Borràs fa un colp d’autoritat

Quan ahir vaig escriure que l’estat aprofita qualsevol oportunitat per desestabilitzar, em referia exactament a allò que han fet els comuns, que no són estat però són a la seva òrbita.
Que els comuns presentin un candidat alternatiu hauria de ser una anècdota. Esquerra només havia de dir que acceptarien el canvi de Junts, però continuen instal.lats en la provocació absurda.

Arribats a aquest punt, el millor sembla ser que Junts resti a l’oposició i donar a Esquerra un marge de temps al govern (mai més enllà d’un any) perquè demostri el que sigui que volen fer per assolir la independència. Ara mateix estan sota greu sospita, després de quatre anys de missatges contradictoris.

I d’aquí a un any, a tot estirar, quan sigui evident que no tenen cap pla real, eleccions i que el poble decideixi.

La solució en part del problema original pot venir de fer al Parlament una proposta de resolució enunciant simplement fonts literals del boe:
Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació. En virtut d’aquest dret estableixen lliurement la seva condició política i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
I així serien els menys demòcrates els qui potser se’n desmarquessin. Si ho denuncien o hi voten en contra, estarien deixant en evidència un cop més el seu poc compromís amb la democràcia i els drets humans. I tot el que sigui expandir el coneixement dels Pactes Internacionals de Drets Humans que l’estat espanyol diu subscriure, mai serà sobrer.

Les revolucions (i l’alliberament nacional és la més necessària de totes), no són possibles sense un lider que SE LA CREGUI, vulgui MANAR, i al voltant del qual s’apleguin LLEIALMENT els col.laboradors, amb FÈRRIA DISCIPLINA. Disciplina que implica, en primer lloc, remar TOTS en la direcció que ordena el capità, abstenint-se d’actuacions i declaracions contraries a la línia politica de la pròpia formaciò.

Digueu-me taliban, militarista o autoritari, si voleu, perquè no m’importa. Crec en la DISCIPLINA, com a virtud i garantia de la indispensable UNITAT D’ACCIÓ per l’assoliment d’un objectiu; en el nostre cas, l’alliberament nacional. Les discrepancies, divergències, i dubtes es plantegen EN PRIVAT i, si no hi ha acord, hom dimiteix del càrrec. Però si s’hi arriba a un acord, es compleix fil per randa amb l’acordat, sense donar als votants la descoratjadora impressió d’una direcció desunida i desautoritzada, on cadascú campa pel seu costat.

El Sr. Partal es demanava ahir si Laura Borràs estaría d’acord amb les paraules de Jaume Alonso Cuevillas. Avui té la resposta. Aprovo la ràpida i enèrgica decissió de la Sra. Borràs i espero que no sigui l’única que prengui si fos necessari, en pro de la causa que diem defensar.

Segur que a la Laura Borràs li ha costat molt aquesta decisió perquè amb el Cuevillas són amics de fa anys. I això encara l’honora més.
Recordeu-vos la història que ens explicaven de petits sobre Guzman el Bueno. Encara que no sigui ben be el mateix.
Respecte al Cuevillas al que conec personalment, tots els meus respectes però s’ha equivocat. Això és pot pensar i inclus dir en privat però mai en públic. Suposo que s’ha adonat i assumeix ‘el correctiu’. Tots tenim dret a equivocar-nos però els errors es paguen .
Espero que JUNTS segueixin la mateixa línia, resisteixi la temptació de les cadires i passi a la oposició. És el millor que poden fer en aquestes circumstàncies.
I que investeixin el ‘cigronet’. Però a un preu. No els hi pot sortir de franc.
A csnvi, ERC estarien obligats a signar una moció de censura per dins d’un any. Temps més que suficient per haver aconseguit la taula de diàleg i tota la resta del compte de fades que els hi prometen a la bona gent.
I respecte la CUP a veure si aconsegueix tots els mínims que diuen sense els seus enemics i vetats de JUNTS.
Ja s’ho faran solets i d’aquí a un any en tornem a parlar.
No és cap pèrdua de temps si aquest termini serveix per desemmascarar els mentiders.

