Borrell, un destraler en temps de guerra

Divendres, en la segona jornada de la cimera europea a Versalles, Josep Borrell va anunciar que la UE destinaria un fons addicional de cinc-cents milions d’euros, en concepte d’ajuda militar, al govern ucraïnès. La declaració va agafar de sorpresa no solament els periodistes que anat al palau, sinó també els responsables comunitaris que, teòricament, havien aprovat aquesta partida. És l’enèsima controvèrsia de l’alt representant per a afers exteriors europeu d’ençà de l’esclat de la guerra d’Ucraïna, una crisi que l’ha posat repetidament sota lupa més per les seves pífies que no pas pels seus mèrits com a diplomàtic.

Grans anuncis, poc consens

El proppassat 27 de febrer, en plena crisi geopolítica per la invasió russa d’Ucraïna, les autoritats europees van autoritzar un ajut de cinc-cents milions d’euros en armament i equipament militar a Kíiv. A ningú no li va passar desapercebuda la transcendència de la decisió: per primera vegada en gairebé tres dècades d’història, la UE havia accedit a subministrar armes a un país en conflicte. Divendres, tanmateix, Borrell va anunciar sobtadament que aquesta partida es doblaria amb uns cinc-cents milions d’euros més.

“Tothom és plenament conscient que hem d’augmentar el nostre suport militar a Ucraïna per continuar exercint pressió sobre Ucraïna”, explicà Borrell a la premsa. “Cinc-cents milions més, doncs”, proclamà.

Però ràpidament s’evidencià que aquest afegitó milionari no havia estat ni de bon tros acordat. Dos dels principals mandataris de l’eurozona, el canceller alemany Olaf Scholz i el primer ministre neerlandès Mark Rutte, declararen poc després que aquests cinc-cents milions addicionals ni tan sols s’havien esmentat durant la reunió, i la partida tampoc no apareixia a la resolució final.

“La qüestió no ha estat objecte de deliberació“, explicà Scholz a la premsa. Rutte no fou tan conciliador: “No, no, no –declarà, quan un periodista li demanà si els dirigents europeus havien pactat la proposta–. N’he sentit parlar, de manera que podria ser que es debatés a la Comissió Europea […], però no ha estat decidit conjuntament.” Hores després, un portaveu de Borrell aclarí que la mesura havia estat proposada, però no pas acordada.

Els avions europeus, un embolic de proporcions transatlàntiques

No és pas l’única vegada durant la guerra d’Ucraïna que Borrell, actuant aparentment a títol propi, s’avança als equips negociadors i anuncia unilateralment propostes encara no aprovades. Dues setmanes enrere, va desconcertar els seus socis europeus i nord-americans quan proclamà, per sorpresa de tothom, que la UE posaria els avions a disposició de l’exèrcit ucraïnès perquè poguessin entrar en combat contra les forces russes. El pla, teòricament, era secret, i encara no havia estat acordat entre els implicats.

La transferència, segons Politico, hauria estat possible si s’hagués mantingut en secret, però va esdevenir impossible així que Borrell l’anuncià sobtadament a la premsa. “L’anunci –explica el setmanari– va ser un xoc per a molts, segons els diplomàtics europeus i nord-americans consultats, entre els quals els representants dels països de l’est [d’Europa] que confiaven a mantenir l’operació en silenci.”

El problema s’agreujà els dies següents, perquè el govern ucraïnès va aprofitar les declaracions sobtades de Borrell en benefici propi i va dir que aviat rebria una setantena d’avions de combat provinents de Polònia, Eslovàquia i Bulgària. El problema és que cap d’aquests tres països no havia accedit formalment a cedir les aeronaus a Kíiv, per la qual cosa Eslovàquia i Bulgària es van fer enrere ràpidament.

