Boro, el periodista a qui demanen dos anys de presó: ‘Em persegueixen per haver dit la veritat’

Jorge Correa, més conegut per Boro LH, és un periodista madrileny a qui demanen dos anys de presó i 11.000 euros d’indemnització perquè hauria agredit dos agents de la policia espanyola. Concretament, l’acusen d’haver trencat el menisc d’un amb una puntada de peu i d’haver donat un cop de puny a un altre durant la manifestació ‘Jaque a la monarquía’ (‘Escac a la monarquia’), del 29 de març de 2014 a Madrid. Ell defensa que és innocent i explica que la situació va ser tota una altra. Tal com demostren alguns vídeos, els policies agredien periodistes i, quan ell i la seva companya van enregistrar-ho, també van ser agredits. No és l’única vegada que Boro s’enfronta a la justícia. El gener, en l’anomenada ‘Operació Aranya’, l’Audiència espanyola va condemnar-lo a un any i sis mesos de presó per enaltiment del terrorisme arran d’unes publicacions a Facebook. Tot i això, hi havia alguns continguts que ell assegura que no ha publicat mai i que tampoc no ha compartit. Hi parlem ara que resta a l’espera de la resolució del recurs al Suprem espanyol per aquesta primera condemna i que està pendent de la sentència del segon judici.

—Vau anar a la protesta ‘Jaque a la monarquía’ com a periodista. Què va passar exactament perquè us acusessin d’atemptat contra l’autoritat i lesions?
—La setmana havia estat moguda a Madrid arran de les ‘Marxes de la Dignitat’, amb força disturbis. Aquell dia era el torn d’aquesta concentració contra la monarquia. Quan hi vam arribar, vam veure que un cordó policíac no la deixava sortir. Prenien la pancarta als manifestants i els tractaven de molt mala manera, tant a ells com a la premsa. Finalment, la van desconvocar i es va anar disgregant. Així i tot, la policia va amenaçar-los i empènyer-los. Mentre ens n’anàvem, la meva companya i jo vam veure un grup dins el qual hi havia periodistes. Uns quants antidisturbis els perseguien amb crits i empentes. Vam reaccionar-hi traient la càmera i enregistrant-ho. Ells, quan van veure que ens hi acostàvem amb la càmera a la mà, van empènyer la meva companya i van cridar-li ‘fora d’aquí!’. Llavors, un policia em va empènyer i un altre va córrer darrere meu. Jo, presa del pànic, vaig córrer encara uns metres més fins que em van tirar a terra. Uns companys de premsa ho van enregistrar. Els agents van deixar un inconscient, ferits, càmeres trencades…

—Tot això en una protesta que ni tan sols havien deixat començar.
—Exacte. Tot ho van causar ells. Recordo que plovia i que alguns anaven amb caputxa. Els agents els les treien i els enregistraven la cara. Amb la premsa, de bon començament van ser molt contundents, especialment envers els periodistes dels mitjans que aquells dies havien cobert les protestes i que havien estat crítics amb les seves actuacions.

—Si van ser ells els qui van agredir-vos, com van girar la truita per acusar-vos d’haver agredit els policies?
—Com solen fer, miraven de justificar-se. Com que havien atacat uns quants periodistes, els calia una excusa: ‘Per què hem actuat amb violència? Doncs perquè aquest noi ens havia agredit’. La majoria de muntatges policíacs fonamenten l’acusació exclusivament en la seva paraula. Un que té un informe de lesions diu que jo el vaig agredir al genoll. Tanmateix, segons el text, la lesió, la podria haver causada tant una puntada de peu com una caiguda. Just en el vídeo es veu com un dels policies, quan prova de tirar a terra un company de premsa, cau i es fa mal al genoll.

—I ho van enregistrar?
—Sí, i amb prou càmeres, perquè hi havia molts companys..

—Tot i que els periodistes agredits van denunciar-ho, aquest cas va prescriure. En canvi, el vostre no. Per què?
—Perquè cataloguen de falta coses que no són cap delicte i perquè no prescriuen al cap del mateix temps. Es veu molt bé que tenen una doble vara de mesurar. A mi, m’acusen d’un delicte de lesions, però, en canvi, ells han comès una ‘falta’. Els mateixos fets prescriuen si els policies en són els autors, però a mi em demanaven sis anys de presó fins que no van rebaixar l’acusació. La justícia diu que el cas prescriu si passen més de sis mesos entre una actuació judicial (com ara la resposta a un recurs) i una altra. Evidentment, han deixat els recursos guardats al calaix fins que ha passat prou temps per a assegurar-se que prescriguessin.