La Presidenta Borràs ha estat clara i encertada, i ràpìda. Molt bé! Però avui Vicent l’has clavat! Aquesta frase és antològica i exacte: “Ací, segurament perquè la Generalitat ja és completament buida de poder real de tota mena, sembla que es pot fer qualsevol proposta o dir qualsevol cosa sense que tinga cap repercussió. Hem vist, per exemple, que en el pacte entre Esquerra Republicana i la CUP se signaven acords que no es poden complir”. Exacte tot el que dius: clavat! Sí, el pragmatisme el que hauria de dir és que la Generalitat des de fa més de 3 anys és buida de tot poder real; i que pera complir el pacte de ERC-CUP no hi hauran diners si no fem la Independència ja, ara mateix, i que per tant és un brindis al Sol! Per tant l’urgent és recuperrar poder real, i això no es farà sense tenir en compte que l’unic i verdader poder real és al carrer i a la gent; i en conseqüència el que cal és guanyar credibilitat i prestigi al carrer i davant la gent, i empoderar-la i atiar-la, sense por!! (aspecte bàsic). Si els politics electes recuperen aquest camí sense por i amb confiança la gent els donarà poder i podrem tirar endavant.

En el referent als comuns prefereixo callar: tanta mesquinesa i roinesa em supera de molt….

La coherència és la diferència en aquest tres partits. N’hi ha un parell que només fan les coses, descaradament, per al seu benefici o, millor, per al benefici dels seus militants, fidels i arribistes. Vergonyós el grau de degradació que llueixen. Impertèrrits … ”Esquerra pensarà a qui voten en haver-hi un diputat CUP disposat per substituir el cessat de JxC”, però … no ha de ser de JxC el /la substitut/a? de Alonso-Cuevillas. Tot s’hi val al duo de les esquerdes?. Vergonyós, repeteixo. Amb aquests diputats pel davant … ànims Presidenta Borràs!

LA MISSIÓ ENCOMANADA
És molt bona la notícia del cop d’autoritat de Laura Borràs, que Vicent Partal ha triat avui en l’editorial.
En els darrers dies hem analitzat cada detall del comportament de Jaume Alonso-Cuevillas i de Laura Borràs, i és ben estrany que dos líders que NO SÓN polítics professionals, que només ESTAN a la política per ser útils al mandat dels ciutadans de l’1-O de 2017 i per res més, han fet un tutorial exemplar d’alta POLÍTICA, que fa recuperar la confiança.
Ens en sortirem.
L’advocat i diputat Jaume Alonso-Cuevillas ha sigut coherent en les anàlisis que fa des del punt de vista tècnic, sense amagar la seva opinió personal que és lícita, argumentada i comprensible, encara que no coincideixi ara mateix amb els objectius polítics estratègics de la mesa del Parlament.
Quan hi ha una discrepància entre la missió encomanada i els objectius personals, estem acostumats a veure que gairebé sempre es sacrifiquen els objectius polítics estratègics, i no passa res.
Però en aquesta ocasió, la bona notícia és que la professora Laura Borràs, com a Presidenta del Parlament, ha fet prevaler immediatament els objectius polítics estratègics, sense cap dubte, amb la idea clara de quin és el seu compromís polític.
Ja havíem vist aquesta actitud quan el periodista Carles Puigdemont, com a President de la Generalitat, havia demanat que fessin un pas al costat els consellers que personalment no es veien en cor de portar fins a les últimes conseqüències els objectius polítics estratègics del referèndum de l’1-O.
L’advocat i editor Quim Torra, com a President de la Generalitat, s’ha mantingut insubornable i coherent amb els objectius polítics estratègics, malgrat la repressió personal que això li ocasionava.
I és que només els que estan a la política sense ser polítics, per sobre dels objectius personals, poden fer prevaler la missió encomanada.
Així ens en sortirem.

