El bon temps perseguint la tempesta

Vaig pel passeig central de l’avinguda de Gaudí, rambla de vianants des del 1980. A la cruïlla amb Indústria un monument em fa alçar la vista, una escultura pública. Potser és la primera vegada que la veig, no en tenia ni idea: Fenosa, l’admirat Apel·les Fenosa! Del 1978. És El bon temps perseguint la tempesta. El títol ressona com una profecia i una alerta urgent. Diu el diari que Catalunya s’escalfa més que el món: la temperatura ha pujat tant en 30 anys com en 150 a tot el planeta.

Són dades de la nova edició de l’Atles climàtic de Catalunya, del Meteocat, recull i anàlisi del període 1991-2020. Fins fa tres anys, sí. No recull, doncs, la sequera iniciada de manera sistemàtica el 2021, o sigui que…

L’anterior edició mesurava les dades del 1961 al 1990. En aquests trenta anys, entre una mesura i una altra, m’arriba a l’avinguda de Gaudí un pensament coet: el sentit de les figures de Fenosa parla del present, subtil i més complex que no sembla.

Tot ha canviat d’arrel. Tres apunts de l’Atles: 1. El que abans era l’Eixample, ara és el Tibidabo: la temperatura mitjana que hi havia al centre de Barcelona a mitjans del segle XX és la que hi ha ara a Collserola. 2. El que abans era Sevilla, ara és Tortosa: la temperatura mitjana de Sevilla durant el període 1961-1990 (18,3 °C) és la de Tortosa en el període 1991-2020 (18,4 °C). 3. Plou igual a Barcelona que a la Seu d’Urgell: alguns punts de l’Alt Urgell i de la Cerdanya tenen una ombra pluviomètrica que fa que hi plogui gairebé el mateix que a Barcelona.

Tornem a Fenosa i la seva al·legoria abans i avui, com l’Atles. Les seves formes negres no destaquen en el paisatge urbà, s’hi fonen, a l’espera del vianant. Vénen del fons de la terra. Només les veus si les mires. No passaré més per l’avinguda de Gaudí, que ara freqüento, sense saludar-lo, igual que saludo sempre el monument a Pau Casals davant del Turó Park. “Ben endinsada / en fang, en bronze, pujo, / claror d’idea, / per les arrels més fosques / al gran esclat del somni”, n’ha dit Espriu en versos feliços.

Per a Fenosa el Bon Temps és la Pau i la Tempesta és la Guerra. Un títol més exacte seria: El bon temps acaça la tempesta. L’empaita, l’encalça, l’escomet, l’estalona, l’empeny, la denuncia. El bon temps vol posar fi a la guerra, foragitar-la, desfer-la. L’escultor de les formes negres elevades en esclat dels somnis comença a pensar el motiu del bon temps en acabar les guerres del 39-45.

Fa Tempesta perseguida pel bon temps el 1957, una dona remoguda que avança a través dels vents que li despentinen els cabells i li fan volar els vestits, el cap girat al bon temps, confiada perquè sap que, tard o d’hora, s’esdevindrà la calma. Vint anys més tard, Fenosa compon el grup monumental que anirà a l’avinguda de Gaudí. Ara la tempesta ja no és aquella dona, la guerra, lliurada cap al bon temps, ara li gira l’espatlla, al bon temps, àngel alat de flames enceses cap al cel.

Aquella profecia d’una guerra que no vol acabar i amb formes forassenyades defuig la pau, que Fenosa esculpeix poderosa i amatent, els braços oberts al futur, és la mateixa guerra i no és la mateixa guerra de fa quaranta-cinc anys: ara és mundial de debò. Només la pau climàtica pot salvar aquesta estranya conjunció destructora d’humans, no-humans i natura en què hem convertit el planeta. Empaitar, acaçar, empènyer, denunciar. Que arribi la pluja, que arribi una tempesta que no sigui ni un combat de revenja ni una rebentada letal de la terra ferida.