Més enllà del Botànic

Efectivament, cal anar més enllà del Botànic i Compromís sembla en aquest sentit una coalició ben poruga. Enguany ni tan sols han fet acte de presència a la manifestació del 25 d’Abril potser atemorits per tal que no els veieren barrejats amb llaços grocs i manifestants que mostraven la seva solidaritat amb Catalunya. Però a més, és que la legislatura ha estat ben timorata: no s’ha exigit el requisit lingüístic per a entrar a la funció pública, s’han fet passos molt minsos per a entrar a l’Institut Ramon Llull, s’ha continuat vetant els mitjans de comunicació del principat TV3 i Catalunya Ràdio, no han acabat amb les exempcions de l’assignatura de Valencià, no han recuperat cap senya d’identitat dels valencians: per a referir-se al país, des de Compromís gairebé sempre parlen de “comunitat”, el model lingüístic emprat en la nova TV valenciana és penós i el model comunicatiu la converteix en la continuació antropològica i carrinclona del que era Canal 9, una TV que naix morta. Per no parlar de les eixides de to totalment gratuïtes de la Vicepresidenta Mónica Oltra (ICV). En fi, una coalició aquesta de Compromís on el Bloc (BNV) el partit majoritari dels que la integren, i que podria representar la dignitat i els avenços nacionals que el País Valencià necessita, està gairebé marginat.
És per això que, davant de tot aquest exhauriment, cal anar bastint altres alternatives, que ja hi són i es presenten a aquestes eleccions amb noms ben prestigiosos dins del nacionalisme o l’independentisme valencià. Em refererisc en concret a ERPV que es troba amb un buit electoral absolutament bandejat i abandonat per la coalició Compromís i que representaria, per tant, una possibilitat a tenir en compte.
Ja veurem què dona de si tot açò.

Els valencians i valencianes fa quatre anys que us esteu traient de sobre un monstre de dimensions colossal, alimentat en bona mesura per molts dels conciutadans, a més de votar-los, perquè participaven de la corrupció estesa per tota la costa, la destrucció patrimonial del país i, per damunt de tota , la llengua i la cultura.
Sóc dels que penso que no hi ha marxa enrere en aquest empoderament democràtic, i que el proper 28 d’abril enfortireu es tres forces fiables i netes del País.
Endavant, amigues i amics.

Es veu clar que tant allà a València, País Valencià; com aquí a Catalunya hi ha d’haver el ventall ben estés. Has de tenir cartes de tots els pals. Ampliar aquells vots que són d’aposta, en lloc dels altres que són teòricament útils, té més força del que imaginem. Té força la pretesa inutilitat d’en Puigdemont, té força el vot als presos, té força el vot valencianista. Molta més de la que ens imaginem. Mantinguem doncs l’aposta de cadascú, i sobre unitats… n’hi ha qui en fa en un botànic.

L’antiprovincianisme no és una qüestió menor, sinó essencial d’una col·lectivitat i de cadascuna de les persones que l’integren. L’antiprovincianisme és el raonament i el sentiment dels individus per ser lliures en el seu pensament i actuacions. Cal insistir en aquests conceptes, desplegar-los intel·lectualment i ser-ne conseqüents. Perquè l’adoctrinament del nacionalisme espanyol ens vol provincians, dèbils en la nostra consistència personal i col·lectiva, subordinats a la seua concepció jeràrquica de tot allò que no siga els seus interessos, beneficis i voluntat. I la por, patrimoni del provincianisme, ha sigut la constant de gran part de la política valenciana. Una por que són pocs els que intenten fer desaparèixer. En la propera legislatura, els valencians haurem de ser valents per una vegada: o deixar-nos ser provincians o plantar-nos davant dels abusos del poder central, la cort monàrquica, corrompuda fins a les entranyes i convertida en una màquina d’adoctrinament. Els valencians no podem viure en aquest país provincianitzat fins a extrems increïbles. I el PSPV-PSOE ha de col·laborar en aquest canvi imprescindible, ara que les coses poden ser diferents, sense les pors que ells inauguraren fa quaranta anys… Se’ls ha d’exigir, això, encara que ens haguérem de passar quatre anys maleint-los en tots els seus actes.