Com més va, més clar tinc que JxC no ha d’entrar en un govern abocat al desprestigi.
Com diu molt encertadament en Vicent, sembla que no passa res per prometre coses que no es podran complir. I que no es podrà fer cap política progressista seriosa des de la Generalitat és evident. En primer lloc, perquè no hi haurà diners. Però, sobre tot, perquè l’estat ho farà impossible, mitjançant el T. Constitucional o el que calgui.
Imaginem, per un moment, q el futur govern “independentista d’esquerres” pogués fer aquestes polítiques progressistes q ens promet. Es pot suposar que el prestigi de l’independentisme creixeria força i que el nombre de votants potencials augmentaria sensiblement. Algú creu q l’estat té pensat permetre-ho? Va, home…

D’altra banda, imaginar que Madrid donarà facilitats a un/s partits/s que semblen haver posposat la independència seria estratègicament lògic en qualsevol altre país. Però, a Espanya és senzillament impossible. El seu estil no és “atraure” ni “convèncer” sinó sotmetre. Ni respectaran la nostra cultura ni ens permetran créixer econòmicament, ni apoderar-nos en cap camp. No ho fa, ara, un PSOE de pseudo-esquerra, menys ho faran com més creixi VOX, que és cap a on semblen anar!
Amb aquest panorama, millor ser fora del Govern i anar-se preparant… perquè l’executiu que es formarà no podrà fer avançar el país ni socialment ni nacionalment.
I com que sense unitat ni lleialtat tampoc no hi haurà res a fer, val més no ser còmplices de la pròxima desfeta, si es vol mantenir la confiança de l’electorat independentista, ja prou malmesa.

La Presidenta del Parlament Laura Borràs ha fet el que calia fer, per coherència amb els principis del mandat que des de JUNTS han establert.

Seria del parer que també per coherència ARA no estéssim al govern. Sí ara toca a JUNTS anar a l’oposició perquè estar en un govern de servilisme autonòmic, cada vegada més i més buidat, no ajudarà mai a fer la independència.

A més, no ser a dins del futur govern serà un plus majúscul, ja que deixarà (en expressió vulgar que suposo em permeten) ”amb el cul a l’aire” a ERC i tot el que pregonen i pontifiquen.

A la vegada que la CUP farà marrada en allò que diuen ser i fer (sense diners no hi ha polítiques socials possibles; avui estem malament econòmicament, però és que anem a pitjor, molt pitjor, per desgràcia).

I si els Comuns també tenen cullerada en aquest nou govern ja veurem, tots i totes, quin serà el seu paperot.

Toca deixar que es mullin dia rere dia.. Un bany de realitat és el millor per fer caure a ERC les caretes i els discursos falsívols que, des del finals del 2017, ha patrimonialitzat..

El Jaume Alonso-Cuevillas prou que sabia que la MHP Borràs havia fet veure que no es trobarà problemes similars als del MHP Torrent… i quan mostra això de la confrontació intel·ligent del MHP Puigdemont en obra del MHP Torrent, llavors s’adonen que no els agrada.
Què no ho sabia la MHP Borràs això que pensava el Jaume Alonso-Cuevillas amb el temps que fa que es coneixen? Per què li ofereixen un càrrec per treure’l pocs dies després? On és el control de les accions dels líders del partit? Què no era una de les funcions de l’organització dels partits (que les bases vigilin els seus representants)?
De vegades prefereixo pensar que són maniobres internes del partit Junts per Catalunya i que s’escapen a la lògica que les bases trien els líders i després els supervisen (en anglès accounting).

Això que els Comuns presentin candidat perquè han olorat sang resulta un espectacle digne del National Geografic.

Em pregunto com s’han deixat passar dia rere dia, i any rere any, declaracions indecents dels capitosts d’ERC sense ni una sola menció, ni aquí ni allà, quan mereixien denúncia i rebuig i no s’hauria arribat fins a on som. La majoria contra el president legítim Carles Puigdemont i contra Junts.

M’agrada molt, entre d’altres, el comentari d’en Jaume Riu.
Bon dia i bon hora.

