Borja de Riquer: “La memòria dels catalans s’ha hagut de fer a la contra”

Catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, l’historiador Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945) és un dels grans especialistes en la història política contemporània de Catalunya. Des que va defensar la tesi doctoral sobre la Lliga Regionalista, la seva investigació ha estat lligada a la figura de Francesc Cambó, a qui avui considera ja com gairebé un membre de la família i a qui coneix com pocs, un personatge al qual ha dedicat uns quants llibres, entre els quals una completa biografia. A més de la seva producció individual, ha dirigit obres col·lectives, que avui es completen amb La memòria dels catalans (Edicions 62), un volum de més de mil pàgines dedicades als llocs, símbols, personatges, mites, llegendes, narratives, representacions i tradicions del país. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb ell de la seva trajectòria i projectes, i d’aquest llibre que acaba de sortir.

—Venint d’una família catalana que pot mirar quinze generacions enrere, com va escriure el vostre pare, Martí de Riquer, sembla evident que hi havia d’haver una dèria innata per la història.
—Vaig tenir la sort que vaig néixer en una casa plena de llibres i que el meu pare, ja de petit, m’orientés les lectures. Per això vaig arribar a la universitat havent llegit Jaume Vicens Vives i Ferran Soldevila, a qui havia conegut gràcies al meu pare.

—No us va temptar la filologia?
—La meva germana gran ja estudiava filologia romànica i, de fet, als catorze o quinze anys ja tenia vocació bé per la història, bé per la geografia. Finalment, em vaig decantar per la història.

—Com va ser estudiar a la universitat essent fill del doctor de Riquer?
—Amb el pare vaig tenir en certs moments una relació, no diria tensa, però no massa fluida, per diverses raons. Una primera, bàsicament, per qüestions polítiques. Ell venia del franquisme i era vice-rector amb el García Valdecasas, quan jo era un estudiant vinculat al Sindicat Democràtic d’Estudiants. I, per això, ja no ens enteníem. Sortejàvem les diferències ideològiques a base de no parlar a casa de política, de religió ni de la universitat, que eren els temes en què discrepàvem.

—Al final va acabar essent un model?
—Un model de treball científic i dedicació. Treballava dissabtes i diumenges. Tancat al despatx. Sortia el diumenge per anar a missa i per dinar tots plegats, i quan sortia amb la colla d’amics, ell tornava a treballar. Potser no he arribat al seu nivell, però m’ha tocat treballar molts caps de setmana, malauradament.

—A banda el pare, quins han estat els vostres mestres?
—Més que mestres, he tingut la sort de tenir amics grans que m’han orientat moltíssim. Malauradament, a la universitat vaig tenir professors, alguns d’ells molt dolents i, alguns catedràtics, clarament impresentables. Hi havia excepcions, com Joan Maluquer, que era d’arqueologia, i el Carlos Seco, un home de la vella escola liberal, però que es notava que no era català. D’entre els pitjors, Alberto del Castillo, per exemple, que era catedràtic dels anys trenta, que vivia de la glòria del passat i portava uns apunts d’abans de la guerra, amb una bibliografia d’abans del 1950. I Vázquez de Prada, un jove catedràtic de l’Opus Dei, molt carca, que una vegada que va venir Pierre Villar a fer una conferència ens va advertir que no anéssim a escoltar aquell marxista tan perillós. Òbviament, hi vam anar tots.

—Parlàveu d’aquests amics grans…
—Mentre estudiava, vaig tenir la sort d’entrar a treballar a la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse, que dirigia Josep Fontana, i vaig conèixer Josep Ternes, Jaume Torres, Ramon Garabou, Eva Serra… Amics i orientadors amb qui vaig aprendre l’ofici d’historiador.

—Vau acabar la carrera el 1968. Com era l’ambient de la universitat?
—A mi m’agafa tota l’etapa de formació del Sindicat Democràtic d’Estudiants, les tancades, la Caputxinada i la repressió posterior. Sóc d’aquesta generació, hi vaig estar implicat, tot i que no vaig ser mai delegat de curs. Era de la comissió d’activitats culturals, des d’on vam organitzar unes jornades de debat universitari que ens van prohibir de seguida.

—En aquella època vau començar la militància política?
—El 68 mateix vaig entrar a Bandera Roja, després vaig passar al PSUC, l’any 1974 i, amb la transició i la legalització, vaig deixar la militància política, perquè tot i continuar tenint idees polítiques, i estar-hi molt vinculat personalment, per una banda, la deriva del PSUC no em va agradar, i, per una altra banda, donava prioritat a la meva vida acadèmica.

