La llum de gas de l’Ara i la caducitat de l’autonomisme

En certa manera té raó la directora del diari Ara, Esther Vera, quan diu aquesta bestiesa que la censura no existeix en un món amb xarxes socials. Les opinions de Xavier Roig ho tindran fàcil per a trobar un altaveu. I l’Ara no tem gens l’efecte Streisand de l’article que no va voler publicar. L’objectiu no ha estat mai silenciar Roig. No volien amagar res, al contrari. Volien exposar les opinions i el llenguatge que a parer seu no han de tenir cabuda en aquest país. Per això han emprat l’argument que un diari que vol ser generalista no pot publicar articles irrespectuosos i agressius. No es neguen a publicar l’article per por, perquè probablement hauria passat desapercebut, sinó per una il·lusió d’influència política. A l’origen de la polèmica hi ha tan sols el deliri dels periodistes inflats que confonen el poder d’influir en la societat amb servir al poder per mitjà de la influència.

Passa tres quarts del mateix amb el cas de la Universitat Pompeu Fabra i el professor Hèctor López Bofill. Al rector Oriol Amat no va torbar-lo gens ni mica que un professor digués que hem arribat a admetre la mortaldat pandèmica mentre “ens fa terror absolut que mori algú a conseqüència d’un conflicte d’emancipació nacional.” Ningú no va demanar-li explicacions: va ser Amat qui per iniciativa pròpia va dir que allò podia ser incompatible amb els valors ètics de la universitat. No hi havia cap crisi. Amat volia, simplement, dictar què s’ha de poder dir i què no, i per això va muntar el sarau. No són casos de censura: tant per a l’Ara com per a l’UPF, és molt millor que les opinions de Roig i de López Bofill tinguin molt de ressò que no pas que no en tinguin. Com més ressò tenen, més ressò té la seva decisió de considerar-les intolerables.

Ni Amat ni Vera no tracen línies vermelles per a evitar cap debat. El que fan, en realitat, és contaminar-lo des de la base, de tal manera que no examini l’entranya dels conflictes, sinó que es limiti a demanar-se si la manera de plantejar-los és normal o bé és extrema i perillosa. Així, no tan sols imposen ells les seves normes sobre els termes en què és acceptable plantejar els debats. També estigmatitzen les qüestions de fons. Les converteixen en un vesper. És una manera de menjar-se etapes: la seva posició sobre el fons ja l’han formulada quan han marcat els límits sobre la forma. La teva, en canvi, no la podràs argumentar sense que et piqui l’etiqueta d’extremista. Així es construeixen els tabús. I així es defineixen els marges i els radicalismes.

En un país que surt d’un trauma fort, hi ha en joc la idea de neutralitat, i el poder sempre s’afanya per apropiar-se’n. Els qui volen subsistir de l’oficialitat han d’elaborar un marc de normalitat nou. Han de fer coincidir el respecte amb allò que ells respecten; la tolerància amb allò que ells toleren; la llibertat amb allò que ells volen fer; el radicalisme amb allò que ells combaten. És això el que ha passat els darrers anys: no pas una autocrítica, no pas un canvi d’estratègia, sinó una batalla lingüística per a construir una nova moralitat. Per això Esquerra va recuperar de seguida els conceptes d’independentisme màgic i d’hiperventilació. Per això parlen d’amor i de compartir. Per això TV3 s’omple de castellà i d’espanyols. Per això prefereixen els pinxos en lloc dels intel·ligents. Per a desfer totes les conclusions que van conduir al 2017, ens han d’arrossegar pel fang, en lloc de debatre com adults. I agafen un piulet i un article superficials per enverinar el debat sense haver-hi d’entrar, tal com fan servir la flaquesa de la CUP per assimilar el rupturisme amb la puerilitat.

La qüestió no és la llibertat d’expressió, sinó per què un diari que va néixer independentista ja no es pot permetre que un columnista hi digui el mateix que hi deia fa deu anys. Reescriure és esborrar la veritat. Esborrar la veritat implica treballar perquè els qui no volen reescriure, sinó conservar, creguin que han perdut l’oremus. I aquesta feina, aquesta erosió mental, a ells els ha anat convencent a poc a poc que, efectivament, l’hem perdut. Que ens hem radicalitzat, presos de les emocions, que hem emmalaltit, que hem quedat atrapats en la nostàlgia. És una cosa pròpia del maltractament psicològic: per a consolidar la teva nova veritat, cal aconseguir que els altres es demanin, per un segon, si potser no estan com un llum de ganxo de pensar que el català té un enemic.

La manera d’aguantar sense perdre l’oremus és no tenir por de prescindir del vell poder decadent, i adonar-se que la seva influència no tan sols es debilita, sinó que la tenim a les nostres mans. Malgrat tot, l’Ara i La Vanguardia són diaris com més va més en caiguda lliure, amb molt poca incidència, mentre els projectes en plataformes alternatives, els mecenatges, els mitjans digitals i les xarxes socials afermen un paradigma nou, més lliure. La cosa bona, al final, és que la nova neutralitat que s’inventen ara s’edifica sobre tantes mentides que quan el conflicte nacional emergeixi de nou, s’esberlarà sencera.

Nostàlgia del maragallisme

L’article que ha escrit precisament a l’Ara Josep Maria Muñoz, director de l’Avenç i editor del llibre Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi (Fundació Catalunya Europa i RBA), lamenta que encara avui hi ha qui té por de parlar obertament del llegat del president Pasqual Maragall, i apunta que segurament per això la premsa no ha fet gens de cas del llibre. La pregunta de fons és útil. En les últimes eleccions municipals, gairebé tots els candidats a la batllia de Barcelona reivindicaven el llegat del maragallisme. Esquerra Republicana va posar-hi fins i tot el germà de candidat. Al parlament, en canvi, certament, l’ombra de Maragall fa més aviat nosa.

Com pot ser, en un moment històric en què la lluita per la independència s’ha aturat en sec i en què s’ha malbaratat tota una generació de polítics, que ni el president Aragonès, ni Salvador Illa, ni Jéssica Albiach no es vegin amb cor de brandar el símbol de Maragall? Perquè Maragall va poder ser batlle sense topar amb el conflicte nacional. Però la seva presidència, paradoxalment, va fer caducar l’autonomia. Els nostàlgics del maragallisme no enyoren Maragall, sinó un temps en què es podia fer política a Catalunya sense confrontar la urgència de la independència. Per això mateix hi ha tants unionistes que ara, vint anys més tard, encimbellen Pujol.

Biden no se’n surt

Gairebé un any més tard que Donald Trump deixés la presidència dels Estats Units, encara avui sembla que ni Joe Biden ni cap demòcrata no han entès com desarmar-lo, i menys com acostar-se als seus seguidors. La popularitat de Biden continua baixant en picat: d’ençà d’aquest estiu, més de la meitat dels nord-americans ja en desaproven la gestió. I amb la vice-presidenta Kamala Harris passa igual. El discurs que el president actual va fer per a commemorar el primer aniversari de l’atac al Capitoli va tornar a posar en evidència el problema de Biden. El naixement de Trump no va ser un accident, sinó una conseqüència natural del col·lapse del sistema. Atiar-ne la demonització amb grandiloqüència sense construir un sistema nou i millor tan sols facilita el retorn de Trump mateix, o l’arribada d’algú menys demòcrata encara, i amb menys escrúpols.