Molt Honorable Presidenta Borràs: BRAVO!! Heu fet palès que no es pot renunciar a la sobirania del poble, incardinada al Parlament, ni tan sols per una bestiesa. Potser calen polítics com Vos, no professionals, per anar amb sintonia amb l’únic poder que l’estat no pot controlar: el carrer. Però, com diu el Sr. Jaume Riu, fins ara els jutges ja n’han fet fora uns quants, dels parlamentaris que no viuen de la política. El Sr. Riu esmenta els Presidents Puigdemont i Torra, entre d’altres. Aviat podrem veure amb quina intensitat us defensa la Mesa, quan els tribunals us inhabilitin a Vos! Desitjo que la majoria del Parlament (i la totalitat de la seva Mesa) desobeeixi qualsevol ingerència judicial adreçada a pervertir la voluntat dels vots. Força, Presidenta Borràs!!

Veig que tothom està molt content amb el “cop d’autoritat” de Borràs. Jo només hi veig un problema, m’he llegit unes quantes vegades els raonaments de Cuevillas i crec que són correctes. Contraposar autoritat a intel.ligència, és problemàtic. No trigarem gaire a veure els resultats . Jo sóc partidari de modificar l’estratègia quan no funciona, i això no vol dir renunciar als objectius sino tot el contrari. Vol dir intentar aconseguir-los abans del que ho faries si persisteixes en l’error.

A mi em té molt capficada la incapacitat de les persones adultes i cultes per tenir la boca tancada quan convé.
Amb la distància necessaria i les diferéncies adients aquest episodi em recorda quan el jutge Vidal va exercir també de bocamoll il.lustrat i ens va ficar en l’incommesurable merder del jutjat número 13.
Què els passa als bons professionals quan es fiquen en política?
El personalisme, el narcisisme, la megalomania, tot despunta en aquests individuus que han estat cridats per assessorar i contribuir amb els seus coneixements a un projecte polític, i lluny d’aixó, s’investeixen d’una superioritat que ningú els ha donat i comencen a piular opinions propies a tort i dret confonen als votans i traïnt als que els nomenen.
Jo no vull adhesions inquebrantables als partits, però si coheréncia quan s’accepta un càrrec d’ un partit. I si vols obrir la boca lliurement no estiguis a sou de ningú.

EL DIFÍCIL PAPER DE LAURA BORRÀS I DE JUNTS

Em sembla de calaix que si Laura Borràs en el seu discurs d’investidura va silenciar la indigna postura del seu antecessor Torrent, què no havia de fer amb Cuevillas que d’una forma barroera (“per una bestiesa”) semblava justificar la posició de Torrent. Era una qüestió de començar amb coherència el mandat. No crec que calgui donar-hi més voltes.

Ara, si això ja passa abans que la tropa dels togats no comenci amb les amenaces directes el que posa en discussió és com afrontar els atacs de l’Estat amb tals “aliats” independentistes que només esperen l’atac de l’Estat per utlitzar-lo partidistament per exigir malignament a Junts siguin fidels a la seva voluntat de ruptura i deixar-los a l’estacada davant la repressió com van fer amb el president Torra “estem amb tu… però et traiem l’acta de diputat”.

ERC i la CUP tracten de fer veure que l’estratègia de ruptura és una cortina de fum, pura propaganda buida per aprofitar el trellat de l’1-O, dins un sector minoritari de l’independentisme: els “neoconvergents”.

¿Seran ERC i la CUP que li trauran l’acta de diputada a Laura Borràs quan vagin mal dades?

Per això, crec que Junts han de jugar de sortir de la zona de xantatge polític i explicitar que l’estratègia de ruptura no depèn únicament d’ells sinó de totes les forces independentistes. Una estratègia unitària de país.

La fermesa per la dignitat de les institucions enfront dels atacs de l’Estat ha de ser obra de tots i en cap cas pot ser moneda de revenja partidista per part d’ERC i la CUP com sembla que és quan ja contemplen la possible substitució de Cuevillas amb un diputat dels comuns…

Al meu parer, la polèmica sobre les declaracions de Cuevillas demostra tant l’estat de l’etern conflicte en l’esperit de la gent entre racionalitat i emotivitat, com la predisposició (que hi ha massa sovint) a llegir en un text no allò que realment diu, sinó allò que hi volem veure. Fins i tot Pilar Rahola (persona per la que tinc un gran respecte i a la que fins i tot he dedicat un parell dels meus versots) cau en aquest parany quan comentant-ho diu: “Demano que a la primera de canvi no ens posem de genolls” cosa que està a cent llengües del que demana Cuevillas. A mi em falten realment les paraules per expressar la meva estupefacció.

