19.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 19.01.2023 - 21:53
No és solament l’èxit de la manifestació d’ahir contra la cimera Sánchez-Macron. És que, com expliquem avui en aquest article, cal fer valer que l’independentisme ja ha organitzat quatre grans convocatòries en cinc mesos. I totes reeixides, difícils i exigents. Seguides.
No és cap detall anecdòtic. Primer amb la pandèmia, però també entre la Diada del 2021 i la del 2022 van passar poques coses als carrers, i per això l’independentisme va deixar que l’escenari de la política fos ocupat, monopolitzat, pel poder. Pel polític o pel mediàtic, que ha arribat un punt que per desgràcia ja costa de discernir on s’acaba l’un i on comença l’altre. Però, d’ençà de l’Onze de Setembre passat, tot s’ha accelerat i el carrer, aquest ens indefinit però gens abstracte que ha estat i és el protagonista principal de la revolució catalana, ha començat a arraconar a les cantonades els professionals que havien grimpat a l’entaulat i s’ha tornat a sentir còmode, cada dia més còmode, amb ell mateix.
La Diada passada es va fer contra el boicot actiu del president Aragonès i va reeixir. Tant, que va posar el govern de coalició a la picota. El Primer d’Octubre, amb aquell discurs tan precís del president Puigdemont, segurament va certificar la mort per incompatibilitat de projectes del govern Esquerra-Junts i va obrir amb això el període que ja vivim. I al desembre aquesta incompatibilitat va prendre cos amb la protesta contra la reforma del codi penal. Finalment, la posterior, avisada i previsible, aixecada de camisa de Pedro Sánchez als seus dòcils socis de legislatura va anar acompanyada de la provocació de convocar a Barcelona la cimera franco-espanyola, amb la intenció de certificar, deia el seu portaveu, que el procés s’havia acabat.
I és important que la resposta, contundent, magnífica, aquesta vegada ja no ha arribat de la classe política –quin paperot més trist, el del president Aragonès ahir…–, sinó directament del carrer. I de quina manera!
Omplir l’avinguda de Maria Cristina com es va omplir ahir, a l’hora que era, amb el fred que feia i en un dia feiner, és una heroïcitat que sols pot fer l’independentisme. L’unilateral, el disposat a rematar la independència al preu que siga i com més aviat millor. El que no té gens de peresa de mobilitzar-se ni quan hi ha núvols a l’horitzó. El que no està disposat a renegar de la dignitat personal i col·lectiva. No hi ha cap més moviment capaç d’una proesa política comparable. Cap ni un.
Però no és això i prou, que ja seria molt. És que, a més, hi ha les sensacions, aquesta cosa sempre estranya i tan difícil de traduir en dades, però alhora tan important. Perquè ningú no pot negar que en política les sensacions col·lectives són clau i el poder de les emocions és determinant. Especialment, quan la gent és cada poc temps al carrer i es troba i parla, i se saluda i es toca i comprova les ganes que hi ha. I tapa, així, les televisions i la premsa, la propaganda i els directors de comunicació.
I, en relació amb això, observeu que si la primera manifestació d’aquest cicle, la Diada, va tenir un caràcter fins a un cert punt ritual, crec que molts de nosaltres coincidirem que la d’ahir va recuperar en molta gent les millors sensacions de la dècada passada. Perquè els manifestants eren molts i molt decidits, perquè hi havia molta claredat en els objectius, perquè es palpava en l’ambient que allò no era una qüestió de formalisme i mitges tintes i perquè la contundència de la reivindicació no permetia ni equívocs ni apropiacions interessades de ningú.
“Els carrers seran sempre nostres” és una consigna bellíssima que encara no sé si vam entendre bé del tot en el seu moment. Vist d’avui estant, jo tinc la sensació que l’alteritat a què es referia no era Espanya i prou, sinó també aquells buròcrates que voldrien, i volen, el carrer somort, dòcil, utilitzable per als seus projectes. Ahir, veient què s’hi veia, vaig pensar que la notícia era que la gent havia començat a recuperar els carrers. I poques notícies escriuria jo amb més goig, si pogués triar.
PS. Ahir la redacció de VilaWeb va fer un desplegament extraordinari, una feina magnífica que em permetreu que avui remarque, tot enllaçant alguns dels articles que més repercussió van tenir i tot recordant alhora que aquest diari el paga, precisament, la gent.
–El minut a minut
–[VÍDEO] Xiulada impressionant a Maria Cristina per l’arribada dels dirigents espanyols i francesos a la cimera
–Les imatges de la gran concentració independentista contra la cimera Sánchez-Macron
–[VÍDEO] Aragonès té un sol minut a la cimera: saluda Macron i se’n va
–[VÍDEO] Junqueras se’n va escridassat de la concentració independentista contra la cimera Sánchez-Macron
–Josep Costa denuncia l’agressió d’un agent dels Mossos en la concentració contra la cimera
–[VÍDEO] Com ha estat l’agressió gratuïta d’un mosso d’esquadra a Jordi Pesarrodona
–[Crònica] El xiulet supervivent de l’independentisme a Montjuïc
–[Bots i barrals] Puigdemont, quiet amb la pilota
–La premsa francesa menysté la reunió entre Sánchez i Macron
