És una resposta intestinal, enfurismada, que va d’Isabel Díaz Ayuso a Felipe González, passant per José María Aznar. Qui l’ha expressada més cruament és Alfonso Guerra, que va dir: “No ho suportaré, em rebel·lo perquè aquesta amnistia és la condemna de la transició.” És paradoxal que Guerra parli de la transició. En el fons, Sánchez n’està dissenyant una de nova, en què Junts i Puigdemont han de fer el paper de la legalització dels comunistes i acceptar, com Santiago Carrillo, la bandera bicolor. És un escenari que, d’entrada, pacifica l’estat espanyol. Si Guerra, González i Aznar es rebel·len ara contra l’amnistia i atien el conflicte, en lloc de donar suport a Sánchez, és perquè amb l’independentisme en hores baixes ells voldrien acabar la feina, en lloc de tenir-hi clemència, però també per una pèrdua de poder mal païda: Sánchez va transformant el règim del 78 a còpia dels seus cadàvers polítics.

Sánchez s’ha adonat que l’única manera de compensar que el tractin d’il·legítim és mantenir la seva estratègia i tractar d’il·legítims els altres. Per això s’ha desacomplexat contra els revoltats: la portaveu espanyola, Isabel Rodríguez, va acusar Aznar d’haver tingut “un comportament antidemocràtic i colpista” per haver demanat una protesta contra l’amnistia; i, abans-d’ahir, el PSOE va expulsar l’històric Nicolás Redondo Terreros per haver donat suport a la manifestació proposada per Aznar. Sánchez mira d’explotar la ràbia visceral que li tenen el PP i el vell PSOE per fer passar Aznar i González com uns fanàtics: així renova el seu rostre democràtic al litoral de la península, que és on necessita mantenir els feus. La grolleria del PP és llenya al foc per als independentistes més resignats, i Sánchez atia l’antagonisme. A Esquerra i Junts els va bé, perquè l’emblanquiment del PSOE abarateix el preu de pactar-hi. Per això, si Ayuso diu que “a Catalunya costa trobar feina si tens un cognom castellà”, el president Aragonès li respon que es diu Garcia.

Aznar i Díaz Ayuso, que tallen en sec qualsevol aspiració de reformisme que pogués tenir Alberto Núñez Feijóo, han començat a substituir el paper de Vox en la narrativa dels socialistes. Sánchez ha de canviar d’espantaocells perquè ja el té gastat, i el risc que l’extrema dreta es continuï esfilagarsant si hi ha unes noves eleccions és alt. A poc a poc, els socialistes van construint un discurs perquè l’única forma de democràcia possible a l’estat espanyol sembli el PSOE. “Què vindrà després, una crida per un alçament?”, es demanava la portaveu del govern espanyol. La humiliació infligida contra Esquerra amb la taula de diàleg formava part de la mateixa operació: crear una percepció de desprotecció entre el votant independentista per acostar-lo, preu per preu, al PSOE. En el fons és una repetició dels mateixos problemes que han portat el reformisme espanyol a col·lapsar-se sempre: la refundació no s’intenta fer des de Catalunya, sinó des de Madrid amb el suport de Catalunya.

Amb aquesta operació, de fet, Sánchez treu les castanyes del foc a Junts. El dilema principal que han tingut els nous convergents aquests darrers anys ha estat com reincorporar el votant més independentista dins dels límits de la nova política espanyola. A falta d’un projecte propi de Junts, que és un aiguabarreig de discursos i discrepàncies tàctiques, i aprofitant-se de la por que té Puigdemont de reivindicar públicament el nou peix al cove, Sánchez ha dit: “Ja me n’ocupo jo”, i ha començat a rehabilitar ell mateix aquesta mena de votants. El problema amb què tard o d’hora toparan, els uns i els altres, és que les velles bases convergents van tornant al sistema polític espanyol amb una passivitat total, reactiva, sense cap aportació pròpia. De moment els funcionarà, però pot acabar trontollant. La diferència principal amb el temps de Pujol és que llavors el peix al cove naixia d’una expectativa de creixement. Ara neix de la resignació, i per tant tocarà fons més de pressa. I aquesta serà la baula feble de l’edifici que Sánchez, amb la connivència de Puigdemont, ha començat a construir.

El segon cant de sirena

El tomb de Junts es fa a ulls de tothom, i la restitució espanyola de la imatge del president Carles Puigdemont continua avançant. Primer, els passos més fàcils. Després de la visita de Yolanda Díaz, que Puigdemont rebé amb els braços oberts, com un gest de gran simbolisme, ahir va visitar-lo a Waterloo el president del Partit Nacionalista Basc, Andoni Ortuzar. És un pas important: no tan sols perquè ha estat la primera visita que hi feia d’ençà del 2017, sinó perquè escenifica una reconciliació estratègica. Un altre cant de sirena.

La separació progressiva del món postconvergent i els nacionalistes bascs ja ve del 2017, quan el president Íñigo Urkullu va afegir-se a les pressions a Puigdemont perquè convoqués eleccions. A les seves memòries, el president hi recorda aquest episodi amb una certa decepció. Un distanciament emocional. El segon trencament es va produir el 2018, quan el testimoni d’Urkullu al judici del procés va fer un flac favor a les defenses. I el tercer va venir el 2019, quan el PNB va anunciar que es presentaria pel seu compte a les eleccions europees perquè –llavors– el PDECat optà per fer la candidatura dels exiliats. L’acostament amb Ortuzar encara és més significatiu tenint en compte com l’ha rondat el PP aquestes darreres setmanes. L’equació Sánchez es va confirmant. Però resta, encara, la imatge definitiva. El PSOE no ha anat públicament a Bèlgica.