Jo segueixo pensant que Cuevillas ha dit una veritat com una catedral i que s’ajusta plenament a la “confrontació intel·ligent” que demana aquell “Preparem-nos” del CpR. I ja en vaig dir els motius aquí mateix, ahir o abans d’ahir.

Una altra qüestió molt diferent és si dir el que va dir i en el moment que ho va dir ha estat encertat o no. No crec que es pensés ni remotament (precisament perquè és tècnic i no polític de professió) que exposar un raonament sensat, pogués aixecar la polseguera de malentesos que ha aixecat. I aquesta polseguera ha fet inevitable (per evitar més malentesos i més atacs delirants) que Laura Borràs hagi pres una decisió així de tallant. No podia potser fer altra cosa si no volia que li discutissin la seva autoritat. Però celebro que el Sr. Cuevillas mantingui la seva acta de diputat. Al Parlament hi calen molt veus com la seva, dient la veritat i no pas tergiversant-la com fan els partits del 155 o explicant sopars de duro, com l’acord ERC-CUP.

Està vist que en política qui diu les veritats el foten fora.
La gestualitat i l’aparadorisme, una mica està bé…, però no n’hi ha prou, ni molt menys. L’excés de performances comença a tenir l’efecte contrari.
En Cuevillas ha dit ni més ni menys el que és, que cal confrontació intel·ligent, la resta són encenalls i vocacions mistèriques que no porten enlloc sinó al martirologi. Volem transitar per aquest camí? Per dir el que és el foten fora?
No fotem!
Cagada l’hemus.

Efectivament; la senyora Borràs i el senyor Cuevillas han treballat junts a Madrid i es deuen considerar companys de treball prou apropats. Segurament, i des del prestigi del mateix senyor lletrat, i més tard com a polític en acció; el seu parer tampoc és balder ni desconegut. Molt ben vist, i molt coherent amb la línia editorial, el fil discursiu d’avui: en política ajuda quan es fa un esforç per a mantenir postulats que l’elector pot identificar. Amb tot plegat, hom diria que està tot dit sense que res vulgui ser cap pas enrere en cap dels elements que formen part de l’embolcall que conforma la conjuntura en la què ens movem. Cert!, la Generalitat no té capacitat econòmic ni autonomia política ( i per això mateix l’independentisme reformista no té marge de maniobra i la cosa no ha d’anar per aquí de cap de les maneres, bé prou ens ho avisen les editorials de Vilaweb ). Cert! els diversos partits es demanen elements de desmarcatge i maniobra que incrementen aquest ball de bastons on ningú ( vull dir cap dels ciutadans que hauríem de poder avaluar el seu grau de compliment ) tinguem cap mena de referència possible. Però ja ho hauríem de saber, en la guerra ( bruta o neta; declarada o com ho solen fer els espanyols ) la primera víctima és la veritat i la claredat ( i aquest cost és molt remarcable quan s’ha de lluitar davant d’un moviment ciutadà i social com de fet és el moviment independentista ).
Per tant, hem de celebrar el colp d’autoritat que fa la Presidenta Borràs. Marca la “nova línia” que haurà de seguir un Junts per a Catalunya a qui ja volen encolomar el llegat penal de Convergència ( on sembla que els senyors fiscals i jutges no tenen tants problemes com els que sí encallen l’atribució de saber qui deu ser el “M. Rajoy” dels papers de Bárcenas ). En fi, que som en un espai on es val a tot. I en aquest espai, a Catalunya convé un govern independentista amb una bala a la recambra. O no sona amb força la possibilitat que Junts restin a l’oposició, fent el paper de la CUP? Així doncs, si el PSOE pot fer ballar el Joan petit ( vull dir a Ciudadanos ) per què al Parlament no es pot fer ballar a Podem? Al final doncs, potser sí val la pena diferenciar el què del moviment independentista, amb allò que hauran de fer els partits polítics que també representen una part de l’independentisme. Fantàstic que el senyor Cuevillas, passi a ser diputat, i deixi el marron de la taula a algú altre. No sembla pas fàcil això de seure al Parlament de Catalunya!

