Fora els Borbons dels nostres museus

La Fundació Joan Miró i el Museu Picasso han organitzat conjuntament una exposició sobre les relacions entre tots dos artistes, Miró i Picasso. Una relació fluida, d’amistat, i també de competència o d’influències mútues. Però ara no vull parlar d’això, ni de l’exposició, que encara no he vist. Ho faré, però hauré de deixar passar uns quants dies quan hagin obert les finestres d’aquells dos centres.

Ara i aquí vull fer una denúncia explícita: els dos museus barcelonins van convidar el rei espanyol a visitar l’exposició a les seves seus. I no se n’han amagat pas; han escampat fotografies de la presència del Borbó a les sales de la Miró i del Picasso i han fet un comunicat en què li agraeixen la visita.

Però, amb quin criteri s’han permès aquestes dues institucions convidar un rei espanyol? Un rei espanyol que no ha votat mai ningú, que no ha estat elegit democràticament pels pobles català i espanyol. I que és hereu directament del dictador Franco per mitjà del seu pare, el monarca fugit, el caçador d’elefants. Però és que, a més, molts ajuntaments, associacions i agrupacions catalanes de tota mena –aquestes, sí, democràtiques– han expressat el seu rebuig a la monarquia. “Catalunya no té rei”, clamen moltes institucions, polítiques i cíviques. Però el món de l’art fa veure que viu en un altre món i que es pot permetre de convidar un rei; només l’expressió “convidar un rei” fa venir tremolor.

Els museus no són neutrals, ho sabem, i es preocupen de subratllar-ho, com aquesta vegada. Com s’han atrevit els directors d’aquests dos museus o els patronats dels quals depenen a convidar un hereu implícit de la dictadura franquista si representen dos artistes, Picasso i Miró, que van ser defensors acèrrims de la República, que van lluitar per la llibertat del poble espanyol i català? És que la funció de la Fundació Miró i del Museu Picasso és esborrar el compromís polític inqüestionable d’aquests dos artistes? Volen fer creure que la lluita que expressen les seves obres (el Guernica de Picasso, l’Aidez l’Espagne o el Maig del 68 de Miró, entre més i més) ja no té vigència? Just ara, quan el feixisme i la violència reneixen a tot el món.

No, cridem ben fort: No! Els museus haurien de ser institucions on la cultura es visqués des dels fonaments de la democràcia, no des del poder. I menys quan aquest poder prové d’instàncies imposades pels estratagemes que, arran de la mort del dictador, el franquisme va desplegar per a servar-ne la continuïtat.

Un apunt final d’ordre personal: he treballat molt per a la Fundació Miró de Barcelona. Hi he preparat quatre exposicions, he treballat en l’epistolari català que va publicar l’Editorial Barcino, m’han encarregat uns quants textos… I sempre he destacat el paper que l’obra de Joan Miró ha tingut com a cant a la llibertat artística i política. No endebades, abans d’això, quan jo era un estudiant, la Fundació Miró havia estat un espai de llibertat. Perquè, primer de tot, era un espai de coneixement. Ja fa uns quants anys que aquella institució ha anat perdent aquell esperit rebel: funcionament empresarial, composicions interessades del patronat, acomiadaments, falta de solidaritat, exposicions sovint poc valentes… Però si una cosa no podia esperar és que ara, en comptes de persistir en el coneixement de les primeres dècades, en comptes de trastocar aquest debilitament, convidés un rei hereu del franquisme, una filigrana d’aparador absolutament innecessària i que va en contra de la raó. En contra de la raó –l’atrevir-se a pensar de Kant– que encara avui contenen les obres antifeixistes i, òbviament, contràries a la monarquia espanyola de Miró i Picasso.