L’Antiespanya no té constitució

La constitució espanyola ja no és vigent per consens. Aquest és el cor de la crisi. Els socialistes toquen el moll de l’os quan diuen que fa cinc anys l’independentisme va trepitjar la constitució i, per tant, es mereixia el segrest dels tribunals. El 1978, el 90,46% dels catalans van votar-hi a favor; el desembre del 2017, el 47,5% van votar opcions independentistes, encara més votants que els 2.044.038 que tres mesos abans havien votat que sí en el referèndum d’independència. Amb el procés, per primera vegada des de la mort de Franco, un centre econòmic fonamental per a l’estat espanyol, el seu extrem més mediterrani, la seva porta a Europa, manifestà no tan sols que ja no creia en la constitució, sinó que la identificava com l’arrel del problema.

Hi ha un corc a la base. El pacte del 1978 fou la sortida de la dictadura: una proposta reactiva. La constitució del 78 no és un text fundacional de cap consens, sinó un mecanisme de canvi de règim. L’esperit de la transició tenia l’obsolescència programada tan aviat com els espanyols creixessin, es reproduïssin, es morissin i deixessin de tenir la fosca de la dictadura a flor de pell, i tan aviat com els catalans tornessin a creure en la independència. Avui, aquell consens contra el franquisme no l’ha votat ningú de menys de seixanta-dos anys. La base era el sentit del moment, l’aire que es respirava, i quan la memòria es va esquerdant desapareix la sensació i neixen les relectures.

No és estrany que, durant el procés, bona part del catalanisme reformista insistís que la constitució permetia el referèndum, i que els problemes eren la interpretació que se’n feia i Mariano Rajoy. L’única cosa indiscutible del text constitucional, l’element polític essencial que va mantenir intacte de la dictadura, és la unitat d’Espanya, que el procés volia contradir. L’autodeterminació no és una qüestió que l’ordenament jurídic espanyol reguli o deixi de regular, sinó que és fet en contra d’aquesta idea. És preexistent al dret. “La indissoluble unitat de la nació espanyola, basament únic, nuclear i irreductible de tot el dret d’un estat”, va dir Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem espanyol.

La renovació impossible del poder judicial, els mandats caducats (o prorrogats) que no s’inhibeixen de les resolucions que els afecten, la lentitud inoperant del tribunal (en les qüestions que li interessa), reflecteixen certament problemes de fons, però són problemes derivats del conflicte nacional català, i per tant inevitables mentre Catalunya no sigui independent. Aquesta capacitat d’intromissió política del Constitucional l’accelerà el PP l’any 2015, amb la reforma que va donar capacitat coercitiva al tribunal per a reprimir l’independentisme, però és un problema estructural. Si els conflictes no es poden resoldre per la via democràtica, el paper dels partits i del debat parlamentari perd valor, i per tant també en perden els vots.

Espanya no pot votar avui una altra constitució si no reconeix l’autodeterminació, perquè no es podria permetre el luxe de perdre a Catalunya. Espanya no pot fer avui cap votació que Catalunya pogués interpretar com un referèndum d’independència, i això emmetzina la democràcia espanyola perquè impedeix la regeneració de l’estat. Pedro Sánchez no ha barrejat per mer tacticisme la derogació de la sedició i la reforma de la malversació amb la crisi del poder judicial. La constitució és posada en qüestió després del procés: com que no hi ha consens, el significat del text està en disputa, per això el PSOE i el PP s’acusen mútuament de colpisme i de vulneració de la constitució. Sánchez va acusar ahir Alberto Núñez Feijóo de considerar “l’Antiespanya” tot allò que no són ells perquè vol situar-lo fora del marc constitucional, tal com fa amb ell el PP.

Mentrestant, la cosa més natural és que els jutges avancin pel camí que la democràcia i la llibertat deixen d’ocupar.

La guerra s’allarga encara més

El president de Rússia, Vladímir Putin, ha dit que no posaria límits a la despesa militar per a guanyar la guerra d’Ucraïna. Segons el ministre de Defensa rus, el seu exèrcit hauria d’atènyer el milió i mig de soldats aviat, tot i que ningú no concreta ben bé d’on han de sortir els diners ni els recursos. Les proclames de Putin són una reacció, per una banda, a l’ofegament econòmic a què l’intenten sotmetre els Estats Units i la Unió Europea, que aquesta setmana ha reeixit finalment a fixar un topall de 180 euros per MWh al preu del gas. Per una altra, tenen a veure amb la que féu ahir el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, de visita a Washington: “No ens rendirem mai.” Els ajuts del govern de Joe Biden a Ucraïna són a punt de superar els 100.000 milions de dòlars, però el 3 de gener els republicans, més renuents al suport, recuperaran el control de la cambra de representants.