Borja de Riquer: “El vessant separatista de Gaziel era desconegut fins ara”

D’Indíbil i Mandoni a Montserrat Roig. Del ministre anarquista Joan Garcia Oliver a la primera metgessa que exercí, la doctora Dolors Aleu. De Gal·la Placídia, reina dels visigots, a Manuel Vázquez Montalbán, periodista i escriptor del segle XX. Del savi jueu medieval Abraham bar Hyya al pintor Joan Miró. El llibre Vides catalanes que han fet història (Edicions 62) és un volum de mil planes que resumeix dos mil anys d’història mitjançant cent vint biografies de set, vuit planes, escrites per cent dotze especialistes. D’aquesta manera, Stefano Maria Cingolani fa Bernat Desclot; Manuel Forcanco, Abraham bar Hyya; Núria Perpinyà, Gabriel Ferrater; Pere Gimferrer, Antoni Tàpies; Pelai Pagès, Andreu Nin… Sota la direcció de quatre assessors, Joaquim Albareda (història moderna), Mita Casacuberta (cultura i literatura), Isabel Rodà (època antiga), Josep M. Salrach (història medieval). Vides catalanes que han fet història és una de les grans apostes de l’any d’Edicions 62, vist l’èxit que van tenir amb Història mundial de Catalunya, en què van vendre 30.000 exemplars d’un volum de mil planes que explicava Catalunya a partir dels seus fets. Ara explica Catalunya a partir dels seus personatges. El llibre ja es pot comprar a les llibreries i VilaWeb ha entrevistat telefònicament el director d’aquesta obra coral, Borja de Riquer.

—Per què expliqueu la història amb les biografies? Què hi guanyem?
—En general, els historiadors més acadèmics tenen una gran dificultat a l’hora de comunicar amb el gran públic. Sovint escriuen massa pels col·legues i no pel conjunt dels ciutadans. Fa temps que la biografia, sobretot a Anglaterra i França, s’ha convertit en un instrument molt útil per a fer una divulgació rigorosa i amena dels fets històrics. I, per tant, la biografia torna a ser moda, perquè té una capacitat de penetració en problemàtiques que la història més convencional no sempre ens ofereix. La gent del món de la literatura ha tendit bastant més a fer biografies que no pas els historiadors estrictes. I ja no diguem economistes o sociòlegs. Aquest llibre ho supleix. Hem incentivat els autors a fer un tipus d’interpretació molt personal, i que miressin d’aportar informacions noves.

—De cent vint biografiats, vint-i-quatre dones. Encara. N’esperava menys.
—Hem fet l’esforç. Partim d’una limitació molt clara. Les fonts històriques, a mesura que t’allunyes de la situació actual, discriminen molt clarament les dones. En trobes poques referències documentals. Recuperar dones del segle XVI és molt difícil, perquè a banda que estiguessin marginades aleshores, apareixen poc als testaments o documentació política; per tant, no tenen visualització. Hem intentat de recuperar biografies que són representatives d’un determinat moment i d’un determinat tipus de dona. Per exemple, Àngela Martí, empresària, impressora i editora del segle XVIII. Amb una de les impremtes més importants de Catalunya. No apareix als llibres generals d’història.

—Dolors Aleu (1857-1913).
—Primera dona metgessa a l’estat espanyol. De mitjan del segle XIX. Exerceix a Barcelona. Excepcional. Única dona que va estudiar a la Facultat de Medicina. Van arbitrar situacions per poder-la examinar. Meritori. Isabel de Villena, escriptora a l’edat mitjana. O la comtessa Duoda, que escriu al seu fill un llibre de consells, molt rellevant en les elits nobiliàries del segle X.

—Personalment hi ha cap biografia que us hagi aportat llum nova?
—Per exemple, a la biografia del periodista Agustí Calvet, Gaziel, el professor Llanas aporta documents inèdits a partir de la correspondència privada amb Jordi Rubió Balaguer de 1957. Gaziel, al final de la seva vida, reconeix que s’ha acabat convertint en “un separatista platònic”: “No hi ha, tal com estan les coses, cap solució lògica més que el separatisme integral –el de Portugal i les colònies americanes. I com que en el separatisme no hi crec pràcticament, per impossible, no em queda més refugi que el separatisme platònic o mental: l’estranya i absurda posició en què jo em trobo.” Aquest vessant separatista de Gaziel no era conegut fins ara. L’autor ha trobat aquesta correspondència i la publiquem. O Ramon Margalef, tal vegada el científic català més important del segle XX. I un dels més importants de la seva època. Si hi hagués hagut algun premi Nobel d’Ecologia, el primer a qui l’haurien donat és Ramon Margalef.

