L’apocalipsi socialista de Victòria Alsina

La consellera Victòria Alsina, que fins que no ha vist perillar el sou no ha pagat la quota del partit, diu que “renunciar a ser al govern posa les institucions catalanes en mans del PSC”. No és un argument qualsevol, és el cor del xantatge amb què Junts i Esquerra miren d’enllaçar fatalment el seu destí amb les esperances del país. Alsina vol dir que Catalunya ja tan sols es pot salvar si governen ells per sempre més perquè, si no, l’espanyolisme la destrossarà. Cadascú fa servir un fantasma diferent. Junts, el del PSC, i Esquerra, el de l’extrema dreta, però Junts va pactar amb el PSC d’enterrar la immersió lingüística i el president Aragonès va dir que la taula de diàleg s’hauria de mantenir amb un govern de PP i Vox. A la pràctica, Esquerra i Junts serveixen els interessos de les amenaces que prediquen.

L’obra d’aquest govern ja té l’aval passiu dels socialistes: al parlament, Salvador Illa hi ha refet ponts i l’apuntala amb un suport silenciós però eficaç; a Madrid, a banda les humiliacions, el govern espanyol es coordina tranquil·lament amb la Generalitat. Els límits d’allò que és permès dins les institucions catalanes ja els dibuixa el PSC, i per tant el PSOE, i per tant el PP espanyol, que mentre acusa Pedro Sánchez de “comprar voluntats” li ha votat la immensa majoria de decrets llei que s’han tramitat d’ençà que Alberto Núñez Feijóo va prendre el timó. Primer, Esquerra i Junts han obert la porta de casa a l’espanyolisme, i ara miren de vendre’ns la recepta ells mateixos. Per això Junts fa dramatisme amb la llengua i Esquerra tres quarts del mateix amb el racisme.

El xantatge, i tot allò que t’ha fet empassar, es torna ridícul quan algú demostra que era possible refusar-lo. Avui ho ha fet Josep Costa, abandonant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El jutge li ha dit que havia de ser al judici. “Li he dit que la meva defensa és no ser-hi, i quan hi ha insistit li he dit que no contribuiré a aquest simulacre de judici”, ha explicat. La plantada de Costa és aire fresc. La condemna per desobediència hauria estat la mateixa, la imparcialitat del tribunal, probablement, també. Per tant, surt més a compte mostrar-ne les vergonyes, assumir un risc i ampliar el camp de batalla que no pas donar-ho per fet. Si els votants independentistes tenen por que mani el PSC, Esquerra i Junts sempre tindran el poder de fer xantatge.

Un govern del PSC no pot ser cap línia vermella. La lògica de votar el que sigui perquè no mani l’unionisme ens precipita per un forat negre d’apatia, desconnexió i submissió. Una societat que vota sempre el mal menor perquè té por de desaparèixer és impossible que avanci, perquè el joc democràtic s’hi congela. És impossible que el país no es col·lapsi, i que el remei no acabi essent pitjor que la malaltia, perquè si no et revoltes contra el PSC, no té cap utilitat evitar que mani, i si no t’aixeques i te’n vas del judici, no té cap utilitat haver permès un debat al parlament. Perdre la por d’un govern dels socialistes potser és la manera d’assumir col·lectivament d’una vegada que els partits actuals no són l’independentisme, i que la seva fortuna no és la del país, sinó més aviat al contrari.

És una bona notícia per al país que Junts hagi d’airejar en públic les discussions, tan crues, sobre com poden preservar millor els interessos del partit. Primer, perquè vol dir que el referèndum va sembrar una llavor de democratització a les bases convergents que les fa més difícils de teledirigir. Segon, perquè els despulla les trampes del discurs. L’argument d’Alsina, per exemple, és tan sols un símptoma de desesperació, un espantall curt de mires. Allò que més ajuda el PSC és la degradació de l’actual coalició, la brutícia que Esquerra i Junts es propinen, la percepció creixent entre votants independentistes que tots els partits són iguals. Si Alsina té por que guanyi el PSC, hauria de fer campanya per a sortir del govern i procurar que Junts recuperi la capacitat de dissimular, de tornar a semblar nacionalista.

Entre els dirigents de Junts, el debat divideix els qui creuen que el país resistirà i que els sortirà més a compte vampiritzar la resistència de la gent –els partidaris d’anar-se’n– i els qui creuen que la decadència serà molt llarga, que Esquerra té les de guanyar, i que per tant val més no córrer el risc de caure en la irrellevància. El millor que podria passar a l’independentisme és que es trenqui l’encanteri de l’espasa i la paret i que el sistema de partits actuals continuï degradant-se, dins el govern, i l’abstenció activa agafi múscul de mica en mica. És l’única manera d’aixecar-se del judici, és l’única manera d’acabar el xantatge, és l’única manera de regenerar.

Truss a Praga

La primera ministra britànica, Liz Truss, va pel camí de batre tots els rècords del catastrofisme polític modern. En menys de quinze dies ha passat del 26% d’aprovació al 14%, una xifra tan baixa que ni Boris Johnson no havia vist en les hores més fosques de la seva nit. Els sondatges són esfereïdors per a Truss: els laboristes, de mitjana, ja arriben al 55% dels vots. Els conservadors governen d’ençà del 2010, quan David Cameron va arribar al poder.

Les eleccions han de ser abans del gener del 2025 i, per tant, Truss encara té un cert marge, però no és clar que aguanti. La premsa britànica més conservadora ja especula amb la idea que la primera ministra tingui un substitut aviat. La convenció que el partit ha fet aquests últims dies no ha anat bé; Truss haurà de treballar per a recuperar la confiança dels seus diputats. La tempesta, mentrestant, agafa força. L’operador de la xarxa elèctrica britànica ha dit avui que probablement hi haurà talls d’electricitat temporals a l’hivern.

Amb el risc de la intempèrie britànica de fons, Truss ha assistit avui, a Praga, al naixement coix del somni europeista d’Emmanuel Macron: una “comunitat política europea” per a transcendir la Unió Europea, amb acords de coordinació geopolítica i comercial amb estats que comparteixen valors amb la Unió, tot i que Truss ha insistit que no era cap substitut de la Unió. A més del Regne Unit, hi havia representants de Suïssa, Islàndia, Geòrgia, l’Azerbaitjan, Turquia i Noruega, amb qui la Comissió Europea ha acordat treballar en una aliança particular per a la qüestió del gas.