Laura Borràs: ‘Amb orgull, podem reivindicar l’acció que fan els nostres joves’

Laura Borràs (1970) torna a ser candidata de Junts per Catalunya al congrés espanyol a les eleccions de diumenge. Després del seu breu pas com a consellera de Cultura al govern del president Quim Torra, aquesta independent és ara la cap de llista a Madrid. Veu crítica amb l’actuació recent dels Mossos, de la policia espanyola i de la violència policíaca, Borràs també explica que va anar a l’hospital a visitar el policia espanyol ferit. Aquesta experta en literatura comparada no creu que s’hagi d’investir Pedro Sánchez. Borràs va rebre ahir VilaWeb al Parlament de Catalunya.

—S’ha d’investir Pedro Sánchez?
—Aquest Pedro Sánchez no s’ha d’investir. Encara ha endurit més les seves posicions. Encara mostra més prepotència, supèrbia i arrogància i sobretot el menyspreu que té a defensar la democràcia.

—Va ser un error creure que el PSOE calmaria les coses?
—Era legítim i comprensible apostar per un canvi, perquè el que hi havia era el rostre autoritari del PP. Era difícil d’imaginar que hi hagués una competició cos a cos com hi ha ara entre dreta, esquerra i extrema dreta per arraconar Catalunya i atemptar contra les mateixes bases del sistema democràtic a Espanya. Segurament, l’estat espanyol només té la recepta de sempre, la del segle XIX, XVIII i XVII, repressió i violència, per encarar un repte que és del segle XXI. Democràcia i independència. Ells pensaven que la sentència no seria part de la solució, però confiaven que la repressió que es desprenia de la sentència sí que desmobilitzaria la gent. Que Pedro Sánchez i el PSOE pugin al carro demostra que s’han adonat que no hi ha marxa enrere. La independència de Catalunya és només qüestió de temps i democràcia.

—Votar Laura Borràs és votar Miquel Buch?
—Votar Laura Borràs és votar un espai que comprèn membres del PDCat, fins a ERC, ICV (Morral) o PSC (Marina Geli és candidata a Girona) i independents com pugui ser jo. Per això a la butlleta hi diu ‘Laura Borràs’ i, entre parèntesis, ‘independent’. Un espai que també inclou Roger Español, que encapçala la llista del senat. Quan la gent em diu: ‘Voldria votar-la a vostè però no puc perquè hi ha Miquel Buch, responc que Miquel Buch no és a la llista del congrés. Formem part d’aquest espai? Sí. Un espai excepcional, que uneix gent d’orígens molt diferents per aconseguir la independència d’aquest país.

—Segons el GESOP, els votants de Junts per Catalunya són els que suspenien més l’actuació dels Mossos (73%), per sobre d’ERC (69%) i Podem (36%) [L’enquesta no preguntava per la CUP.] I amb la policia espanyola, també. Els més crítics amb la violència policíaca, els votants de Junts per Catalunya. Curiós.
—Hi ha moltes veus de Junts per Catalunya que hem denunciat la violència policial. I ho fem sense ambages. I ho fem amb tota la contundència. I ho fem perquè els nostres estàndards de qualitat democràtica són els que impedeixen de veure bé aquestes imatges. I per això demanem que s’investigui aquesta brutalitat. No la volem tornar a veure. I instem a emprendre mesures que la desterrin del cos dels Mossos d’Esquadra, que no es pot veure afectat per accions puntuals que hem vist tots, i que són vídeos que no volem veure. Però prenguem les mesures perquè això no pugui ser així. I també crec que fem molt d’èmfasi en la brutalitat policial que han comès alguns membres de la Brimo dels Mossos, perquè ja donem per fet que la policia nacional espanyola utilitza sense cap mena de subterfugi la violència policial. I que a tot estirar el que rebrà és una condecoració. Nosaltres la violència policial la denunciem i demanem que s’investigui. I esperem les sancions.

—El problema és el conseller de torn? Els Mossos? O la Brimo? Recordo fa anys David Fernàndez centrant el debat sobretot en la Brimo.
—Podem tirar-nos els noms dels consellers pel cap. Podem fer-ho. I així no parlem de Marlaska i de la policia nacional. El 2009, amb el conseller d’Interior Joan Saura, els antiavalots van entrar a la Universitat de Barcelona contra els estudiants que protestaven pel pla Bolonya. El problema, gairebé estructural, és la Brimo. El que cal fer és una reforma en profunditat d’això. I podem dir que hem obert l’auditoria més gran interna dels Mossos d’Esquadra. Comencem a posar-hi solucions. Escoltarem al conseller quan comparegui. Hi haurà una comissió d’investigació. No el sorprengui que siguin els votants de Junts per Catalunya els votants que més hagin reaccionat. Demostra fins a quin punt s’han de prendre mesures, perquè això no ens representa en absolut.

—Us he llegit que la resposta institucional ha estat més fluixa que no la del carrer.
—La determinació que hem vist als carrers no s’ha correspost, a la mateixa altura, amb la de les institucions. On hi ha tots els partits, el govern, el parlament. Poder fer aquesta autocrítica no ens debilita. Ens fa més forts. Hem de saber que l’estat vol reprimir els que són dins i els que són fora.

