Albert Botran: “La CUP al govern? Com més responsabilitats s’assumeixin, millor”

Albert Botran (1984) és diputat de la CUP a Madrid i màster en història comparada per la UAB. Aquesta entrevista tracta sobre tots dos vessants. Quan parlem de les eleccions del 14 de febrer, Botran diu que la CUP hauria d’entrar en un govern de Junts, ERC, CUP i Comuns. Un front ampli que lligui amb l’opció estratègica de la CUP: fer un referèndum d’independència el 2025. Botran valora positivament que Dolors Sabater acabi encapçalant la CUP, perquè demostraria que el partit s’obre i atreu gent de fora del moviment. Alhora, aquesta entrevista abasta la història i dedica tota la segona part a parlar del llibre Eva Serra. Per la revolució catalana (Edicions del 1979), en què Botran ha escrit el primer apunt biogràfic que s’ha fet sobre aquesta important historiadora catalana, professora de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Pompeu Fabra i militant a la vegada. Eva Serra (1942-2018) va ser fundadora del PSAN, referent de la CUP dels anys vuitanta, autora especialitzada en els segles anteriors a l’ocupació espanyola i una persona de qui Josep Fontana sempre va elogiar els treballs i la mirada. Ara Botran n’ha recollit més de vint texts i n’ha parlat amb VilaWeb.

—Dolors Sabater, bona candidata per a la CUP?
—Dolors Sabater representa una obertura del projecte de la CUP. Nosaltres som un projecte molt militant amb gent formada dins, i a la vegada atraiem gent de fora. Ella no ve del nostre moviment, ni tan sols de la política. I en canvi connecta molt bé amb el nostre esperit i la nostra idea d’allò que és la política. És un missatge que la seva sola presència ja transmet: la CUP connecta més enllà del seu nucli més militant i persistent i és capaç d’articular aliances i sumar nous actors. No solament Dolors Sabater. També hi ha Carles Escolà, ex-batlle de Cerdanyola, de número sis de Barcelona. Aspirem a bons resultats.

—Albert Botran és partidari que la CUP entri al govern català?
—Personalment, crec que com més responsabilitats s’assumeixin, millor. Sempre és millor equivocar-se per acció que no per omissió. També dependrà de la força que tinguis. Ningú no voldrà ser la comparsa de ningú. Un cop mesures les forces amb la resta de partits, també tens més responsabilitat o menys segons la que t’hagi donat la gent. S’han de tenir en compte els dos punts de vista: per una banda, com més responsabilitat, millor, i per una altra, veure quina força tens. Per no fer de cotxe de cua d’un govern en què no tindràs cap influència.

—La CUP no descarta d’entrar a govern, doncs. Com ha canviat la cosa en poc temps.
—També entenc les prevencions. La institució et xucla, et desdibuixa i et fa perdre els objectius de vista. Però aquests últims anys la CUP ha recollit els riscos del contrari, també. Si hi ets a mitges, tampoc no acabes d’incidir en res. Per exemple, en aquesta legislatura la gent té la sensació que la CUP ha desaparegut. Doncs ha pencat més que quan érem deu. Però pel fet de fer treball parlamentari, de ser-hi a mitges, la incidència és molt més diluïda. Aquest aprenentatge també l’ha fet, la CUP.

—A les eleccions catalanes, quin és el govern que preferiu: els tres independentistes (Junts, ERC, CUP), els tres independentistes més comuns (Junts, ERC, CUP, Comuns) o fer un govern d’ERC, CUP i Comuns i deixar fora Junts?
—Si l’objectiu és preparar el país per a exercir la sobirania i fer un referèndum el 2025, el govern ha de respondre a aquests objectius. Darrere d’això poden ser-hi les quatre forces. Sé que és més un desig que no una realitat. És difícil de lligar. Però s’hauria d’articular aquest front gran per exercir la sobirania el 2025.

—Un govern amb els tres independentistes i comuns?
—Sí.

—La CUP vol un altre referèndum. Per què un altre referèndum? Que no el teníem fet, ja?
—El que cal a l’independentisme és una nova acumulació de forces. La del 2017 s’ha anat dissipant, per la poca destresa dels qui dirigien el procés. Ara cal tornar a acumular força. I el referèndum és la millor eina. La societat catalana està dividida per la independència, però pel referèndum, no. I s’ha de saber mobilitzar aquesta força. Nosaltres creiem que cal forçar l’estat que acabi reconeixent d’una manera o altra el referèndum.

—Tant si ho fem en referèndum, com si ho fem en eleccions, al final, el rival tornarà a reaccionar amb violència.
—Correcte.