—Com és que només van poder identificar un dels agressors?
—No ho tenim gens clar. Els companys van posar la denúncia, van obrir una investigació i van demanar a la policia quins agents havien estat de servei llavors. Es van negar a respondre’ls i van dir que no els constava cap agressió a la premsa, malgrat que s’havia fet pública a tot arreu. Per començar, crec que això és obstrucció a la justícia. Ells van refusar-se a identificar-los, però nosaltres els vam identificar amb els mateixos números de placa que consten a la denúncia contra mi. Quan finalment el cas dels periodistes contra la policia  arriba a judici, s’escau que només hi ha un policia imputat. L’altre el treuen d’enmig, no sé per què.

—Però hi ha una altra causa oberta contra vós. L’Audiència espanyola us va condemnar per enaltiment del terrorisme malgrat que la sentència no és ferma i està pendent de recurs. En què es fonamenta l’acusació?
—En unes publicacions al Facebook en què hi havia una mica de tot, com ara uns quants cartells d’Herrira, que aleshores era perfectament legal. També hi havia mostres de suport a algun pres basc en vaga de fam, com Josu Uribetxebarria; una imatge amb tricornis que representaven les casernes de la Guàrdia Civil al País Basc i en què deia ‘mapa del terrorisme espanyol a Euskal Herria’; unes altres de lluita, d’alguna cimera antiglobalització, de Grècia…(les de les típiques manifestacions en què algú tira alguna cosa a la policia) acompanyades d’alguna frase. La majoria de les publicacions no eren únicament meves, més gent les havia compartit. Potser jo hi havia afegit alguna frase, però no les havia fet jo. Evidentment, a l’autor original, no li ha pas passat re. No demano que el persegueixin, només vull fer notar l’absurd de tot plegat…

—A més, dieu que vau trobar missatges que no havíeu fet ni compartit.
—Sí, ens ha passat a més encausats en l’Operació Aranya. Al nostre Facebook va aparèixer una publicació amb l’anagrama d’ETA. No ho havíem publicat, ni jo ni cap dels encausats a qui havia aparegut. Pots pensar moltes coses i estar més o menys d’acord amb la lluita armada, però ningú no és tan estúpid penjar-ho públicament al seu Facebook i amb el seu nom. Això és molt i molt sospitós…

—Penseu que us van piratar el compte?
—Jo crec que tot això són muntatges de la policia. No els deu costar gaire d’entrar als comptes i de compartir-hi una publicació d’un tercer. Tu ni tan sols t’adones que hi és llevat que tot el dia miris què publiques. Llavors et passa com a mi, que de sobte et detenen i et dius: ‘Però jo he publicat això? No m’ho puc creure…’  Fins i tot en vaig dubtar i vaig pensar que potser algun dia les havia compartides sense voler. Tan bon punt vaig veure que a més companys els havia passat exactament amb les mateixes publicacions, vaig entendre què havia passat realment.

—En el vostre cas i en molts més, els usuaris de les xarxes socials són acusats després d’haver criticat la policia. Què en penseu?
—Si la policia es dedica a perseguir qui en denuncia les actuacions és perquè, efectivament, aquella denúncia els fa mal. Aquesta és la prova que hem de perseverar i denunciar-ne els abusos, les actuacions nefastes i la violència. També hi influeix la nova legislació, sobretot el fet que no sigui permès de difondre fotografies de policies.

—El periodisme i la llibertat d’informació, els ataquen de manera encoberta?
—Totalment. A moltes manifestacions, ja vas hi marcat de bon començament. Vénen i et demanen que t’identifiquis. Presenciem coses sense sentit. Per exemple, Verónica Landa, una periodista d’Izquierda Diario, també ha estat denunciada per injúries perquè va difondre dades públiques sobre un dels responsables de l’operatiu de l’1-O denunciat per tortures. Aquest n’és un petit exemple, però n’hi ha molts més: Ahotsa.info, de Navarra, ha estat denunciat per enaltiment del terrorisme perquè va anomenar ‘presos polítics bascs’ als qui en són. Són atacs que van dirigits a fer callar la premsa crítica.

—Creieu que hi ha cap relació entre les vostres dues causes?
—Jo crec que les coses passen d’una manera molt curiosa. A mi, em van detenir el 29 de març a Madrid en aquesta manifestació i dues setmanes o tres després va començar la primera fase de l’Operació Aranya. Jo vaig ser detingut en la segona fase, però uns quants dies després d’aquella primera fase ja va aparèixer una notícia a l’ABC en què em criminalitzaven a mi i el meu Facebook. Deia que era un compte anònim i coses completament falses. Va ser una manera de marcar-me, de dir ‘en la següent Operació Aranya, tu hi seràs’. Efectivament, va ser així. Al novembre em va detenir la Guàrdia Civil.

