En català –això ho sap tothom– diem bon dia i bona nit, en singular. Per això molta gent es va adonar que la salutació bones tardes, ben viva al Principat anys enrere, era un castellanisme, un calc del buenas tardes espanyol. Però no tothom sabia que, de fet, tarda ja és un mot procedent del castellà, com deixa clar i explica el diccionari Alcover-Moll.

De fet, el mot tarda no es fa pas servir a tot el país: a les Illes Balears es diu horabaixa i al País Valencià s’hi empra sobretot un altre mot genuí: vesprada.

Això fa que s’hagin acabat escampant tres salutacions, segons el territori on visquem: bona tarda, bona vesprada i bona horabaixa (o bones tardes). Però, compte, aquest esquema de tres salutacions durant el dia també és una còpia del castellà, diferent del del francès, del de l’italià i del del català tradicional.

Per això hi ha qui proposa de recuperar l’esquema propi: dir bon dia mentre és de dia i bona nit en el moment d’acomiadar-se, a la nit.

A tot això hi hem d’afegir encara un altre fet diferencial: el castellà no té el vespre i nosaltres sí, com també el tenen el francès (soir), l’italià (sera), l’anglès (evening), l’alemany (Abend)… I, en coherència amb això, a les Illes Balears es manté la salutació bon vespre, que comença quan es fa fosc i s’acaba quan hom pren comiat d’algú, o quan se’n va a dormir, una salutació que també tenen les llengües que hem esmentat abans.

Paradoxalment, al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans hi podem trobar el calc bona tarda i, en canvi, hi manca el genuí bon vespre.

Tot això ho trobareu molt ben explicat en aquests dos articles del doctor Gabriel Bibiloni: “‘Bon dia’ tot el dia” i “I ‘bon vespre’ quan és fosc”.