El pacte ERC-CUP a més de ser inviable és una provocació i menysteniment a JXCAT. ERC té com a objectiu carregar-se al MHP Puigdemont.
Qui pacta amb gent poc lleial, mentidera i inepte, s’enfanga sempre i JXCAT no hauria de caure a la trampa i posar fi a la llegenda post-convergent.
Lluitar per un poder de la Generalitat sense eines i fictici, és un greu error.
Cal deixar que ERC amb els Cupaires i els Comuns ocupin les cadires, s’afartin de poder, es barallin per quatre engrunes i que la gent que vol la independència contempli l’espectacle que ens oferiran.
Madrid no mourä ni un dit a favor de Catalunya i el final está cantat.

-Junts:
Sabrem si és un cop d’autoritat quan ens expliquin que vol dir “Confrontació intel·ligent”. Per ara no hi veig gaire intel·ligencia.
¿Tota normativa injusta s’ha de incomplir??

-ERC:
¿És compatible alliberar-se d’Espanya fent possible la governabilitat dels que tenen la nostra nació OCUPADA des de fa tres-quatre-cents anys??

ERC+Junts:
¿Algú de vosaltres creu honestament que la constitució feixista del 78 deixa marge per la independència??

CUP:
¿Ens dieu cada dia que Catalunya serà anticapitalista o NO SERÀ?? (Si ho dieu vol dir que ens esteu mentint).

Començo per la observació final.
Si els voltors sense escrúpols dels Comuns, amb tan sols 9 escons front els 32 de JxCat, cerquen ara col·locar un membre a la Mesa del Parlament, aprofitant el toc d’atenció de la Presidenta Laura Borràs, i ER s’ho està estudiant per comptes de rebutjar-lo contundentment d’entrada, i al final ho accepta, aleshores diria que JxCat ha de votar no a la propera investidura i anar a eleccions. No oblidem que ara els autonomistes convergents del PdCAT ja no li podran prendre els drets d’imatge electorals, les urnes van deixar clar el 14-F de qui eren.
El poble decidirà, curt i ras.
No es pot acceptar rebaixar la majoria independentista de la Mesa (i això que estic acceptant com a independentistes als d’ ER).

Pel que fa a JA Cuevillas, tot i tenir una lògica el que ha dit, no ha resultat molt intel·ligent.
Sempre s’ha dit: “a l’enemic ni aigua”.
I aquí l’enemic és el borbònic/feixista regne d’espanya, les estructures administrativo/judicials del mateix han d’estar molt satisfetes de que la víctima s’arronsi, això els dona encara més ales per la repressió.

Però això no ha de voler dir que ens apliquem la autocensura, una de les censures més demolidores. No ens hem de quedar callats mai.

Un dels partits independentistes, JxCat per exemple, pot presentar una moció a la Mesa per parlar de rebuig al rei d’espanya, del dret a la autodeterminació, o de qualsevol altra cosa que sabem que ha estat vetada per la judicatura repressora espanyola. Aquí la Mesa ha de publicar al diari oficial, i fer-lo extensible a tots els mitjans de comunicació nacionals i internacionals, dient: “que tot i que en un Parlament d’un país democràtic s’ha de poder tractar de tot, a espanya això no passa, i el tema en qüestió ha estat expressament prohibit per la judicatura espanyola amb amenaces de multes, presó i inhabilitació pels parlamentaris, i es veu forçada a no admetreu, deixant constància del fet.”

D’altra banda segur que hi ha altres mocions no expressament prohibides, que si es poden admetre i que, si arribat el cas la judicatura espanyola les prohibeix amb més amenaces, aleshores publicar un text semblant a l’esmentat, fent-ho arribar a organismes de Drets Humans de la ONU, de la UE, i a les diplomacies d’arreu.
Això, gota a gota, anirà minvant la credibilitat d’espanya fins arribar a punts insostenibles.
Lo dit, mai estar callats.

Interessants els comentaris de Jaume Riu, Núria Castells, Ma Cinta Cornet i Pep Agulló.