—Des del començament heu estat vinculat a la Universitat Autònoma.
—Vaig llegir-hi la primera tesi en català de la Facultat de Lletres el setembre del 1975, amb Franco encara viu, amb un tribunal de campanetes: Joaquim Moles, Jordi Nadal, Emili Giralt, Fontana i José Antonio González Casanovas. Mentre feia la tesi, hi vaig entrar com a ajudant de classes pràctiques dels professors Fontana i Termes. En aquella època tenia un peu a l’Autònoma i un peu a l’ensenyament secundari, perquè vaig fer classes a l’Institut Albèniz, a Badalona, i al Joanot Martorell, a Esplugues de Llobregat.

—Quan topeu amb Francesc Cambó?
—Quan feia la tesi, vaig anar a consultar l’arxiu de Prat de la Riba, que conservava el seu nét. Allà vaig trobar tots els papers de Prat i, especialment, la correspondència amb Cambó. Era un dels protagonistes de la meva tesi. I, els anys noranta, Manuel Jorba, que era director de la Biblioteca de Catalunya, em va avisar que havia ingressat el fons Joan Estelrich, en què també hi ha una correspondència molt interessant que em va permetre fer L’últim Cambó. Començar pel final era abordar un tema molt delicat, que ningú gosava tocar. Li vaig plantejar el tema a Josep Benet i em va dir que era dinamita, perillosíssim de fer. Quan el vaig tenir fet, em va dir que havia quedat perfecte.

—Després de publicar-ne la biografia, ara treballeu en l’epistolari de guerra entre Cambó i el seu company Joan Ventosa i Calvell.
—Són moltes cartes, llargues, polítiques i interessants, en què parlen de què li passarà a Catalunya durant la guerra civil, de com han de tenir influència al costat de Franco i estar amb els guanyadors per poder negociar la política a practicar després de la guerra, i, és clar, dels seus negocis. És un material molt ric, que ja havia sintetitzat en la biografia, però que ara es podrà llegir sencer.

—Com vau viure la participació en la Comissió dels Papers de Salamanca?
—A la primera comissió, a l’època del PP, érem en Joan B. Culla i jo i dos historiadors espanyols, que més val no esmentar. No havien trepitjat mai l’Arxiu de Salamanca, i no s’havien mirat ni l’inventari, on estava tot barrejat. Van venir amb el criteri arxivístic, quan allò havia estat un robatori. La segona comissió, ja amb el PSOE, va ser diferent, perquè hi va tenir un paper molt important Federico Mayor Zaragoza, que amb el seu prestigi d’haver estat director general de la UNESCO va marcar la línia a seguir amb el retorn dels papers.

—Sou president de l’Acadèmia de Bones Lletres, amb seu al Palau Requesens, que ha de ser la seu de la Casa de les Lletres.
—Vaig assumir-ne la presidència l’any 2018, escollit pels meus companys, però no m’havia passat pel cap ni ser acadèmic. De tota manera, no podia dir que no en deferència al meu pare. El problema d’aquest tipus d’entitats que són de facto privades, però que viuen de subvencions públiques perquè no tenen patrimoni, és que són molt difícils de mantenir. A més, nosaltres tenim un palau medieval del segle XII amb un manteniment impossible. Per això, feia temps que parlàvem amb el departament de Cultura perquè hi intervinguessin, perquè al capdavall és seu, nosaltres en som usufructuaris, i ens van presentar aquesta proposta d’inversió seriosa en la reforma, a canvi de convertir-lo en la Casa de les Lletres. Les obres començaran l’any vinent.

—Acabeu de publicar La memòria dels catalans, que s’afegeix a La història mundial de Catalunya i Catalans que han fet història. Quin és el tret diferencial d’aquest llibre respecte dels altres?
—El primer projecte d’aquest llibre el vaig presentar ara fa sis anys, just després de la sortida de La història mundial de Catalunya. Per un seguit de raons, el vam aparcar, i aquest temps ha servit per a madurar-lo i veure que havia de ser més ambiciós. Així ha passat d’un projecte inicial molt limitat a qüestions historiogràfiques, a donar-li una amplitud temàtica que supera, fins i tot diria, el que són la majoria dels llibres similars.