—Què es fa, aleshores?
—Per començar, que la sola amenaça de violència no tingui efecte dissuasiu, com va passar l’octubre del 2017. Si ara es fan les mobilitzacions que hem fet, o més enllà, aturem l’activitat productiva, som forts en el món del treball, tenim eines de control del territori, això ha de dissuadir l’estat de fer servir la violència. Però també hi ha una altra cosa: hem d’assumir que de repressió n’hi haurà. I ho veiem com una assignatura pendent: aquests tres anys la repressió ha paralitzat i ha dividit. La lluita sempre va associada a repressió. Val més que ens fem a la idea que hi haurà més judicis, més multes i presó. I saber-ho afrontar, no de manera suïcida, sinó anant amb compte i alhora assumint-ho.

—Què heu vist a Madrid, fent de diputat?
—Que el nacionalisme espanyol és una cosa viva i present en el gruix de partits estatals. Força real. Només d’invocar Espanya tanquen files les tres dretes i el PSOE. I Podem i Esquerra Unida tenen problemes per a matisar, quan es fa aquest crit d’Espanya.

—Heu votat que no al pressupost. Per què?
—Aquest govern no té la nostra confiança, amb tota la repressió que hi ha. Un govern que es va formar amb el compromís que la repressió disminuiria. Doncs ara com ara res de res. A tots ens agradaria una Espanya dialogant que ens reconegués, i no hi ha ni això. Algun petit canvi en les formes, però en el fons, cap. N’és la millor prova la fiscalia. La nova fiscal, Dolores Delgado, és tan intransigent com els anteriors. La negativa a votar el pressupost té una segona raó: la despesa social descansa en les aportacions dels fons europeus, i no s’explica que aquests fons vindran associats a retallades; i encara perquè no hi ha hagut una defensa de la fiscalitat justa, més necessària que mai.

—Passem al llibre sobre Eva Serra. Per què l’interès per Eva Serra?
—Vaig començar a militar a l’MDT, i eren els nostres grans. Els que havien posat les bases d’aquell independentisme. Gent que havia fet molta feina, d’obrir camí al moviment. Van deixar la pell per una causa que l’any 1979 era criminalitzada i que no tenia ni partits. Van fer camí fora de l’entramat de poder. Així i tot, es van abocar a aquesta lluita. Per mi Eva Serra, i altres, tenen vides apassionants. I en particular Eva Serra és historiadora i tenia aquest doble vessant: militant i historiadora.

—L’historiador Josep Fontana sempre va elogiar la historiadora Eva Serra i la seva feina.
—Fontana li tenia un gran respecte perquè era molt bona. Molt. Fontana era bo en el segle XIX i XX, Serra en els segles anteriors. Per Fontana era una via de coneixement de l’edat moderna. Era de qui es refiava més.

—Heu recollit una trentena de texts d’Eva Serra, dividits en tres apartats: historiografia, Països Catalans, i memòria personal de l’independentisme.
—La història de l’independentisme explicada per l’Eva és interessant per l’anàlisi i per la primera persona. Països Catalans, perquè és una de les pensadores que després de la transició es va mantenir fidel a aquesta idea, no habitual. Des de l’Enciclopèdia Catalana al Congrés de Cultura Catalana, tot tenia aquest abast, però després tot va anar reculant. Ella, no. I la part d’historiografia és potser la més densa i més interessant a la vegada. Al final els historiadors poden ser molts bons professionals però tenen ideologia. I se n’ha de parlar. Ella, per exemple, és de les primeres que va atrevir-se amb el tòtem: Jaume Vicens Vives. I li troba les contradiccions. Vives representa un pensament mot present en la societat catalana: no tindrem mai la força per vèncer contra l’estat. Sempre tindran més força que nosaltres. Per tant, allò que hem de fer és saber calcular les nostres forces i saber-nos-hi relacionar. Saber-hi pactar. Però no excedir-nos. I això, de la Lliga Regionalista als comuns, és un fil conductor que explica un pensament molt present. Serra diu no. Els independentistes tenim un altre pensament. Deuen pensar que som imprudents i suïcides, però valdrà la pena de lluitar.

—La guerra dels Segadors vista com una revolució. Aquesta és una de les aportacions historiogràfiques d’Eva Serra?
—És una de les grans aportacions, sí. Que no triomfés no la fa menys revolució. Important, profunda, com la revolució anglesa. El que inspirava la revolució anglesa de Cromwell i companyia i el que inspirava els segadors de Pau Claris és pràcticament la mateixa cosa. Passa que nosaltres vam perdre, i no en tenim tants estudis fets.

—“Visca la Terra!” Això ho popularitza Eva Serra?
—Sí. I he intentat de documentar-ho al màxim. I crec que no m’equivoco. Ella investiga la guerra dels Segadors, on es feia servir aquest crit, i el popularitza quatre-cents anys després.