—Al carrer li falta direcció política, diuen alguns. Però potser amb direcció política no hi hauria hagut carrer.
—La reacció al carrer és el símptoma més gran de normalitat democràtica. Si no hi arriba a haver reacció al carrer, hauria volgut dir que estàvem colonitzats, que ja ens havíem rendit, que ja havíem claudicat. La gent surt al carrer a protestar i el valor de la protesta és profundament democràtic. No haver protestat, no haver sortit mobilitzats al carrer, hauria volgut dir que ens agafava anestesiats. Que el carrer hagi sortit amb la força que s’ha manifestat, és un símptoma de normalitat democràtica. Ens hauria preocupat que això no hagués passat. Ara, a Catalunya, quan hem anat junts institucions i carrer és quan la força de la gent és imparable. De tota la gent. La que neix al carrer i la que recull la força i la transforma en acció política. Amb orgull, podem reivindicar l’acció que fan els nostres joves, perquè ells també s’han sentit afectats per aquesta sentència. Mentre els polítics llegien les pàgines que parlaven del dret d’autodeterminació els joves han sortit al carrer. Què vol dir, que no ens podem manifestar? Que no podrem fer vaga? Això ho hem d’escoltar i tenir molt present. Aquest actor, la mobilització ciutadana, ha vingut per quedar-se. I ho hem de celebrar.

—Vau anar a veure al policia ferit, he llegit. Com us va rebre?
—Jo hi vaig anar sense càmeres, sense publicitat i no vaig voler que transcendís. Però l’altre dia, quan vaig ser interpel·lada per una periodista que em deia: ‘Vostè no va anar a veure totes les víctimes’, li vaig dir: ‘No, vostè s’equivoca.’ He anat a veure totes les víctimes que han donat permís. I el president, també. Jo, efectivament, vaig voler visitar-lo. És una de les coses més complicades que hauré fet: anar a veure un policia nacional, notar la tensió en el seu entorn, era dins l’UCI. Però jo era allà per traslladar-li que volia que es recuperés. I com més aviat millor. I entenc que l’empatia vol dir també això. Acostar-te a algú, agafar-li la mà i dir-li que vols que es recuperi. Ell també em va agafar la mà. A ell se li van negar els ulls de llàgrimes. A mi, també. Va ser una cosa molt difícil de traduir en paraules. Vaig agrair molt a la família que em permetés de fer-ho. I ells també van agrair aquest gest. Perquè alguna cosa s’ha de començar a curar. Va haver-hi un abans i un després d’anar-lo a veure.

—Se sap si el policia va rebre per un manifestant, per un policia o per algú altre?
—Jo no ho sé. I vull que se sàpiga. I vingui d’on vingui la seva agressió és evident que l’Ivan ha estat a punt de perdre la vida. I això és molt greu. D’una extraordinària gravetat. El que em sorprèn és l’alegria i la frivolitat de gent que, sense saber res en concret, saben qui ho ha fet, des d’on ho ha fet i quina ideologia tenia el que ho ha fet. Si us plau. No intoxiquem el dolor de la gent.

—El programa de Junts per Catalunya inclou l’indult?
—No.

—I com s’han de treure de la presó?
—Trobant una solució política al conflicte polític. Els presos són part de la resolució del conflicte. Com el retorn dels exiliats i la reparació dels danys a tots els represaliats. La base de tot l’edifici és el dret d’autodeterminació. Necessitem una solució política amb un acord polític. Perquè les solucions policials fan que el problema persisteixi. Per això ens presentem al congrés i oferim una veu forta que faci valer aquests drets i que no regali els vots a canvi de res. Els presos han de veure’s com a part de la resolució del conflicte polític. I els de fora hem de fer d’altaveu sense parar.

—Per què us han de votar, al congrés?
—Molta gent diu que s’ha sentit representada per mi, per la meva fermesa i contundència. I pel fet de buscar el diàleg i demostrar que han estat els altres que han dimitit de la política. Ho teníem clar llavors i alguns ho han hagut de descobrir ara: amb aquest Pedro Sánchez és molt difícil de parlar-hi. La via repressiva va començar amb el PP, però s’ha incrementat amb el PSOE d’una manera brutal. Hem de fer valer aquest vot per transformar-ho tot. Per veure que no hi ha marxa enrere. I que no podem donar els vots a qui ens pren els drets. I espero que puguin sentir-se representats a Madrid amb aquesta contundència.

—Joan Tardà em va dir que ell no podia anar a visitar llibreries a Madrid perquè l’insultaven pel carrer.
—Doncs jo hi vaig i rebo records dels ex-alumnes. Perquè també tinc ex-alumnes a Madrid. I, excepte un episodi durant les europees, en què hi havia Gonzalo Boye i Bea Talegón, episodi molt desagradable, el que he trobat a Madrid –AVE, pont aeri, els carrers, restaurants…– és gent que em dóna la mà. O gent que em diu, des de la discrepància absoluta, m’agraden les seves formes, el seu discurs té contingut i la respecto. I m’ho he trobat unes quantes vegades. I sempre he anat amb el groc. Sempre. No me’l trec. El braçalet i la papallona grocs. Vol dir que hem mirat de fer èmfasi en una manera de dir les coses, i en una contundència, sense que les formes ens faci perdre la raó.