11.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.11.2023 - 15:01
Un sou de 100.000 euros l’any, un contracte de tres anys, sense concurs previ, i un despatx amb dos assistents per a Manuel Borja-Villel, que ha aterrat a Barcelona després de quinze anys de no ser-hi (potser alguna visita privada?), amb un contracte i un encàrrec sense concreció del Departament de Cultura. Què hi ve a fer, l’ex-director del Reina Sofía madrileny, on no ha donat cap cabuda, en quinze anys!, als artistes catalans contemporanis, com ja no ho havia fet prèviament al MACBA? Un misteri.
Un misteri i un esperpent. Anem primer als antecedents del personatge, no sense dir abans que crec que no hauríem de deixar de banda, ni com a lectors ni com a ciutadans, els afers dels museus: els públics són finançats amb els teus diners i els meus i, els privats, amb subvencions públiques. I, ai, els museus decideixen què pots veure i què no, no són en absolut institucions culturals ingènues.
El vaig conèixer quan, aterrat de Nova York, dirigia una sense nord Fundació Tàpies, sobre qui havia elaborat la tesi en aquelles terres. Va programar unes quantes exposicions interessants, una de les quals dedicada a Tàpies, que, en el catàleg, destapava algunes coses de l’artista que se sabien però que no es deien, com ara el seu pànic extrem a deixar pas als artistes joves del país i més històries que ara no vénen a tomb. Després, el valencià eixerit va accedir a la direcció del MACBA i li va donar relleu internacional, mentre es feia un nom ell mateix igual d’internacional, que volia dir ignorar l’art i els artistes locals.
No en sabia res, de l’art del país, i no se’n va preocupar gens, ho vaig comprovar més d’una vegada com a cronista d’exposicions que era llavors. Lloat pels uns i els altres perquè el MACBA era internacional, amb l’escena artística catalana muda i engabiada, va anar després cap al Reina Sofía, el museu punter de l’art modern i contemporani espanyol, que també desconeixia, i així em penso que deu continuar essent.
No sabia a Barcelona ni qui eren els Crònica: servidora feia un llarg reportatge sobre els artistes valencians per al suplement Cultura/s de La Vanguardia i recollia opinions i comentaris sobre l’oblit persistent de l’Equip Crònica. Quan li vaig trucar, se’m va fer evident que no en tenia ni idea, ni opinió ni coneixement. Em va demanar unes hores. L’endemà figurava que ho sabia tot, dels Crònica. Havia fet passar alguns quadres per la seva prosa enrarida de tòpics postmoderns, i quedava com un expert. No vaig escriure-ho al reportatge perquè no en volia fer sang, però no ho he oblidat. I més coses que recordo.
I ara el tenim aquí. S’ha escrit en titulars que ve a “refundar el MNAC”. Dispensi? Fa riure i plorar. Si el Museu Nacional funciona sol i fa temps que prepara la seva ampliació, el projecte anomenat Nou Museu, en col·laboració estreta amb tota la xarxa del país, i és l’únic que ara acull i dóna espai als artistes contemporanis locals…
La conselleria l’ha contractat com a “director del programa temporal del Departament de Cultura per a assessorar en el camp patrimonial”. Dispensi?
El tsar dels museus catalans, titulava La Vanguardia. Dispensi?
La seva aparició ha posat els pèls de punta a l’escena artística des que es va saber la notícia: museus i artistes sobretot, mentre periodistes i crítics culturals no acabem de comprendre què vol dir aquest home –a qui ja han dit els seus ocupadors que no doni més entrevistes (les va donar totes el mateix dia, així li van manar, també)– quan diu que ve a treballar amb “la matèria fosca” dels museus. Dispensi? Provincians que som, li atorguem una aura de pega, un vestit d’emperador que no du perquè va nu.
Algun dia haurem de saber detalls d’aquesta envitricollada història. Semblaria una conxorxa d’ignorants, però es veu que no arriba ni a això, ni a complot. És un cúmul de coses mal fetes, una potineria, un bunyol. Per què o per indicació de qui el fitxa la consellera Garriga? El mateix president de la Generalitat, Pere Aragonès, es va desplaçar a Madrid per parlar amb ell al Reina Sofía, que el futur virrei era a punt de deixar. Dispensi?
L’home ha volgut fer passar la seva sortida del museu reial madrileny com una qüestió política, però el fet és que més enllà de tres vegades cinc anys de contracte, com era el cas, ja no s’hi podia presentar més. I no se li va acudir res més que dir que volia tornar a Barcelona. Algú de les altes esferes li va fer cas. Per què?
Un virrei, un comissari polític. Amb tracte d’antic president de la Generalitat: un despatx (al palau Moja, en el seu cas), dos assistents (la seva secretària personal i un tècnic superior) i 100.000 euros l’any. Durant tres anys, sense concurs previ. Dispensi?