—Un altre punt que destaqueu és com Serra desmunta el tòpic de la monarquia espanyola com a motor de modernitat. Monarquia espanyola moderna?
—Hi ha historiadors que volen demostrar que l’estat espanyol és una cosa que funciona, i miren de buscar la racionalitat i l’eficiència en aquest sistema ja en els orígens. Diuen que un sistema tan disgregat com aquell, al segle XVIII, necessitava centralització. Centralitzar era modernitzar. Historiadors catalans com ara Josep Fontana, Ernest Lluch i Eva Serra diuen: home, no. Hi havia una altra manera de fer les coses, que no exigia la centralització i l’autoritarisme i va ser derrotada. No cal centralitzar per ser modern. I les institucions catalanes que van ser derrotades, i que Eva Serra va estudiar tant, no eren anacròniques i obsoletes. Ja en la guerra de Successió es va fer evident que eren molt vives i capaces d’adaptar-se i donar respostes a nous problemes socials, i que podien haver evolucionat cap al parlamentarisme i una democràcia republicana que a l’estat espanyol va tardar segles a arribar, perquè s’hi van imposar els Borbons, el seu militarisme, i el seu centralisme.

—Per exemple, la Institució del Tribunal de Contrafaccions (1713).
—Molt interessant de veure: era un tribunal on podies acudir  i que revoqués la justícia senyorial. I el tribunal podia dir que el judici no havia estat just. I podien rectificar la llei del senyor. Això abans de l’aparició de l’estat modern.

—Quin és el gran llibre d’Eva Serra?
—El seu problema és que té obra molt dispersa. Per això ara surten antologies de textos. El meu i el d’EUMO. Per mi els seus grans llibres és Textos Jurídics Catalans, que estudiava les institucions catalanes fins al decret de Nova Planta. Llibres per a especialistes.

—En el vostre estudi introductori també parleu de l’Eva Serra militant. No la historiadora.
—Als anys seixanta comença militant al Front, i no al PSUC. Trobava que la sensibilitat catalanista del PSUC, que hi era, convivia amb un cert acomplexament o dogmatisme que feia inqüestionable la relació estatal i amb el PCE de Carrillo. Eva veu que el Front és la catalanitat desacomplexada i la connexió amb el republicanisme dels anys trenta. Som d’esquerres, sí. I catalans i amb dret a la sobirania, també. Del Front passa al PSAN, que es crea a casa seva. Ella va veure que el plantejament polític del Front no era gaire elaborat, i que el PSUC els passa la mà per la cara quant a eines d’anàlisi, formació política i marxisme.

—Eva Serra milita mai a Terra Lliure?
—No, l’Eva no milita a Terra Lliure, jo crec. Però el seu germà, sí. I ella havia ajudat a passar la frontera a militants d’ETA. Eva Serra va ser víctima de repressió. Una repressió que no anava només contra organitzacions armades. Ella va ser detinguda per una pancarta que deia “independència” el 1982, quan el governador civil era Jorge Fernández Díaz. En una manifestació contra la LOAPA. Acusada d’incitació a la rebel·lió. Anteriorment havia rebut  tortures. En va rebre. Cosa que et mostra la veritable cara de l’estat i que la façana democràtica, un cop travesses la porta de la comissaria, desapareix. Finalment, Eva Serra, després d’uns quants anys molt intensos, amb la militància i la fundació del PSAN, d’IPC, la transició, els debats i les tortures, cap al 1982 o 1983, s’aboca a la carrera acadèmica i investigadora.

—Fins que als anys 2000 reapareix amb la Plataforma pel Dret de Decidir i la CUP.
—Per a nosaltres té un pes de referent. Passa que moltes vegades ens els hem escoltats poc, els referents. La CUP en determinades èpoques ha tingut un cert orgull generacional: això ho hem aixecat nosaltres. I mirava poc endarrere. Però amb el temps la CUP ha valorat la gent que ens ha precedit. Sense ells nosaltres no existiríem. Amb encerts o errors. No vam aparèixer en el buit.

—Eva Serra deia: CUP, si entreu al parlament podeu deixar els escons buits i tornar al carrer, o bé prendre l’opció d’un govern de concentració nacional. O l’una cosa o l’altra. A mitges, no.
—Anar a fons en una direcció o en una altra. Però a mitges, no. T’obligava a reaccionar.

—Res a afegir?
—Lligant les dues parts de l’entrevista: hem de ser conscients que això nostre no és una lluita conjuntural. Hi ha unes forces de fons. El país és viu. Té memòria d’allò que ha estat, i encara n’hauria de tenir més. Som hereus de tantes revoltes i revolucions que ens han precedit, i que no perquè no se’n sortissin no tenen valor: al revés.