—En molts casos com el vostre, els acusats expliquen que als judicis els han fet preguntes polítiques. Ha estat així?
—Respecte de l’Operació Aranya, sí, evidentment. L’Audiència espanyola és la continuació del Tribunal d’Ordre Públic franquista i funciona com a tal. Et fa la sensació que no t’és possible de defensar-te, que et jutgen per la teva ideologia. I, a més, et jutgen uns senyors d’ideologia totalment contrària. No sembla que hi hagi cap mena de justícia. Amb això dels cartells d’Herrira, vaig dir que els havia publicat abans de la il·legalització i que, per tant, no entenia per què era considerat enaltiment del terrorisme. Això no va ser tingut en consideració a la sentència. En el meu al·legat final el jutge em va tallar, no em volia deixar parlar. Però finalment sí que vaig poder dir allò que volia.

—I en aquest últim judici?
—Si més no ja no ha estat a l’Audiència espanyola, sinó als jutjats penals de Madrid. L’altre era un judici tan polític, tant sobre les teves opinions i allò que has escrit, que gairebé no hi ha elements per a la defensa. En aquest, en canvi, m’acusen de coses concretes que no són tals, i ho hem pogut demostrar mitjançant els vídeos dels companys de la premsa. També hi han donat el seu testimoni per recalcar l’hostilitat d’aquell dia. Ara restem a l’espera de sentència, però en vam sortir amb molt bones sensacions perquè sabíem que havíem deixat molt en evidència les mentides de la policia .

—Però en casos com el d’Altsasu també hi havia un vídeo que desmuntava el relat policíac i no el van tenir pas en compte.
—És veritat. És el cas d’Altsasu; però també el de Pablo i Jorge a Logroño, dos sindicalistes de la CNT condemnats tot i que hi ha un vídeo que demostra que no són culpables; i va ser el cas d’Andrés Bódalo. N’hi ha molts en què hi ha vídeos que proven la innocència dels acusats i no els tenen pas en compte. Quant al d’Altsasu, a més, van aplicar una pena més dura a Iñaki Abad, el qui va treure el vídeo a la llum. Fa la sensació de venjança. No podem confiar en la justícia espanyola. Malgrat que no es tracti de l’Audiència, hi ha molts més casos en què els acusats han estat condemnats injustament per uns altres tribunals. Així i tot, quan hi entres ja saps que tens el judici perdut; la sentència ja és escrita.

—Com afronteu la possibilitat de poder entrar a la presó?
—Personalment, tot ha estat prou fort. En set mesos, em van detenir tres vegades. La tercera va ser perquè vaig cobrir un acte a Pamplona, però al final ho van arxivar. Després va arribar la petició fiscal, enorme (sis anys de presó i 6.000 euros). Ha estat dur, sobretot enguany, perquè el novembre vaig tenir l’altre judici i el 16 d’abril havia de tenir aquest, malgrat que l’havien ajornat al 3 d’octubre. És a dir, he estat tot l’any defensant-me d’aquesta injustícia. Si em persegueixen, és per la meva feina, perquè denuncio les injustícies i els abusos que cometen. Si volen tancar-me a la presó, deurà ser perquè no ho dec pas fer tan malament. Si hi he d’ingressar, hi aniré amb el cap ben alt perquè em persegueixen per haver dit la veritat.

—Dissabte vau estar amb Tamara Carrasco a l’acte del Cim de les Invisibilitzades. Què en penseu, de l’onada repressiva a Catalunya?
—De repressió, a l’estat espanyol sempre n’hi ha hagut. Del 1939 ençà no hem tingut cap moment sense presos polítics. L’any passat el poble català es va posar les piles i ens va donar una gran lliçó a tots els pobles de l’estat espanyol. Ens va demostrar que, quan hi ha voluntat popular, les coses es poden fer, com l’1-O. La volta de tot això és que l’estat espanyol ha premut molt fort l’accelerador de la repressió. Em sembla que pretenen que correm com pollastres decapitats i ens oblidem dels nostres projectes. Cal donar suport als represaliats perquè, si no, aquestes causes es poden fer molt grosses per a alguns. Però no hem pas d’oblidar els nostres objectius perquè precisament cerquen això mateix. Cal que el poble català continuï empenyent endavant per construir la República Catalana. No hi haurà llibertat mentre no es trenqui amb un estat feixista com l’espanyol. Tant de bo m’equivoqui, però trobo que, si no es trenca amb Espanya, els presos polítics s’estaran molts anys a la presó.