El bonic mirall escocès

Escòcia ha servit de mirall a molta gent, i ara és el torn del Tribunal Constitucional espanyol i del Tribunal Suprem. Tots dos veuran les seves accions emmarcades en el mirall escocès, que els pot tornar una imatge no volguda de si mateixos. En algunes ocasions el mirall ha servit per a comparar els polítics anglesos i els espanyols (aquells permetent referèndums, aquests no); en algunes altres ha servit per a comparar els polítics escocesos i els catalans (aquells renovant lideratges, aquests no). Però aquesta vegada són els tribunals que es podran comparar. I això és així perquè l’anunci del govern escocès de fer un referèndum consultiu sobre la independència el 19 d’octubre del 2023 va acompanyat de la petició del govern escocès a la Cort Suprema britànica d’aclarir la situació. Vist que el govern de Boris Johnson es nega a acceptar un segon referèndum, Escòcia demana a la justícia britànica que es mulli i digui si Escòcia pot tirar al dret amb un referèndum sobre la independència. Llesta, Sturgeon, deixa clar que el referèndum és legalment consultiu (no obliga a res, amb la llei a la mà) i, alhora, que políticament el referèndum hauria de tenir conseqüències.

La justícia espanyola ha enviat a l’exili i a la presó el govern català del Primer d’Octubre i arruïna econòmicament el govern català que va organitzar el referèndum consultiu del 9-N. La justícia espanyola és encara més nacionalista, fanàtica i poc democràtica que no el PP i el PSOE. Ara la pregunta a fer-nos és si la justícia britànica enviarà a la presó, a l’exili o arruïnarà econòmicament el govern Sturgeon. I si la justícia britànica és més nacionalista, fanàtica i més poc democràtica que no Boris Johnson. Aquest serà el mirall en què la imatge de la justícia espanyola pot reflectir-se. La comparació que m’interessa és veure la diferència, o no, entre la justícia britànica i l’espanyola. Dit d’una altra manera: veure, en el fons, si l’àrbitre del partit que juguen a Escòcia és tan corrupte, comprat i fanàtic com l’àrbitre del partit que juguem aquí baix.

Quant a comparar els independentistes d’Escòcia i de Catalunya, un clàssic de clàssics, em sembla que tothom vol portar l’aigua al seu molí. Els uns que sí mira com tiren al dret, i no vosaltres, amb la taula de diàleg (quan, de fet, Sturgeon demana l’opinió als tribunals britànics i fa un referèndum consultiu i Salmond va fer un referèndum pactat). Els altres que sí mira quins independentistes tan d’esquerres que tenen, no pas com vosaltres (quan aquí el dèficit fiscal és de milers de milions, i tomben sistemàticament les lleis de l’estat del benestar, a Madrid).

Posats a comparar, comparem votants. A Catalunya hem superat el 50% dels vots independentistes en un referèndum i en unes eleccions. I a Escòcia, no. Al referèndum del 2014 els escocesos van arribar al 44,7% i a les darreres eleccions del 2021, els independentistes escocesos van arribar al 49% a l’urna de la constituency i al 50,12% a l’urna regional. Vull dir que, de votants independentistes, aquí baix n’hi ha tants o més que no pas allà dalt. No és aquest el problema. El problema ves que no sigui el govern i la justícia de l’estat central, comparats amb els dels britànics, i de com superar-los.

El 2014 vam adonar-nos que l’equip rival d’allà dalt jugava net, i el d’aquí baix no. I ara el 2021 compararem els àrbitres. Quins nervis.