L’embolic, tanmateix, no s’acabà pas ací. Borrell es trobà obligat a precisar que la cessió la faria Polònia individualment, i dies més tard aquell país va anunciar unilateralment que sí que cediria els seus avions de combat MiG-29 a l’exèrcit ucraïnès. La mesura no havia estat acordada amb la UE, i encara menys amb l’OTAN. Segons l’anunci del govern polonès, transferiria els seus avions a la base de l’exèrcit nord-americà a Ramstein (Alemanya), des d’on serien enviats a Ucraïna per entrar en combat contra les forces russes.

Fou aleshores que, finalment, Washington es trobà forçada a intervenir-hi i posar-hi ordre, i anuncià que rebutjava l’oferiment i que no s’enviaria cap avió de combat a Ucraïna. El motiu d’aquesta negativa, segons els representants nord-americans, és la por que Moscou interpretés la mesura com una declaració de guerra, que podia originar una escalada de tensions que molts temen que podria desembocar en un conflicte nuclear.

Puigdemont, els jardins a la francesa i el gas rus: les pífies de Borrell més enllà de les armes

Aquests dos episodis són segurament les ensopegades més notables de Borrell d’ençà del començament del conflicte, però no són pas les úniques. L’endemà d’anunciar el suposat enviament d’avions europeus a Ucraïna, per exemple, Borrell va dir, en una compareixença posterior a la reunió dels ministres de Defensa europeus: “Gràcies a Déu, Zelenski no és d’aquesta mena de líders que s’escapen amagats en un cotxe.”

Les declaracions, que molts interpretaren com una al·lusió velada al cas del president Puigdemont, aixecaren una gran polseguera. Borrell se n’excusà tot dient que es referia a l’ex-president ucraïnès Víktor Ianukóvitx, que l’any 2014 havia abandonat el país en unes circumstàncies semblants. Però el cas és que no hauria pas estat la primera vegada que l’alt representant feia ús del seu càrrec per a arremetre contra l’independentisme català. “En aquests moments tan tràgics per a Ucraïna, l’últim que cal és que la UE tingui representants tan irresponsables“, lamentà Puigdemont en un piulet.

Més enllà de les disputes polítiques personals, la retòrica de l’alt representant envers Rússia també ha suscitat molta polèmica durant de la crisi d’Ucraïna. Alguns consideren que Borrell, que ha pres una actitud considerablement més dura amb Moscou que no pas el seu partit, s’ha comportat de manera excessivament bel·ligerant tenint en compte que ocupa el càrrec de diplomàtic en cap. Algunes declaracions seves, com ara l’amenaça en què digué “recordarem aquells qui en aquest moment solemne no siguin del nostre costat”, no han estat ben païdes pels sectors menys bel·licistes, entre els quals hi ha membres de la coalició de govern espanyola. Alguns altres han contrastat la figura de Borrell amb la del president francès Emmanuel Macron, que d’ençà de l’esclat del conflicte ha organitzat un seguit de cimeres bilaterals amb Putin i més membres del govern rus per mirar de reconduir la situació d’Ucraïna.

Fins i tot les declaracions més pretesament lleugeres de Borrell han suscitat controvèrsia. La recomanació que els europeus abaixessin la calefacció per tal de combatre el règim rus ha estat àmpliament ridiculitzada. Alhora, hi ha qui veu racisme en unes declaracions recents en què es referí a la UE comparant-la amb un jardí a la francesa i equiparà la resta del món a una jungla. Per una altra banda, el polèmic piulet en què es vantava que els russos afectats per les sancions europees ja no podrien “comprar a Milà, anar de festa a Saint-Tropez ni comprar diamants a Anvers” fou titllat de frívol i irresponsable. Borrell esborrà el missatge poc després, però la polèmica ja havia esclatat.

El general nord-americà George S. Patton declarà en una certa ocasió: “La guerra és la summa prova a la qual l’home s’enfronta.” Si el conflicte a Ucraïna ha estat un examen per a Josep Borrell, la nota que n’obté és, ara com ara, més aviat decebedora.