—A què es deu això?
—Hem de partir d’una qüestió evident: la història complexa de Catalunya, una nació sense estat que no ha tingut polítiques públiques de memòria i de record del passat prou fortes, com tenen les nacions amb estat, i, per això, s’ha hagut de construir i divulgar des de la societat civil. Com que les institucions eren generalment alienes, han estat els escriptors i els historiadors els qui han hagut de seleccionar personatges i temàtiques per mantenir un sentiment de col·lectivitat. Aquesta construcció de la memòria és un procés molt llarg, amb avenços i retrocessos, i que sovint s’ha hagut de fer a la contra. Hem de tenir els nostres símbols, perquè si no, ens n’imposaran uns altres, i, per tant, tot un discurs històric en què la història de Catalunya pot desaparèixer per donar lloc a una història espanyola on els catalans no hi som. Recollir tot això, no només implica els fets, els personatges i els símbols, sinó la literatura, amb la llengua com a fet fonamental, fins a la música, la cultura popular, etc.

—Hauríem de parlar de memòria o de memòries?
—Hi ha una història elaborada seriosament pels professionals de la història
amb proves documentals, sempre provisional i revisable, i després memòries, en les quals es barreja allò que pot ser generalitzable, amb allò més o menys elaborat en funció de la seva ubicació social, ideològica, política, territorial. És a dir, la memòria d’un empordanès té uns trets que segurament no són exactament els mateixos que la d’algú de les Terres de l’Ebre. En un 90% potser coincideixen, però en la resta poden diferir. És a dir, poden tenir una mateixa idea de Macià, però tenir-la molt diferent sobre la sardana o la jota. Cap dels dos no és l’autèntic català.

—Al llibre també feu referència al caràcter conflictiu i divisiu dels catalans.
—Catòlics i no catòlics, monàrquics i republicans, carlins i liberals, botiflers i austriacistes. S’ha d’explicar que en certs moments hi ha hagut opcions majoritàries –hi ha hagut més austriacistes que botiflers, i més liberals que carlins–, però les altres cultures polítiques també hi eren i se n’ha de parlar.

—Quin ha estat el procés de construcció d’aquesta memòria?
—El segle XVIII, per exemple, han desaparegut les institucions catalanes i s’intenta espanyolitzar des de les polítiques públiques oficials. És en aquest context que l’Acadèmia de Bones Lletres afirma que caldria escriure una història de Catalunya, perquè hi ha perill de manipulacions i d’enfocaments que no siguin rigorosos, i l’escriuen en castellà. Aquesta diglòssia, entre la llengua oficial i la que parlen entre ells, es posa en qüestió amb la Renaixença. Així, si Víctor Balaguer havia escrit la seva en castellà, Aulèstia ja l’escriurà en català, vint anys després. Ara, hem de tenir en compte que hi havia un 70% d’analfabetisme. Però, després, s’hi afegiran els altres mitjans de comunicació: la fotografia, el cinema, la ràdio, etc.

—Al pròleg citeu Enzo Traverso, quan parla de memòries fortes i memòries febles. Com és la dels catalans?
—Les polítiques de memòria han estat molt vinculades a les conjuntures polítiques. Quan hi ha hagut institucions catalanes i el món oficial era autènticament català, des de la llengua fins a la generació de mites i llegendes, hi ha uns discursos de justificació i defensa del país. A partir del 1714, la memòria oficial la volen fer des de Madrid, i això provoca una reacció. A finals del segle XVIII, a Barcelona hi ha cinc acadèmies, impulsades des de la societat civil, quan la universitat ha estat traslladada a Cervera. El segle XIX hi haurà una altra reacció de país, que és la Renaixença, que voldrà construir aquesta memòria pròpia, sovint o sempre a la contra.

—Tenir una memòria pròpia i no tenir un estat és un fet extraordinari?
—Els passa a totes les nacions sense estat. Algunes han tingut més èxit i d’altres menys. Per exemple, els irlandesos han perdut la llengua en aquesta batalla, que ja era molt desigual, perquè era més oral que escrita. El gran avantatge del català és que el segle XV ja té una literatura de prestigi. Pots entrar en una etapa de decadència, però tens un patrimoni, tens una herència que sempre es pot recuperar, perquè havíem estat una nació amb estat.