—El ministre anarquista Joan Garcia Oliver, fet per Josep Lluís Martin. Amb set planes, te’l clava. Totes les biografies són fetes per especialistes.
—Exactament. Hem intentat de trobar per a cada cas el millor especialista. És la gran gràcia del llibre. Són gent que es coneixen el biografiat de fa molts anys. Estudiosos. No de passada. I poden fer-ne una interpretació que no sigui la convencional, i que no siguin les quatre dades. I saber situar-lo a la seva època. Per exemple, l’article dedicat a Joan Maragall és un intent de qüestionar les biografies escrites sobre Maragall, a partir de censurar-lo, o de donar una visió esbiaixada. I es fa un contrast entre els texts autobiogràfics de Maragall i el que alguns biògrafs ens han volgut vendre, fins a manipular la figura. Exercici molt interessant des de la complexitat. Mostra que figures de renom les rebem amb una visió que no és la més correcta.

—Vist l’índex dels nascuts al segle XX, hi ha una gran quantitat de literats i artistes (Dalí, Rodoreda, Irene Polo, Espriu, Capmany, Barral, Caballé). Índex del segle XIX, ple de revolucionaris, bandolers, polítics (Ramon Cabrera, Joan Prim, Pi i Maragall, Teresa Claramunt, Joan Peiró). No sé pas si farem la independència amb els nascuts al segle XX.
—Ha! El que passa és el següent. Seguim un criteri: no hi ha cap biografia de personatges vius. Per tant, bona part dels personatges de la transició fins ara n’han quedat exclosos. De la política, els darrers noms són Josep Benet i Samaranch. Dos extrems de l’època franquista. I Josep Tarradellas no l’hem posat perquè ja el vam tractar molt a la Història mundial de Catalunya. Les figures que hi vam tractar (Tarradellas, Víctor Català, Gaudí, etc.) no surten per no reiterar-nos.

—Quin personatge ha descobert Borja de Riquer?
—El savi jueu de Barcelona, Abraham bar Hiyya, biografia que ha fet Manuel Forcano. En sabia molt poc. He après molt, i que era un dels grans científics de la seva època. I de Barcelona. I no ho sabem. No és el cosmògraf. És gran matemàtic, metge, filòsof.

—M’ha sobtat el preu. 28 euros per un llibre de mil planes.
—És un preu polític. Ja ho vam fer amb la Història mundial de Catalunya. De manera que sigui assequible. No és prohibitiu. La Història mundial de Catalunya és considerat el llibre d’història gruixut més venut dels últims 120 anys. 30.000 exemplars de 900 planes. Comparat amb el francès La histoire mondiale de la France (llibre originari, del qual vam seguir les pautes) s’ha venut el doble, si ho comptem per habitant.

—Per acabar, senyor historiador, com veieu l’actualitat política?
—Els historiadors intentem d’afegir una certa sensatesa. Ara som en una conjuntura excepcional. Som en una etapa històrica nova. Impensable fa vint-i-cinc anys. I qui digui que no és així… Ningú podia pensar fa vint-i-cinc anys que ens trobaríem en una situació com l’actual. Extremadament complexa. En un món de la globalització i on els estats són poderosos, intentar de fer un procés emancipador nacional per procediment democràtic no és gens senzill. I aquest és un dels grans reptes. Si llegiu el capítol de Gaziel, les últimes línies ho diuen clar: què ens toca fer, als catalans, davant una situació en què volem ser independents però no ens deixen ni tenim prou força? Fe, humilitat, sacrifici, lucidesa, esforç silenciós, continuïtat i una paciència infinita.

—Res a afegir?
—La idea inicial. Les biografies històriques són una de les vies que permeten d’arribar a un gran públic culte. Interessat pel seu passat. Suposo que perquè està molt preocupat pel present.