Trobo faltar, però, a l’editorial i en tots els comentaris, que no es faci referència al que per mi és el motiu real i sorprenent de la decisió encertada i inajornable d’apartar Cuevillas de la Mesa.

El motiu real, penso, és la incompatibilitat professional manifesta en què incorria l’advocat Cuevillas a l’hora de posicionar-se com a membre de la Mesa, sobre el vot telemàtic del seu client, el diputat Lluís Puig. Va poder salvar-ho en la primera votació, abstenint-se i no sense desencadenar la primera polèmica entre ‘socis’, conat de crisi i incomprensions de CUP i ERC.
Però no podia tornar-ho a fer en el previsible embat de la (in)justícia espanyola contra el Parlament, quan obligui al diputat a l’exili a renunciar a l’acta i la Mesa s’hi hagi d’enfrontar i desobeir amb el vot solidari de tots els seus components independentistes.
En aquest cas, l’abstenció de Cuevillas, obligat per la incompatibilitat, ja trairia de ple la solidaritat amb la resta de companys al situar-se fora de la querella en la què, de manera corresponsable, presumiblement quedarien imputats!

Deia sorprenent perquè és incomprensible que Cuevillas no conogués o no advertís de la seva incompatibilitat en el moment d’acceptar el nomenament a la mesa. Encara més quan estava cantat que la seva primera actuació seria la d’haver de votar pel vot telemàtic de Puig!

La veritat, ja no sé què pensar de tot això.

Ahir tenia clar que J.Cuevillas havia de continuar en el càrrec. Per la mateixa idea que expressa tan bé Sílvia Poll, no s’ha de penalitzar dir la pròpia veritat. Ja n’hi ha prou dels milhomes que diuen que desobeiran i no ho fan. Millor dir que caldria guardar la desobediència per quan sigui necessari, i aleshores fer-ho. A més, Cuevillas també deia que malgrat la seva opinió “seria lleial a la Presidenta Borràs”.
Confrontació intel·ligent guanyadora versus confrontació testosterònica perdedora. També Agustí Delgado té una molt raonable manera de veure-ho.
Potser més que un cop de puny per demostrar disciplina unitària hagués convingut una aclaració per demostrar autoritat resilient , tipus : “Tot i que ha dit el que ha dit, el sr.Cuevillas serà lleial a la Presidència del Parlament, i arriscarà quan li demanem, per tant, es mantindrà en la Mesa”.
També hagués estat un gest de no haver de fer “gestos a la galeria” pel què dirant els adversaris. Però bé, ja està fet.

Avui he llegit que per qüestions tècniques de representació legal, es podria caure en incompatibilitats que anirien repetint-se. O sigui, que millor tallar d’arrel el tema. Potser sí.

En qualsevol cas, no hauríem de perdre la visió global del bosc, fixant-nos tan sols en cadascun dels arbres que anirem trobant. I el bosc, vist en panoràmica ens diu :
“Preparem-nos per patir embats del centralisme espanyol. Perquè no aguanten la discrepància democràtica, perquè no suporten el progrés català. I finalment, perquè ja els hem desafiat un cop, i ara ens volen anorrear com va voler fer l’Imperi Romà -i aconseguí- amb Espartacus i els seus ex-gladiadors. Els van aniquilar quan ja no eren una amenaça. Només perquè ho havien estat. Imaginem què ens tenen preparats per al Principat, quan nosaltres sí, encara som una amenaça.
O esdevenim un estat o serem socialment, culturalment, econòmicament, residuals. La darrera: més presó per a Carme Forcadell i Dolors Bassa. Empatia , zero. Carn per a l’anticatalanisme que vota, cent. I si el moviment Ayuso significa aliança amb Vox, i tensió recentralizadora del PSOE, preparem-nos.
Si mentrestant perdem energia en batalletes secundàries, i ens distreiem d’alliberar-nos de la soga espanyola, ens ofegaran. I tenen ganes de fer-ho.

Finalment, felicitats a Miquel Amorós, i a Jordi Roca. Especialment a aquest darrer per proposar fets concrets publicar al DOG, i que hagin de publicar al BOE, que el Parlament es solidaritza amb els Drets Humans reconeguts per la ONU, entre ells, els que ara mateix volem aconseguir.

