17.04.2020 - 21:50
|
Actualització: 18.04.2020 - 22:31
La Mariami (n’ometo el cognom) no ve a netejar, hi tornarà quan puguem i de nou tindré la seva feina essencial. Cobrarà les hores que no ha pogut venir. L’hi vaig dir per WhatsApp amb frases com qui diu lapidàries de tan sintètiques i precises, que de costum procuro evitar, semblen ordres, però ella és georgiana, fa dos anys que viu aquí i amb prou feines entén un borrall de les llengües del voltant, o sigui que anem fent. És joveneta, discreta, ve a primera hora i quan se’n va gairebé no l’he notat més que quan ha fet la galeria on tinc el despatx, però i tant que el pis la nota! Diumenge em va felicitar la Pasqua, és cristiana gregoriana. Va venir a casa quan ho va deixar l’Inga (n’ometo el cognom), també georgiana, una dona de trenta anys d’empenta: al cap de cinc anys havia aconseguit superar tots i cadascun dels molts entrebancs dels papers, ella i el marit, en David (ídem), que havia vingut primer, i així havien pogut fer venir el fill. En Nico s’havia quedat amb l’àvia, professora de llengües que malviu com pot a Tbilisi. L’Inga compaginava la feina a les cases amb estudis de català, espanyol i emprenedoria (Barcelona Actua). Al cap de poc de venir a casa, ja tenia feina de venedora en una reputada cadena de tes i infusions. En David, que aquí és paleta, electricista i pintor si convé, també m’ha resolt coses. Tots dos van fer a Georgia estudis universitaris, tots dos defugen parlar del món comunista i post. Entre ells parlen rus, no pas georgià. Quan m’hi interesso, és com si els demanés una cosa massa íntima. Ja. Em sona. Al Nico li va costar la retrobada amb els pares però la família se n’està sortint prou bé i fa dies que el noi destaca a l’institut com a waterpolista subaquàtic de competició. Són també cristians gregorians, l’Inga té sovint al perfil del WhatsApp una vista del monestir de Montserrat.
Sempre he sabut que escombrar, treure la pols, fels els vidres, fregar és massa per a mi (la resta, no, que consti), fa més de trenta anys que em faig ajudar, sigui quina sigui la meva economia. Abans m’estaré d’alguna cosa que del seu ajut, seria capaç d’escriure un elogi de la ronya i tot. Ara que la Mariami no ve, i com si necessités més proves, us he de dir que: 1) he trencat una baieta per forçar l’encaix amb el pal, que tampoc no està bé, ja m’ho va advertir amb gestos i mirades la Mariami l’últim dia, que havia comprat malament la baieta i que el pal fa figa, però no vaig pas córrer a canviar-ho tot, ai. 2) no sé treure taques de terra. 3) força coses més que m’estalvio de confessar.
Que sàpiga, pocs artistes més han pintat una dona de fer feines com Feliu Elias (1878-1948), l’enorme pintor que també era el ninotaire Apa i el crític d’art Joan Sacs. Al capdamunt d’aquest escrit, detall de Fent neteja de 1936, un altre any capital. Aquí el tenim, sencer:
Dones de fer feines: a les cases, als hotels i residències, als pisos turístics, a tota l’ensenyança, als hospitals i ambulatoris. Potser només aquestes últimes, a l’ensenyament i al sistema sanitari tenen contracte (i caldria veure quins), però no la immensa majoria de totes les dones que fan els altres serveis. Contractades per les ETT (empreses de treball temporal), ara formen part del que amb la boca petita es coneix així: l’atur invisible. Contractades per hores, dies, alguna setmana, ara que la cosa està desmantellada no tenen dret a l’atur (que agafa molts més treballadors del sector de serveis). Cuidadores de gent gran i de gent impedida a casa. Treballadores essencials, moltes, moltíssimes sense papers.
Són essencials no pas perquè ho digui o no un decret governamental, sinó en el sentit més pur. En la crisi de cures que vivim, les dones i els seus treballs són en primer rengle als hospitals. Les dones que curen les nostres cases, també compten i han de comptar quan es faci el recompte dels efectes en el món ‘del treball fix, temporal, precari, autònom, il·legal, al·legal, i tots els etcèteres que s’hi puguin afegir’, per dir-ho amb l’amic Jòdar i hi afegeixo la tenebrosa categoria ‘fix-discontinu’, contradicció en termes que acceptem des de fa un quart de segle si no més, el món encara no descrit de les empreses ETT i moltes més, moltíssimes.
Bon dia, mitjanit. Sí, ho podem dir així, això d’ara. Ho podem descriure amb el vers d’Emily Dickinson que la narradora Jean Rhys va agafar per títol de la novel·la de 1939, quin any. Bon dia, mitjanit, esplèndidament traduïda per Dolors Udina i editada per Minúscula, és una companyia fina i agredolça en aquests dies d’estar-se a casa que no defuig res i evoca les ciutats com ara no les podem viure i com potser tampoc no les voldríem viure: per això ho va fer ella, la dominicana Rhys per Londres i sobretot París, ho va fer per nosaltres. En solitud es veuen moltes coses, oi? Carrers i habitacions sovint humils per no dir més, on és possible imaginar algun dels altars profans de Toni Catany, les imatges que feia amb coses de cada dia i flors, que ara semblen una memòria del confinament. Com aquesta, en què acompanya el pomell de flors senzilles amb els diaris de Blai Bonet (Els ulls, La mirada) i els viatges de Pierre Loti..
