Una bombolla pròpia

Diu el tòpic que, a les xarxes socials, els usuaris ens hi construïm una bombolla pròpia, un entorn confortable entre afins a la nostra manera de veure el món. Això és generalitzar molt, perquè dins l’esfera independentista, per anar centrant el tema, les batusses són tan agres com les que hi mantenen amb l’adversari de debò, cosa que també desmentiria la teoria del bombollisme. En tot cas, gràcies a aquesta bombolla molts indepes estan al dia de la sort de companys seus de viatge a qui potser no coneixen de res, com poden ser els encausats per protestar davant del TSJC que començaran a jutjar demà; o la colla del Baix Penedès citada també demà per la Guàrdia Civil arran dels talls a la Jonquera; o un altre manifestant a qui dijous tocarà declarar a Mataró, també per les protestes de l’octubre de foc. En definitiva: la gota malaia que no cessa a la ‘democràcia consolidada’ del Regne d’Espanya.

Dins la bombolla indepe ressonen les crides de suport a tota aquesta mà de víctimes de la repressió silenciosa, altrament dita ‘de baixa intensitat’. Per la bombolla podem saber si necessiten res, quan i on són les concentracions solidàries, o com contribuir a les defenses econòmicament. I com que la bombolla ens acosta entre semblants, també tenim més clar que la pròxima vegada podríem ser naltros, que el cercle es va tancant en tots els estrats del moviment i que el conflicte no té més sortida que l’única que té. Deu ser per això que l’independentista en xarxa sol ser més bel·ligerant i refractari a la submissió, perquè dins la bombolla costa més restar aliè als estralls quotidians de l’aparell repressor.

A aquestes altures, no crec que hi hagi gaires independentistes que no s’hagin fet la composició mental de veure’s a si mateixos denunciats, detinguts o empresonats. Si no ells, els seus fills, o les seues parelles. Avui, tot independentista pot veure el seu reflex, o el reflex dels seus, en algun dels milers de represaliats catalans, des de l’autoritat màxima del parlament fins a l’últim manifestant en edat d’escarmentar. I a la bombolla de les xarxes, on els famosos sis graus de separació queden fulminats, tots estem connectats a algun desconegut tocat pels sinistres tentacles estatals. Fins i tot els nous catalans tenen l’advertiment escrit en els destins de set nanos capturats durant les protestes, dels quals dos han estat deportats. I perquè no quedi ningú per avisar, no ens oblidem del madrileny que fa tres mesos que tenen tancat per solidaritzar-se amb la causa catalana. Mentre algú els recorda, les xarxes ens els fan recordar.

Els que s’ho miren des de fora, ja no dic els que ho celebren, sinó els espanyolistes ‘light’ que ho veuen passar, tot això ho deuen trobar una exageració, el victimisme exacerbat d’un col·lectiu amb ‘dissonàncies cognitives resistents al canvi’. Perquè, si no fas res de mal fet –d’il·legal, et diuen, equiparant-ho amb delictiu–, no et cal patir perquè et vinguin a buscar. Em fan pensar en mon iaio, antifranquista alliçonat pel franquisme, quan intentava convèncer una jove servidora que no anés a una mani on podia haver-hi –deia ell– ‘jaleo’; és aquesta por, aquest corregiment preventiu que se suposa que també hem d’heretar els potencials represaliats del segle XXI, a qui l’estat té el detall de retirar de la circulació d’una manera més subtil que abans. Ara bé, com amb mon iaio, a alguns ens dol més que la lliçó ens vingui d’independentistes alliçonats que no dels alliçonadors mateix.

Ara no recuperarem el vell lament de pobrets de naltros, mireu què ens fan, perquè l’època d’interpel·lar les ànimes sensibles ja va passar. Els casos mediàtics de repressió, els més flagrants, no han fet bellugar ni un mil·límetre la ratlla de l’opinió pública, tothom ha triat trinxera i ha pres partit partit. I justament per això, perquè aquest és l’entorn que ens tocarà sofrir fins qui sap fins quan, entre els qui ens tancarien i llençarien la clau i els qui s’ho mirarien de cantó, volia trencar una llança a favor de la bombolla de les xarxes. Aquesta confortable parcel·la feta a mida on, per damunt de les punyalades, sempre hi ha un racó per al caliu entre l’independentisme ras, el que no té portades. Una repiulada o un post inesperat que ens recorda, al bus, al tren, a la feina, que en aquell moment hi ha gent com naltros desfilant per comissaries, casernes i jutjats locals. Que els podem donar suport si hi som a prop, donar-los calers si podem, o fer-los un ‘m’agrada’ en la distància, que és la manera de dir que estem amb valtros, companys, companyes, encara que no ens coneguem.