Totalment d’acord amb la confrontació Intel.ligent del Sr Cuevillas. La Sra Borràs segur ha fet el que habia de fer. Però vull creure que hi segueix havent acord i bona sintonia entre ells. Han d’anar suspesant els pros i contres del lloc que s’ocupa. En qualsevol cas, el Sr Cuevillas es un actiu que cal conservar, i veure que anar amb el lliri a la mà, ara, ja no és el més convenient. Intel·ligència per treure partít útil de la confrontació, no nomes desgast inoperant. Gràcies

Alonso Cuevillas és un gran jurista i el fet que s’hagi disculpat demostra la seva talla personal.
Tanmateix al si d’un partit transversal com diu ser Junts hi caben–i calen–diverses opinions, però a l’arena pública els militants han de ser disciplinats i no remar en direccions contràries. No pot ser que tot un Secretari del Parlament contradigui públicament les promeses electorals del partit i les declaracions de la Presidenta.
Si ER acaba acceptant el candidat dels Comuns, Junts no ha d’investir Pere Aragonés.

El Sr. Cuevillas ha esdevingut polític per circumstàncies, com molts polítics independentistes a Catalunya els últims anys. No és estrany que el calçador i la sabata siguin poc balders sorgeixin declaracions considerades des de les grades políticament incorrectes, a pesar de que em semblen prou correctes i raonades. Però incús en la política normal de tràfic de favors partidistes no té res de sorprenent de que hi hagi cessaments. No té res d’estrany que la direcció de Junts es trobi en la conveniència de fer aquest relleu després de la percepció que Junts havia donat als seus seguidors. Que hi hagi qui els tracti de talibans per això o que els hi perdi la credibilitat sorprèn una mica ja que precisament està de moda dir que la cosa no va de cadires. Fins i tot els menys propensos a anar a la moda ho diem. El que pot fer perdre la credibilitat de Junts seria que durant la seva presidència de la mesa hi hagués submissió absoluta als jutges franquistes, després de la desqualificació que ha hagut d’aguantar el Sr. Torrent per no voler anar a la presó per coses sense efecte, Cosa que crec que faríem la immensa majoria, com també ha demostrat el Sr. Cuevillas. Altra cosa és voler que un altre ho faci, que alguns pensem que fins hi i tot si és una altre, no cal fer-ho per no servir de res. Tant de bo la disposició a la desobediència que mostren els de Junts sigui per alguna utilitat com és d’utilitat pel país els sacrifici de la persecució franquista contra Catalunya que el 2008 ja s’anunciava a les rodes de premsa posteriors al consell de ministres cada divendres. Es tracta de tornar a ser un sol poble com el 2017. Pel tema polític està claríssim que no hi ha el mateix concepte d’independència per part d’un adinerat que no pas un jornaler, però la República només pot ser si és per tots. Les penúries que han hagut de passar els venedors de poc poder, deixen ben clar que les campanyes electorals haurien de passar a millor vida, i simplement el que s’anunciés i expliqués fossin programes, amb compromís de donar-ho tot per cumplir-los. Un partit amb vocació de poder com és Junts i a la vegada volent acollir diversitat és lògic que prioritzi temes jeràrquics el facin poc adaptable, com en altres moments ho ha estat la CUP per raons contràries. Però l’independentisme això per bé i per mal, i aquestes peces són les que s’han d’encaixar x com es pugui. Si Junts acaba a la oposició és important que sigui una oposició constructiva especialment en allò que encamini a l’autodeterminació, però saber estar a la cort sense ser rei no els hi faria cap mal.

Doncs no estic d’acord.
Si defensem que els diputats han d’estar més propers als ciutadans, com a representants seus que són, que no pas a unes sigles, l’homogeneïtat que imposen els partits en aquestes latituds i va en contra.
En aquesta mateixa editorial he llegit com els sistemes electorals propers al ciutadà juguen a favor de la democràcia, com és possible mantenir aquesta proximitat si després demanem que partits siguin com a una única persona.
Jo sempre defensaré la diversitat per incòmoda que pugui ser.