14.07.2019 - 21:50
|
Actualització: 15.07.2019 - 09:20
En un acte del PSC que ha assolit una difusió internacional sense precedents, Josep Borrell, candidat a Alta Autoritat de la Unió Europea per a la política exterior, va dir, com qui no vol la cosa, que l’estat natural de la humanitat, de la vida, va dir ell, no era la pau sinó la guerra. Ho va dir amb un gest teatral greu, com acusant d’il·lusos els qui pensem una altra cosa i segurament sense mesurar l’abast de les seues paraules ni com serien interpretades en determinats països. Si la diplomàcia és un art, Borrell hi està completament incapacitat. Penseu només que entre les primeres polèmiques del mandat que encara no ha començat hi ha les reticències d’Israel al seu nomenament per la simpatia que consideren que té cap a Iran. En aquest context, interpreteu com es pot llegir a Teheran la frase segons la qual ‘l’estat natural de la vida és la guerra’ posada en boca del màxim representant (entre moltes cometes) de la política exterior de la Unió Europea.
Josep Borrell: “La pau no és l’estat natural de la vida. L’estat natural de la vida és la guerra, la confrontació i el conflicte.”
Ara m’explico moltes coses… pic.twitter.com/BfEyiolelO
— Miquel Strubell fill 🎗 (@miquelstrubell) July 13, 2019
Això que es coneix com a ‘estat natural’ és un concepte que segurament ha estat, és i serà, dels més debatuts socialment en la història de la humanitat. La pregunta és lògica i inevitable: ‘Com era la vida de les persones abans que existís l’organització social que avui coneixem com a nació o com a estat?’ La resposta és ben complicada. Hobbes, Montesquieu, Rousseau, Hume i tantes altres ments brillants van esmerçar molts esforços a respondre a la pregunta. Existien els drets? La idea d’uns drets que tenim per naturalesa, els drets naturals, és correcta? O tot és un artifici creat a partir de l’organització social? Érem lliures, abans d’entrar a la societat tal com l’entenem avui? Què volia dir llibertat, aleshores, i on eren els seus límits?
Totes aquestes preguntes, que només són un exemple menut, són de resposta molt complicada. No s’hi han dedicat els filòsofs i prou. Els antropòlegs han fet una gran tasca estudiant les societats més aïllades i els grups no contactats a la recerca de respostes. I els historiadors, evidentment, han lluitat per trobar els elements definitoris de la resposta. Però el resultat de tanta feina no és taxatiu. Encara hi ha qui creu que la guerra i la violència són aspectes universals i naturals de la humanitat, però hi ha arguments molt sòlids també en favor que la guerra és una creació que deriva de circumstàncies específiques econòmiques i socioculturals. I és en aquest context que l’adherència sense matisos de Borrell a la idea que la guerra és un fenomen natural sorprèn i inquieta molt. Ja ho sabem, que ell no és cap gran intel·lectual, però seria prudent no afirmar rotundament coses que estan en discussió d’una manera tan clara i evident. Sobretot, si has d’ostentar un càrrec com el que li han proposat d’ocupar.
Hi ha un detall que crida especialment l’atenció, en l’astracanada de Borrell: la renúncia implícita que significa la seua frase pel que fa a les raons i els principis fundadors de la Unió Europea. La UE és un desastre com més va més gros, però encara té a favor seu un servei únic que ha fet a la humanitat: aturar la cadena de guerres entre França i Alemanya. Les tres grans guerres entre aquests dos estats, especialment la Segona Guerra Mundial, van deixar el planeta i la humanitat en el punt més àlgid de perill que hagués pogut imaginat. La dimensió del conflicte global que van desencadenar, amb els morts comptant-se per milions i milions, l’aberració singular de l’holocaust i l’aparició i l’ús de les armes nuclears van constituir una amenaça a l’estabilitat del planeta i la humanitat com no s’havia vist mai.
Però d’aquelles cendres dramàtiques, en va nàixer el projecte de la unitat europea, que en aquest punt ha tingut un èxit extraordinari. Fa 74 anys del final de la Segona Guerra Mundial i en un període de temps tan curt, en termes històrics, s’ha aconseguit d’evitar per sempre més una guerra entre França i Alemanya, dues potències que havien sostingut guerres cruels el 1870, entre el 1914 i el 1918 i entre el 1939 i el 1945, guerres que havien significat l’ocupació formal d’Alemanya fins al 1989. No és poca cosa, canviar un segle llarg de tensió per l’actual col·laboració, en la qual gairebé es pot dir que França i Alemanya són un sol país, amb l’existència més que remarcable des del 1992 d’un exèrcit comú, fins i tot.
