Un any sense les transformacions d’Aragonès

El president Pere Aragonès va prometre “una transformació social, feminista, verda i democràtica”. Ara fa un any que fou investit: el seu govern ha estat un desastre en tots quatre sentits. Contra la idea que hi havia un independentisme pragmàtic al qual ara pertocava d’agafar el bou per les banyes i tornar a aprofitar l’autonomia, d’una manera grisa però eficaç, el govern d’Aragonès ha passat un primer any sense cap de les transformacions proclamades, amb una Generalitat menys republicana i nova que mai, i amb una obra molt més etèria que no pas material. Assumint el llenguatge burocràtic del president, fins ara el seu mandat mostra que tant el diàleg com la gestió que defuig el conflicte nacional són molt més inviables que no pas la confrontació, que Esquerra i Junts han enterrat totalment.

La derrota més sorollosa d’Aragonès és que ha estat incapaç d’acreditar ni tan sols la consolidació d’un criteri, del seu criteri, ni el desplegament d’uns valors, d’una idea de país i de societat. En la cosa nacional, que ja restava a banda dels somnis del president, el retrocés ha estat indeturable: els dos socis de govern han contribuït a estabilitzar l’estat espanyol, han malbaratat la crisi de Pegasus i la Moncloa ha humiliat els republicans amb la taula de diàleg fantasmagòrica. Però fins i tot en els dos àmbits que Esquerra, després del 2017, va importar al seu programa per a connectar amb els joves i amb els votants progressistes de partits tènuement federals no hi ha cap resultat significatiu.

Per a la causa “verda”, Aragonès va tenir l’acudit d’encomanar la transició energètica a la consellera Teresa Jordà, que els tres anys abans, al capdavant d’Agricultura, fou qui blocà més projectes a la Ponència d’Energies Renovables, i va trigar nou mesos a establir els criteris que han de definir quins terrenys tenen prou valor agrològic per a impedir-hi construccions de renovables, cosa que encara obstruí més propostes. Ni tan sols així hi ha prou flexibilitat. Com va explicar VilaWeb, molts promotors han passat a presentar els projectes davant el govern espanyol per evitar la rigidesa de la Generalitat, mentre a l’Aragó s’aproven projectes que poden proveir el Principat. A més a més, el pla de Brussel·les per a desfer la dependència del gas rus ha ressituat a l’alça el pes estratègic de l’estat espanyol en termes energètics, i de passada polítics. Aquest triangle pot acorralar seriosament Catalunya, que ja va endarrerida, i l’immobilisme de Jordà n’és la cirereta.

Per arrodonir-ne la lucidesa, el pla mestre d’aquest govern són uns jocs olímpics d’hivern que hauran de fer-se en unes pistes on molt probablement l’any 2030no hi haurà neu, que són sistemàticament deficitàries, i que la Generalitat ja va haver de rescatar amb inversions multimilionàries. Hi ha proves cabdals de la competició que encara necessiten construccions i, lluny de la verdor, el govern pressiona els veïns del Pirineu perquè s’empassin unes infrastructures més adaptades a les necessitats tècniques i volàtils dels jocs que no pas a les de la zona, que reclama una diversificació de l’economia com l’aire que respira.

Per a la causa feminista va crear un departament que la consellera Tània Verge ha fet servir per a poc més que passar el temps. Grans divagacions simbòliques i concreció pràctica molt minsa i lenta. No hi ha ni una insinuació d’una llei d’Igualtat nova; en la qüestió de l’avortament passa la pilota al Departament de Salut; els debats han anat a remolc de les trifulgues entre el PSOE i la ministra del ram espanyola, Irene Montero; i en canvi Verge ha estat pròdiga en alliçonaments morals sense solta ni volta –com la crítica formal i delirant a l’amor romàntic, o com la polèmica del llenguatge inclusiu i el “totis”, amb què ha mostrat un desconeixement profund de la gramàtica i de la semàntica, pel cap baix. Cal reconèixer-li, d’una altra banda, la creació de la direcció general de Cures, Organització del Temps i Equitat en els Treballs, que feliçment ha anat a parar a mans de Núria Vergés, germana de l’ex-consellera de Salut, i que de segur serà el pal de paller de la transformació.

La legislatura serà llarga perquè els partits no tenen cap raó per a estripar-la, de moment, però Aragonès tindrà moltes dificultats per a guanyar més marge de maniobra i per a capgirar la tendència d’estancament i petitesa en què s’ha instal·lat el seu govern. Amb el poder i la sobirania hipotecades a Madrid, fins i tot li serà cada volta més difícil de marcar un xic de perfil propi. Per això la meitat de Catalunya ni tan sols en sap el nom.

Biden, erràtic amb Taiwan

El president dels Estats Units, Joe Biden, ha dit avui, durant la seva primera visita al Japó, que si la Xina ataca Taiwan l’exèrcit nord-americà haurà de col·laborar en la defensa de l’illa. Ho havia insinuat abans, però és la primera volta que ho diu tan clarament, cosa que ha causat una gran sorpresa. Biden ha matisat de seguida que el seu govern continua donant per bona la política de reconeixement d’una sola Xina, governada per Pequín. Els nord-americans han tingut fins ara aquesta posició formalment ambigua perquè els fa por que donar suport explícit a Taiwan esperonarà una invasió xinesa. Però ara, mentre no cessa la invasió russa, al petit estat asiàtic també hi va creixent la por. Les paraules de Biden no s’han concretat, ara com ara, i és poc probable que es concretin: entre la diplomàcia nord-americana hi ha molt de recel a fer cap pas en fals. Amb Ucraïna, però, el rellotge s’ha tornat a engegar.