—La primera part de La memòria dels catalans és òbvia: l’himne, la senyera, etc. Però les dates ja són més curioses: l’Onze de Setembre, la commemoració d’una derrota. Sant Jordi, una festa que no és festa. I la darrera, l’1 d’Octubre.
—La Diada la seleccionen els catalanistes de finals del segle XIX, que comencen a anar a l’estàtua de Rafael Casanova i a rebre garrotades de les forces de l’ordre. Per tant, clarament a la contra. Suposa la desfeta i l’anorreament de les nostres institucions, però també la reivindicació d’aquestes institucions que es volen recuperar. Quan és acceptat, ja no hi ha qui t’ho pugui desmuntar. El dia de Sant Jordi té gràcia, perquè el Dia del Llibre comença a celebrar-se durant la dictadura de Primo de Rivera a l’octubre, però té poc èxit perquè fa mal temps, i l’any 1930 es decideix passar-lo al 23 d’abril per a l’any següent. El que passa és que el primer any s’acaba de proclamar la República nou dies abans, i, per tant, el govern Macià el declara festa oficial. Llibres, roses, autogovern, el patró de Catalunya… Esdevé intocable. I, finalment, l’1 d’Octubre. Ara hi ha al voltant de cinquanta municipis amb carrers o places dedicats a la data del referèndum, però no pas a la data de la proclamació del 27 d’octubre. S’ha triat com a data rellevant el dia que els catalans en exercici d’autodeterminació es van atrevir a anar a votar malgrat que estava prohibit pel govern espanyol, perquè és un acte de ciutadania i de manifestació de voluntat de país. L’altre dia més aviat es vol oblidar.

—Al llibre es pot llegir una cita de Nicolau d’Olwer que diu que els catalans som especialistes en manifestacions i grans enterraments. 
—Des de mitjan segle XIX, la conquesta del carrer per la ciutadania és fonamental. Hi ha una mena de cultura de mobilització ciutadana per a protestar, perquè se’ns tingui en compte. En un moment en què no es pot confiar en el vot, perquè està controlat, ni en els mitjans de comunicació, sigui per motius polítics, econòmics o laborals, hi ha la idea que, si no sortim al carrer, no ens escoltaran. Ho farà l’obrerisme, el liberalisme, el republicanisme, el catalanisme…

—Hi ha personatges que generen batalles de memòria, com ara el general Joan Prim. 
—Prim és alhora l’heroi dels Castillejos, el Prim matamoros que va a la guerra d’Àfrica amb els voluntaris catalans, i el primer català que arriba a president del govern i proclama la primera constitució democràtica, després de fer fora Isabel II. Però, per altra banda, és el militar que resol els conflictes de manera violenta, com la revolta de les Quintes, quan canvia d’opinió respecte del que ha promès i acaba bombardejant Barcelona. Per tant, hi ha Prims molt diferents. D’altres persones, com Josep Anselm Clavé, van ser molt populars i avui són pràcticament oblidats.

—Hi ha moltes pàgines dedicades a la literatura. La nostra és una memòria, bàsicament, literària?
—A diferència de França, de la qual parla Pierre Nora al seu llibre Els llocs de memòria, no som un estat nació ni un imperi, on la literatura es dóna per descomptada i no té competència. Per tant, els catalans hem hagut de recuperar i divulgar el passat des de la literatura, i aquesta ha esdevingut, alhora, part d’aquesta memòria. El cas més clar són Verdaguer i mossèn Cinto: l’un és el gran poeta, el creador del Canigó i l’Atlàntida. L’altre, el capellà que s’enfronta als poderosos. El fabricant de mites acaba mitificat. Passa el mateix amb Àngel Guimerà, que en vida ja és un mite.

—Quina seria la geografia dels llocs de memòria dels catalans?
—Els noucentistes van seleccionar Empúries, pel vincle amb el passat clàssic, i per demostrar que la catalana era una cultura moderna i europea. Però també les tombes reials indiquen una geografia interessant. La dels comtes són a Ripoll, els orígens, però la dels reis ja són a Poblet i Santes Creus, la Catalunya nova. I els llocs simbòlics dels moments conflictius, del 1714 a la guerra civil.

—No deixeu de banda aspectes més recents com ara l’esport i la cuina.
—Els referents amb els quals una societat s’identifica van variant, i els referents dels nostres avis són una mica diferents dels nostres i els nostres, dels nostres néts. La societat ha anat canviant i els mitjans de transmissió també. L’esport té un segle i poc de vida, però de seguida va passar de ser una simple pràctica gimnàstica a un espectacle de masses, amb connotacions locals o globals, com el Barça, que aviat passa de ser l’equip de Barcelona a ser de tot Catalunya. Gairebé com si fos la selecció catalana.

—Com es construeixen ara els mites i la memòria de demà?
—La memòria dels catalans del futur estarà marcada per l’arrelament dels nous catalans que venen de fora de l’estat espanyol. I, en aquest sentit, figures com Lamine Yamal és molt interessant. Un nen d’orígens marroquí i guineà, del barri de Rocafonda de Mataró, que és del Barça i parla català. És una de les vies per entendre la nova societat multicultural del segle XXI.