27.12.2021 - 19:50
Llegint els grans mitjans, l’única cosa que sembla que té recorregut ara com ara en la política espanyola és una mena d’antagonisme entre la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, i la vice-presidenta espanyola Yolanda Díaz. Són els dos pols d’elogis més descarats, els que atreuen més adhesions, i de fet gairebé els únics, com si tan sols elles tinguessin opcions d’alterar el paisatge. És un antagonisme artificial, exagerat per les tertúlies, i molt més formal, de tarannà, que no pas ideològic. Com si fossin l’encarnació femenina de les dues Espanyes. Però tenen una cosa essencial en comú: totes dues són l’única alternativa, en els seus espais respectius, de dirigents amortitzats que tan sols opten a la supervivència. Són les dues últimes bales d’un règim polític que es desfà, i per això tota la campanya que els fan a favor, tota la literatura que les alimenta, és exclusivament personalista.
Ayuso és la nota discordant i la personalitat més forta dins un PP paralitzat pels dubtes i els complexos de Pablo Casado, que es debat entre les tres famílies que, d’ençà de Manuel Fraga, havien format una amalgama que el procés va fer miques: l’extremisme pompós de Vox, la fatxenderia castissa d’Ayuso i el camuflatge de centralitat de Mariano Rajoy. Amb Vox desbocat i Alberto Núñez Feijóo a segona fila, centrat en Galícia, Ayuso sembla l’única dirigent del PP amb prou tracció per a decantar la balança cap a ella mateixa i provar de reconstruir, a partir del messianisme, el triangle trencat.
Yolanda Díaz neix si fa no fa del mateix trencament. El PSOE i Pedro Sánchez estan condemnats a cansar la gent, tard o d’hora, perquè s’han mimetitzat amb un estat que opta solament a la subsistència. El populisme ideològic i retòric de Pablo Iglesias va fracassar com a alternativa, perquè es va veure que governar l’arrossegava cap al PSOE, en fons i forma. I per això Díaz fa una representació estètica del populisme, o una representació populista de l’estètica. Mira d’inventar-se una manera nova de fer política basada en el to de veu, en l’eficiència de les dades, en un esforç de serenitat implacable que, en realitat, amaga vacuïtat, i ho agombola tot sota el feminisme per mirar de treure l’embranzida d’algun lloc. Díaz sap que només pot créixer a costa de l’esgotament del PSOE, però no sé si veu prou clar que el PSOE és tan aferrat a l’engranatge de l’estat que el seu esgotament, el seu declivi, serà també el declivi del règim, i si arribés el moment de l’esgotament màxim, a Díaz no li hauria servit de res la reformulació moderada i reformista. Tan sols la ruptura, llavors, l’explosió, tindria opcions de reeixir.
Ni l’una ni l’altra no representen l’essència de cap projecte nou, capaç d’actualitzar el diàleg polític espanyol, sinó el reescalfament final de dos projectes que ja no serveixen per a sostenir la carcassa d’Espanya. El sistema, mitjançant elles dues, malda per sobreviure. Com que la política espanyola no té marge de regeneració, de modernització ni de democratització, ens ofereix dues formes diferents de submissió que serveixen per a fingir una continuïtat possible i, així, amagar les opcions de ruptura que sí que democratitzarien, com la independència. La submissió a l’hedonisme i la submissió a la formalitat. La caricatura propagandística d’Ayuso i de Díaz és un ham contra la responsabilitat de l’alliberament. Ayuso esdevé un monstre arrogant i orgullós per fer-nos oblidar els nostres tabús i lliurar-nos a la diversió; Díaz esdevé el símbol de la delicadesa, l’eficiència i la tranquil·litat per a sotmetre’ns a l’ideal que la correcció política és no molestar el poder mal que sembli que ho fem.
Els lletrats columnistes
L’ex-secretari general d’Esquerra Republicana Joan Ridao, que també fou lletrat del parlament i que ara dirigeix l’Institut d’Estudis de l’Autogovern, ha escrit un article al diari Ara –no és pas la primera vegada– sobre la inhabilitació del diputat de la CUP Pau Juvillà. L’article es refereix al president Torra com a “Joaquim Torra”, és ple dels circumloquis feixucs del llenguatge jurídic i es dedica a descriure d’una manera purament formal les inconveniències que la JEC tingui massa marge de decisió sobre aspectes que potser fóra millor que fossin responsabilitat del parlament. No se n’acaba de treure l’entrellat, de què en pensa Ridao, al final de l’article. Vés a saber què passa –conclou–, perquè la JEC s’ha renovat força. Però, al marge de l’article i del cas de Juvillà, és significatiu que l’Ara hagi fitxat de columnistes dos ex-lletrats –a més de Ridao, també hi escriu periòdicament Antoni Bayona, que va fer tenalla amb Xavier Muro durant tot el seu mandat. No tan sols és revelador per les ganes d’emmarcar el debat polític en el constitucionalisme, sinó per la manera com el llenguatge tècnic, ensopit, procedimental, va substituint el debat polític i d’idees.
Polònia s’ha d’arronsar
Per factors externs, el govern polonès ha perdut avantatge aquests dies en la confrontació amb la Unió Europea. L’ombra de Rússia sobre Ucraïna no l’acosta a Brussel·les, però per força dependrà més de la seva cobertura si l’amenaça es consuma: els polonesos, com la resta d’ex-repúbliques soviètiques que es van desprendre de la influència russa, temen que Vladímir Putin els tingui al següent lloc de la llista. I avui el president polonès Andrzej Duda, conservador, ha hagut d’intervenir per a vetar una nova llei de l’audiovisual que el govern havia aprovat per a impedir que companyies de fora de l’Espai Econòmic Europeu controlessin mitjans polonesos, atès que un dels principals del país, TVN, és controlat per l’empresa nord-americana Discovery, i Duda volia evitar de totes passades una topada amb els Estats Units.
