Borbons, navalles i CNI

“Jo m’estava a la porta de la discoteca i va passar una cosa i ara m’hi volen involucrar a mi, com si jo tingués res a veure amb una baralla.” He intentat de mantenir, en la traducció, el to i el nivell de l’original en castellà. I sí, aquests mots són el que semblen: les excuses de mal pagador d’una criatura amb límits expressius. Que podrien ser per l’edat, aquests límits, però que segurament no és el cas, perquè el text forma part d’un comunicat oficial que ha emès recentment l’individu que resulta que la monarquia espanyola té col·locat en el número quatre de la seva “línia de successió”. Vint-i-quatre anys, diu la Viquipèdia que té.

Aquest personatge, que ostenta com a únic diguem-ne mèrit haver nascut on ha nascut (ai, ara recordo la meravellosa conversa entre Miquel Calçada, Mikimoto, i Quim Monzó al Persones humanes de TV3: “Quim, sovint hi ha gent que té tirada a pensar que la reialesa es passa tot el dia amb una mà sobre l’altra sense fer res. És veritat això?” Resposta: “No, de cap manera.” Pausa. Desenvolupament: “Hi ha gent perversa i antimonàrquica que té la idea que els membres de la reialesa en general no fan res, i ells no paren en tot el dia: hípica, esquí, obres de beneficència, inauguracions… I a més a més, com si no en tinguessin prou amb tota aquesta feina feixuga, arriba Nadal i… un discurs a la tele!”), aquest personatge, deia, ha vist publicats durant el darrer any alguns dels incidents desagradables que s’han anat esdevenint al seu voltant sense que ell en tingués cap culpa: la “cosa” a la porta d’una discoteca de Madrid, que resulta que és un aldarull entre dues bandes amb ganivetades i ferits; l’expulsió d’un altre local de la mateixa ciutat perquè se li va acudir que era divertit apuntar la gent amb el canó de diòxid de carboni i dedicar-se a arruixar el personal sense que ho hagués demanat; el cop de puny que va rebre perquè es volia colar a la cua dels vàters de la discoteca de torn i li van dir que què i va deixar anar allò de “No saps amb qui parles”; o, en fi, l’enfrontament a trets que hi va haver al local de Marbella on el plançó borbònic celebrava un aniversari. No sé si me’n deixo cap. És possible que sí. Tant és, perquè no afegiria res de nou a la biografia que el tal Froilán tranquil·lament va enfilant, bo i seguint la petja familiar, a còpia d’inanitats, borratxeres i targetes black.

Ara es veu que l’envien a descansar (perdó, senyor Monzó: a continuar la feina feixuga) amb l’avi, l’ex-rei que tenen instal·lat a Abu Dhabi. Per “allunyar-lo del focus mediàtic”, s’explica. És a dir, perquè la porqueria romangui sota l’estora dels emirs.

Que aquest és el punt, sempre: protegir la monarquia, el fil d’aranya simbòlic amb el qual identifiquen el seu estat i pretenen mantenir-lo recosit. Protegir: que si el parell de dropos que són aquest Froilán i la germana estavellen el cotxe de matinada contra una filera de vehicles aparcats, no hi ha test d’alcoholèmia ni multa que valgui, s’avisa els anomenats “agents de la Zarzuela” (el palau des d’on viu la vida dura el rei espanyol i companyia) i tot queda convenientment tapat, que així funciona la segona restauració borbònica espanyola (la que va designar el dictador Franco), aquesta prístina democràcia que ha estat i continua essent exemple a tot l’univers.

En una entrevista de final d’octubre passat, qui fou batlle de Barcelona i vice-president de Telefònica a Xile, Narcís Serra (PSC-PSOE), remembrava aventures de la seva època de ministre de Defensa del govern de Felipe González i hi reconeixia sense embuts i amb un deix d’orgull per la feina ben feta, que des del CESID (la cosa dels espies espanyols, que va funcionar entre el 1977 i el 2002 i que després van transformar en l’actual CNI) es dedicava no tan sols a tapar els “encaterinaments” de qui tenien al tron del regne (tot i que em sembla que no s’hi acaba d’ajustar, “encaterinaments” és la paraula que he trobat al diccionari per “devaneos”; n’hi deu haver de millors), sinó que directament li finançaven i proporcionaven els locals per a les trobades sexuals. És clar que sí. “Perquè com a mínim ho fes dins d’un control” i perquè “s’havia d’ajudar a apuntalar totalment la figura del rei”.

Tan tranquil ho explica l’ínclit Narcís Serra i no passa res. Al capdavall, van apostar amb tot el que tenien per aquest figura que era i que és en Joan Carles, i entre la cobertura dels uns i el silenci dels altres, la jugada (la maniobra política) els va sortir bé durant una colla d’anys.

Amb tot, l’operació recanvi que van anunciar a so de bombo i platerets (tot permutant el “Simpàtic” pel “Preparat”) ha començat a tenir vies d’aigua ben ràpidament: les preses de posició dretano-autoritàries del Felip, les desbarrades nocturnes del nebot, etcètera. Potser, arribats a aquest punt nosaltres hauríem de celebrar-ho, que la borbonalla sempre borbonegi. Perquè si la monarquia els és símbol de l’estat, també n’és definició. La segona ronda, val a dir-ho, sembla que serà més curta.