Qui és el refugiat kurd que arrasa als premis literaris d’Austràlia?

Cabells llargs, faccions marcades amb cisell i una barba espessa que no dissimula una cara trista. Behrouz Boochani és un escriptor d’èxit, però no li serveix de res. No pot canviar la fama i els premis per allò que més anhela: la llibertat. No és un recurs estètic o idealista. Fa sis anys que viu empresonat a l’illa de Manus (Papua Nova Guinea), un dels diversos llimbs tropicals on Austràlia abandona els migrants que intenten arribar  amb barcassa a la seva costa.

Boochani va escriure la seva biografia, Cap altre amic que les muntanyes –l’any que ve serà publicada en català per l’editorial Raig Verd–, veient el mar rere el reixat d’una gàbia. No va tocar ni un paper ni un bolígraf. La seva eina d’expressió va ser un telèfon mòbil. Les més de 400 pàgines del llibre van ser redactades en missatges de whatsapp. A l’altra banda hi havia Omid Tofighian, l’encarregat de traduir el text del persa a l’anglès.

Nadiu d’Ilam, la tercera ciutat del Kurdistan Oriental, va néixer en plena guerra entre l’Irac i l’Iran. La violència i la tragèdia són una combinació obscura que l’ha perseguit sempre. D’infant va veure com el conflicte destruïa la seva terra i com en consumia els habitants. Més tard, quan exercia de periodista a Teheran, la tirania iraniana el va posar en el punt de mira. Si volia sobreviure, només tenia una opció, desaparèixer.

I així va començar un exili que el va portar fins al sud-est asiàtic, d’on volia fer el salt a Austràlia. Disposat a jugar-se la vida, es va embarcar en una barcassa a Indonèsia amb més demandants d’asil. El primer viatge va ser fallit. I el segon, també. Van ser interceptats per la marina australiana. Boochani va ser detingut i traslladat a l’illa Christmas. Va aconseguir de trepitjar territori australià, però emmanillat i de manera efímera.

«Quan vaig arribar a l’illa Christmas, un agent d’immigració em va cridar a la seva oficina i em va dir que m’exiliarien a l’illa de Manus, un lloc al mig de l’oceà Pacífic. Li vaig dir que era un escriptor, però ell es va posar a riure i va ordenar als guardes que m’exiliessin a Manus. He guardat aquesta imatge dins el meu cap durant anys, fins i tot mentre escrivia la meva novel·la. Va ser un acte d’humiliació.»

La seva biografia ha estat lloada per la crítica a causa de la qualitat literària –Boochani hi entremescla la prosa i la poesia– però també perquè és un testimoniatge que posa en dubte els fonaments d’una de les democràcies occidentals principals. El llibre és la forma material d’un crit desesperat contra el sistema. Un crit a la sensibilitat de qualsevol ésser que es faci dir humà.

Pàgina rere pàgina, Boochani descriu un autèntic infern. Un centre de detenció amb unes condicions completament insalubres i on les violacions dels drets humans són el pa de cada dia. Vexacions per part dels guàrdies, violència, aldarulls… fins i tot descriu la mort de diversos companys. Cap altre amic que les muntanyes és una autobiografia, però conté retalls de les històries de milers de víctimes de les polítiques migratòries actuals.

Boochani ha rebut tota mena de premis pel seu llibre, entre els quals el Victorian Prize for Literature, el més ben dotat d’Austràlia. En el seu discurs, enregistrat en vídeo, va deixar clar que el seu relat és col·lectiu: ‘Aquest premi és una victòria. És una victòria contra el sistema que mai no ens ha reconegut com a ésser humans. És una victòria contra el sistema que ens ha reduït a números. És un moment molt bonic. Alegrem-nos del poder de la literatura.’