A hores d’ara no tinc decidit el meu vot, tot dependrà d’un mínim de decència i honradesa en els polítics. Els valencians que no pensem amb els termes del PP, Ciudadanos i PSOE a Madrid, ho tenim complicat. Podemos és una olla de cols i no veuen gaire enllà del barri de Lavapiés. Esquerra Republicana, la sensació que tinc és que no els interessa eixir de la situació de “confort” marginal en la que es situen al País Valencià des de fa dècades, fer campanya política no volia dir malbaratar els diners amb unes tanques enormes a Alacant amb la cara de Junqueras quan ningú el coneixia (al PV) i per altra banda sembla ser que ara al Principat volen fer el paper que hauria de fer l’esquerra espanyola (desapareguda). Per últim tenim Compromís, una amalgama de partits amb la qual, a hores d’ara, costa molt de sentir-se’n identificat, primer per ser falca i instrument de blanqueig del PSOE, i segon per les eixides de to de la senyora Vicepresidenta valenciana absolutament mancades del rigor del càrrec polític, sense adonar-se que intentant criticar una idea política (la qual certament hores d’ara no és competència al País Valencià) fa una simplificació barroera “esquerres empresonades, dretes exiliades de luxe”, cosa que demostra o bé no entendre res del que està passant al Principat o bé si entendre-ho però voler crear conflicte gràcies a la manipulació política. I per acabar-ho d’adobar els cartells de la capanya de Compomís. La tipografia emprada no es pot llegir als cartells! i les fotos de tan “naturals” a un parell de metres tampoc es pot saber qui és qui …

N’Enric Vila sobre el País Valencià:

“La nació catalana ha tornat a dividir Espanya en dues meitats, una que parla de democràcia i una altra que parla de reconquesta. Sánchez sap que només sobreviurà si sap fer la puta i la Ramoneta entre l’autonomisme i el 155”

“Sánchez necessita controlar el País Valencià abans no sigui massa tard, i Podemos i Ciutadans són els únics partits que poden frenar l’emergència d’un nou pancatalanisme”

“Espanya està abocada a un bloqueig estructural. Els polítics que ha comprat l’Estat tenen capacitat per guanyar temps però no tenen eines per resoldre el problema de fons”

https://www.elnacional.cat/ca/opinio/enric-vila-bloqueig_375322_102.html

Bascs, valencians, balears i catalans. Tots continuem amb dubtes i dificultats extremes a l’hora de formar coalicions de defensa, amb barroques discussions absurdes, amb pors extremes de què no guanyi gaire l’altre partit, encara que d’ideologia política bessona. Tot menys defensar amb les dents si cal els nostres països i la nostra cultura. Mentrestant, Madrid (Castella ja no existeix com a país perquè és un desert) està destruint Catalunya fins a la desaparició si poden, i sense adonar-nos que després de Catalunya vindreu els valencians i després els de ses illes, i més tard -perquè a aquests els temen i perquè no els odien tant com als dels països catalans, també miraran d’acabar amb el que queda de la cultura basca. No volen cap altra cultura que la del toro, la sang i el mamporro al cap. No en volen cap més perquè no són capaços d’entendre’n cap més, ni de la península ni de fora. No en volen de cultura, perquè no l’entenen. Ells volen misèria, perquè és l’únic que saben “governar”.

No era el seu il·lustríssim Miguel de Cervantes qui començava la seva gran obra dient que el quixot venia d’un lloc del qual preferia no recordar-se’n? Perquè preferia no recordar-ho? Hem d’esperar que ens desfacin d’un en un, o d’una vegada serem capaços d’aliar-nos tots contra l’enemic comú?

Els valencians teniu molta feina. Netejar aquesta “terra mítica” que tant anyorem fins, com aquell que diu, la fàbrica de xolocata de Vilajoiosa i una mica més, netejar-la d’escombraires vingudes de madrid amb Ave, costarà molt. Avui dia sí que és necessàri anar a València i portar-te les taronges.
Caldrà fer-ho des de les aules i Explicar molt be la cultura i la història.

I teniu molta feina, donat que personatges com la Mónica Oltra tant lluitadora el seu dia i ara haver sortit de la seva boca que no volia la independència de Catalunya, no cal pensar amb personatges socialistes ni lladres empadronats a la Castellana.
En aquests moments no us podem ajudar, tením gent privada de llibertat a l’exili i a les presons. Esgarrifa més això que l’incendi de Notre Dame.

Els valencians ens movem entre la pobresa del Botànic (Tots a una Blau) i la misèria de l’altiplà sucursal disfressat d’oripells i usurpant recursos de tots. I al remat, la insuficiència en nombre i mitjans -o el desori polític, general a les esquerres on cadascú se suïcida com vol- de qui vol almenys salvar la dignitat, on l’ex-president Albinyana i Guillem Agulló pare serien l’exemple més evident. Un enyora tenir partits nacionals -no estatals, ep!- que seguint l’estela del vell PSAN superaren els marcs regionals que les gàbies autonòmiques han acabat imposant, però tenim el que tenim i prou -els germans de cul i el vent de cara- i amb això hem d’anar fent mentre no hi fiquem seny. Tot menys restar a casa.