18.10.2022 - 21:40
|
Actualització: 18.10.2022 - 21:50
Dijous passat, Josep Borrell va fer un discurs als estudiants de l’Acadèmia Diplomàtica Europea i en un moment determinat va fer servir una metàfora que no podia ser més desafortunada. Primer, va dir: “Europa és un jardí. Hem creat un jardí on tot funciona, que és la millor combinació de llibertat política, prosperitat econòmica i cohesió social que la humanitat ha estat capaç de crear.” I després va continuar: “La major part de la resta del món és una jungla, una jungla que pot envair el jardí.” Per si la barbaritat no fos prou grossa, va afegir que Europa s’havia d’implicar en la resta del món: “O, si no, la resta del món ens envairà, amb diferents formes i de maneres diverses.”
La denúncia de la metàfora europea de la jungla, amb aquesta connotació de ser un indret allunyat de la civilització humana, confús, brutal i perillós, és un clàssic de la crítica anticolonial –Edward Saïd, per exemple, hi va dedicar un capítol excel·lent del seu llibre de reflexions de l’exili estant. Però, sobretot, de tan transparent com és, té la virtut d’indignar la gent normal i corrent. Com s’ha vist clarament en les reaccions d’aquests dies.
Evidentment, el Kremlin ho ha aprofitat de seguida i ha recordat el fet, històric i indiscutible, que el “jardí” s’ha construït sobre l’opressió brutal i descarnada de la “jungla” i sobre l’extracció salvatge dels seus recursos. I, com era d’esperar, tot de països africans i asiàtics s’han sentit agredits i han respost al discurs de Borrell de manera directa i contundent. Però cal remarcar que, aquesta volta, també han estat molts els polítics europeus, i fins i tot socialistes, que han arrufat el nas i han indicat que això no es podia tolerar.
Evidentment, les reaccions europees són bàsicament utilitàries, perquè tenen a veure molt amb el maldecap concret que Borrell els ha creat. Bona part del tercer món no dóna suport a Europa i els Estats Units en la guerra d’Ucraïna i un comentari així de salvatge no facilita les coses, precisament. Però la qüestió no s’hauria de despatxar així com així, ni es pot circumscriure als vaivens del dia a dia. Perquè és molt profunda i exemplificadora.
Sobretot a partir del moment que Borrell ha reaccionat a la polèmica bo i dient que ell sempre ha estat un home d’esquerres i que, per tant, no podia ser acusat de ser un racista o un supremacista. Una defensa especialment interessant com a lliçó per a tots plegats en el moment en què vivim, perquè és un exemple insuperable de com la demagògia sobre una afiliació històrica a unes idees que en una època van ser progressistes es pot fer servir cínicament com a contraposició a uns fets profundament reaccionaris i molt greus.
O és que Borrell, quan parla obertament de “la invasió d’Europa”, no s’adhereix, de fet, al gran lema, a la gran bandera política del feixisme i del racisme avui, que és la teoria conspirativa del gran reemplaçament? No parla com parlen Meloni o Zemmour? No fa servir les mateixes paraules que Orbán? I quina diferència hi ha entre que ho diga un senyor que té carnet de socialista i que ho diga un senyor que té carnet de l’extrema dreta? O és que les paraules i els posicionaments polítics han deixat de tenir sentit per si mateixos?
Evidentment, pels catalans no és cap sorpresa. Que Borrell és un supremacista i un feixista, milite sota les sigles que milite, ho hem vist i ho hem viscut en primera persona. Però que el debat es catapulte ara a escala europea o mundial serà interessant sobretot si serveix per a denunciar la hipocresia del llenguatge polític i si ens ajuda a entendre com a societat que no podem viure més temps presoners dels mites semàntics.
Aquesta presó mental que diu que tots els d’esquerres són una cosa i tots els de dretes una altra s’ha d’acabar. Hi ha de tot a tot arreu i, en tot cas, són els fets i el comportament personal de cadascú allò que cal tenir en compte. I s’ha d’acabar, també, la presumpció que els d’esquerres som bons per naturalesa i tenim un estàndard moral superior als de dretes. Conec molta gent de dretes molt superior moralment a Josep Borrell. I el PSOE es diu d’esquerres, però sovint pense que solament és un parapet rere el qual es refugien per mantenir captiva una massa de vot que continua pensant que són millors per això, malgrat haver-los vist durant anys robar a mans plenes, assassinar dissidents polítics, adoptar mesures econòmiques contràries als interessos populars i imposar l’autoritarisme més descarnat com a forma de govern –recordeu el 155, recordeu Melilla, però recordeu també aquelles imatges de Pedro Sánchez envoltat de militars per a “lluitar” contra la covid, per dir solament tres coses.
Com menys ens deixem endur pels estereotips i la propaganda, millor. Com més radicalment crítics siguem amb tot, millor.
PS. Ot Bou entrevista avui en el seu pòdcast Itziar González, l’arquitecta i urbanista que fa anys que encapçala, amb més gent, però ella de manera destacada, la lluita contra la corrupció, especialment a Barcelona. Us recomane molt que l’escolteu (ací en teniu l’àudio) perquè precisament afina molt quan proposa els canvis que són necessaris per a posar fi a una corrupció que qualifica de sistèmica i persistent. Impressiona especialment de veure com despulla aquesta temptació que és tan visible aquests dies quan diu: “De vegades, hi ha qui es creu que haver guanyat unes eleccions és ser propietari de l’administració.” I qui diu guanyat unes eleccions diu format un govern sense ni tan sols haver-les guanyades…
VilaWeb necessita el vostre suport. Si voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.