Però quan s’ha aconseguit això, Borrell s’atreveix a dir que la pau no és l’estat natural de la vida sinó que ho és la guerra. I, més enllà de la seua incapacitat política, la pregunta a fer-se és si aquest serà el missatge que proclamarà com a cap de la diplomàcia europea i les conseqüències que això pot arribar a tenir.
Entre parèntesis: el càrrec d’Alta Autoritat no és el que aparenta, en termes de poder. El ministre d’Afers Estrangers de Malta té més poder real que Borrell. Però Borrell té el megàfon de Brussel·les. I les implicacions polítiques del missatge que comença a llançar són enormement greus. Especialment, si atenem a la deriva que la Unió Europea va prenent en el sentit de voler competir també com a força militar al món, un discurs que sobretot Macron, amb qui Pedro Sánchez va pactar el nou lloc de feina de Borrell, vol posar a Brussel·les.
La Unió Europea és un gegant econòmic, una mediocritat política i una nul·litat militar. Aixoplugada històricament sota el paraigua nord-americà i de l’OTAN, el sector militar europeu, el complex econòmic i militar d’Europa ha estat fins ara menystingut. A diferència del que passa a l’altre costat de l’Atlàntic. Allà, l’aliança entre els militars que fan la guerra i la indústria que viu de la guerra representa el nucli de poder estable i real del país, l’essència del sistema. El 1961, en el discurs de comiat, el president Dwight D. Eisenhower, un general de cinc estrelles, va avisar de l’enorme perill que representava per a la democràcia la influència del complex militar industrial. Però la realitat ha depassat les pitjors expectatives. Avui, els Estats Units tenen una despesa de defensa que dobla de llarg la del segon estat (la Xina), que equival a la suma dels dinou estats següents, disset dels quals són aliats seus, i que dobla la despesa conjunta de la resta dels 174 estats membres actuals de l’ONU. Una barbaritat incomprensible que porta a la necessitat de crear i mantenir guerres per perpetuar el negoci.
Avui ja ningú no ignora la gravetat del segrestament de la democràcia per aquest enorme aparell de poder econòmic que és el complex militar industrial –us remet a l’editorial sobre les teories de Sheldon Wolin per si voleu aprofundir-hi. Molt poca gent, per no dir ningú, discuteix l’impacte negatiu sobre la pau mundial que comporta la voracitat de la maquinària bel·licista. I poca gent discutirà que l’europeisme era, en aquest sentit, una contra imatge que demostrava que la pau era possible i beneficiosa per a tothom. Però la maniobra en marxa consisteix a buidar la Unió Europea de les nobles referències humanístiques dels pares fundadors per posar-la en el camí d’esdevenir un monstre paral·lel a això en què s’han convertit els Estats Units d’Amèrica. I per aconseguir-ho, la primera cosa que cal fer és canviar de missatge, pregonant als quatre vents que anàvem equivocats i que, en realitat, dient que l’estat natural de la vida és la guerra, cal preparar-s’hi. Omplint les butxaques del complex militar i industrial europeu.
I quin falcó millor per a fer aquesta feina que Borrell, un indigent intel·lectual que, per això mateix, pot contradir, sense morir-se de vergonya, l’obra dels grans inspiradors de la idea europeista i un immoral que ja ha estat capturat en irregularitats econòmiques però que no ha tingut –ni té ni tindrà– la vergonya ni la decència de retirar-se de l’escenari per assumir així, també políticament, la seua culpabilitat.
PS. Avui he de recomanar-vos l’extraordinari article de Joan Ramon Resina, que aporta una visió diferent i molt interessant del pacte de govern entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Barcelona. Us sorprendrà. I em permetreu també que cride l’atenció sobre la columna de Jordi Goula, dedicada a la situació de la indústria. La seua anàlisi econòmica setmanal ha esdevingut ja una referència extraordinària del nostre diari, imprescindible per a entendre on som.
