02.12.2021 - 21:50
Hi ha un film de John Ford que porta per títol L’home que va matar Liberty Valance. Inspirat en una novel·la de Dorothy M. Johnson, aquest western en blanc i negre contraposa dues concepcions del periodisme i del paper dels mitjans en la societat. I la versió més deshonrada assoleix el cim quan el director del diari llença a la paperera la història real i proclama (segons la versió que es va traduir al català i que es podria matisar): “Som a l’Oest, aquí! Quan la llegenda supera la realitat, llavors es publica la llegenda.” Print the legend!
I això, imprimir una llegenda, és, en definitiva, el que avui ja podem demostrar sense cap ombra de dubte que va fer The New York Times amb la publicació, a començament de setembre, d’aquesta fantasiosa història sobre les relacions de Rússia amb el Tsunami Democràtic per mitjà de Josep Alay.
A l’inici de l’article, els periodistes que el signaven –l’un, tot un premi Pulitzer i l’altre, un periodista espanyol més que sospitós que segurament va enganyar el diari– afirmaven que tot es basava en un report d’intel·ligència europeu que havia “estat revisat per The New York Times”. I ho remarcaven encara més després: “Per a reconstruir els contactes amb Rússia, The New York Times s’ha basat en l’informe de deu pàgines dels serveis d’intel·ligència europeus, la substància del qual ha estat confirmada per dos funcionaris espanyols, en els expedients de dues investigacions confidencials separades fetes per magistrats de Barcelona i Madrid que inclouen la transcripció dels texts, però que no han donat lloc a cap acusació relacionada amb les reunions de Moscou; i amb entrevistes amb polítics i activistes independentistes a Catalunya, a més de funcionaris de seguretat a Espanya i l’estranger.” Doncs bé, ahir, Josep Borrell –pobre, quin mal que li devia fer això– va assegurar de manera oficial que aquest informe de seguretat en el qual suposadament es basava la història de The New York Times no existeix en els arxius oficials ni les institucions europees en saben res de res. Final de la història. Ridícul històric per al diari de Nova York.
Va bé que això s’haja clarificat, però crec que avui seria bo recordar que la maniobra era òbvia des del primer minut. Ja es veia que no tenia res a veure amb el periodisme. I només enganyava a qui volgués ser enganyat. L’endemà mateix, per exemple, vaig publicar aquest editorial, desmuntant-la sense gaire esforç. En part, perquè bevia d’una història anterior encara més ridícula que ja havia explicat en aquest altre editorial de novembre del 2019. I, sincerament, era molt fàcil: el text queia a trossos tot sol.
En imprimir la llegenda, però, The New York Times –que algun dia sabrem per què ho va fer, això, i serà ben instructiu– servia a la funció que els inventors de la història volien. Perquè aquesta és una història inventada. Una història que buscava el que va passar. A partir d’aquí es va organitzar un gran escàndol polític i, fins i tot, malgrat els desmentiments enèrgics de l’entorn del president Puigdemont i també de Rússia, el Parlament Europeu va aprovar una moció presentada pel Partit Socialista demanant que s’investigaren les relacions entre l’independentisme català i el Kremlin –un tòpic, aquest, que Espanya prova de fer creïble com siga de fa anys. Però hi hagué un detall significatiu, molt significatiu, que és que malgrat que era una moció impulsada pels socialistes, la meitat dels diputats de l’SPD alemany van votar-hi en contra i l’altra meitat es va abstenir. Cap vot a favor. Els socialistes alemanys saben de tot el que es mou entre Europa i Rússia com ningú més. I també saben perfectament què passa entre Catalunya i Espanya. Qualsevol periodista es podia haver fixat en aquest detallet i només per això haver sospitat obertament de la maniobra. Però la gran majoria dels mitjans es va afegir acríticament al Print the legend! Per ignorància, per sensacionalisme, per consigna, per desídia potser. O una miqueta per tot plegat.
I no ho van fer només els periodistes. Molts polítics catalans, especialment unionistes però també d’Esquerra Republicana, van aprofitar la llegenda impresa pel diari nord-americà per atacar el president Puigdemont i el seu entorn. Vivim una situació tan absurda que sembla que tot val a l’hora d’atacar l’altre i així ens va tot. Ahir, però, no vaig veure rectificacions ni disculpes, malgrat l’abast de la desqualificació. Polítics, mitjans i periodistes que en el seu moment van fer grans declaracions sobre el tema i es van burlar dels qui no hi combregàvem, ara que s’ha ensorrat la història sembla que no han considerat oportú tenir una mica d’elegància. O de decència. No diré pas que estiga sorprès, però m’agradaria que alguns n’aprenguessen la lliçó i, simplement, fossen un poc més prudents la pròxima vegada.
El periodisme que fem a VilaWeb és possible perquè més de vint mil lectors s’han fet subscriptors. Amb més subscriptors podríem fer molt més. Si ens vols ajudar, apunta’t ací.
