Bombes de fragmentació americanes per a Ucraïna

La decisió de Joe Biden d’enviar bombes de fragmentació a Kíiv atempta contra el dret internacional humanitari, com ja han denunciat destacats especialistes i organitzacions com ara Human Rights Watch. Alguns mandataris europeus han manifestat desacord amb la decisió nord-americana, però les altes instàncies d’Europa i de l’OTAN no han criticat fermament la mesura, malgrat que molts dels seus membres, 123 estats, van signar la Convenció sobre Bombes de Fragmentació del 2010 i han expressat preocupació per la decisió nord-americana. S’hi destaquen Àustria, Bèlgica, Cambotja, el Canadà, Alemanya, Itàlia, Laos, Nova Zelanda, Noruega, Espanya i el Regne Unit. Aquestes són les dades disponibles en el moment d’escriure aquest article, dijous 13 de juliol.

Entre els països que no van signar la convenció del 2010 hi ha els EUA, Rússia, Israel i Ucraïna. Els americans van fer servir aquestes bombes a bastament durant la invasió de l’Afganistan (2001), en què, segons Human Rights Watch, la coalició encapçalada pels EUA va llançar més de mil cinc-centes bombes de fragmentació. També en van emprar a gran escala a l’Irac dos anys després.

Més de dos terços dels membres de l’OTAN han rebutjat l’ús d’aquestes armes a causa de la gran mortalitat que causen entre els civils, durant molts anys després d’acabat el conflicte bèl·lic. Són bombes que s’obren poc després de ser llançades. En obrir-se deixen anar centenars de petites bombes, com boles de billar, que poden arribar a afectar vastes extensions de terreny. S’usen per atacar carros de combat, equips i tropes. Poden destruir uns quants objectius alhora. Tenen un poder destructiu indiscriminat. A part dels objectius militars, entre les víctimes hi ha nombroses persones i objectius civils. L’efecte letal que tenen es pot perllongar durant molts anys. Les que no esclaten, resten “adormides”, com les mines antipersones, sota terra, fins que la curiositat d’un nen o un pagès llaurant les activa i esclaten.

L’actual silenci europeu oficial és vergonyós i, encara més, si tenim en compte que en una de les clàusules del conveni de l’any 2010 s’estableix que els estats signants han de fer tots els esforços possibles per fer canviar d’opinió els estats no signants que pretenguin fer servir aquesta mena d’explosius.

Aquests dies hi ha hagut, també, declaracions desafortunades, com la del secretari general de l’OTAN, Jean Stoltenberg, que ha arribat a afirmar que aquestes bombes s’usaran com a defensa i no com a atac. Una frase que demostra un immens desconeixement de què són aquests artefactes, com s’empren i quins efectes letals tenen, en el moment i durant dècades. Alemanya, país signatari del conveni, ha dit que no enviaria bombes a Ucraïna, tot i que afirma comprendre la posició nord-americana.

Human Rights Watch, que s’hi oposa amb contundència, també ha denunciat que les bombes de fragmentació ja es fan servir ara a la guerra d’Ucraïna: “Les forces ucraïneses han llançat bombes de fragmentació que han causat nombroses morts i lesions greus a civils. Les forces russes les han fetes servir a bastament, també, i han mort molts civils i han causat danys greus a la població civil”, deia HRW en un comunicat recent.

El Kremlin diu que si els EUA acaben enviant bombes a Kíiv serà un pas més cap a la Tercera Guerra Mundial.

L’advertiment del primer ministre de Cambotja

Entre les moltes opinions autoritzades sobre la qüestió que s’han sentit aquests dies, es destaca l’advertiment del primer ministre de Cambotja, Hun Sen, ex-khmer roig, adreçada al proveïdor, Joe Biden, i al receptor, Volodímir Zelenski. “Ucraïna hauria d’evitar les bombes de fragmentació nord-americanes i aprendre de la dolorosa experiència de Cambotja”, ha declarat. “Seria el perill més gran per als ucraïnesos durant les dècades o segles vinents, si s’usen en àrees ocupades per Rússia en el territori ucraïnès.”

Hun Sen sap molt bé de què parla. Ell va lluitar a la guerra del Vietnam, Laos i Cambotja als anys seixanta i setanta. Llavors a Cambotja hi van caure més bombes que a tot Europa durant la Segona Guerra Mundial. En temps de pau, el degoteig de víctimes causades per l’explosió de mines antipersones i bombes de fragmentació no esclatades s’acosta a vint mil. Passades les dècades, encara n’hi ha. “Ha passat més de mig segle –diu Hun Sen– i encara no hem trobat la manera de destruir-les totes.” El procés de desminatge dels camps i les selves cambotjanes encara no s’ha completat. Fa deu anys es comptabilitzaven quinze mil artefactes de fragmentació llançats per Tailàndia, que encara havien d’esclatar.

Al comentari del primer ministre cambotjà s’ha afegit Heng Ratana, director general del Centre d’Acció contra Mines de Cambotja (CMAC), que ha precisat que durant la guerra es van llançar sobre el país uns trenta milions de bombes de fragmentació.

La Convenció sobre Bombes de Fragmentació (Convention on Cluster Munitions, CCM, en anglès), ha denunciat públicament la decisió nord-americana, com un acte que afebleix tots els esforços mundials d’eradicar aquestes armes indiscriminades que posen en risc immediat les vides dels civils: “Les bombes de fragmentació causen danys inacceptables als civils i tenen conseqüències humanitàries a llarg termini. Afecten grans àrees del país, que es ressentiran de significatives conseqüències socioeconòmiques durant anys. Per tant, qualsevol ús de municions de dispersió per part de qualsevol actor és inacceptable en qualsevol circumstància.”

L’immens camp minat del sud-est asiàtic

Aquests darrers dos anys he viatjat per tot de països del sud-est asiàtic. A Cambotja i Laos he pogut veure de prop els efectes criminals que, encara avui, causen en la població civil les mines antipersones i les bombes de fragmentació. De fet, les “bombetes” que es llancen en obrir-se les bombes de fragmentació, si no esclaten en aquell moment, amb els anys acaben soterrades o mig camuflades entre la vegetació. Quan arriba la pau, la “bombeta” que no ha esclatat fa el mateix paper que la mina antipersones. Queden sobre el terreny anys i anys per a continuar matant i perllongant la guerra i el patiment durant generacions.

Fa poques setmanes escrivia en aquesta secció un article sobre la guerra secreta de la CIA a Laos. Visitant el país, vaig tenir l’oportunitat de saber una mica més sobre els efectes devastadors de les bombes de fragmentació que van llançar els americans en la seva croada, més o menys oculta, contra el comunisme al sud-est asiàtic.

Allò que vaig veure em va impactar molt. Entre més coses, escrivia:

Per a conèixer més a fons la tragèdia que causà la guerra secreta de la CIA a Laos, cal visitar a Vientiane el Centre de Rehabilitació Mèdica anomenat COPE (Cooperative Orthotic and Prosthetic Enterprise), fundat el 1997 pel Ministeri de Salut laosià i diverses ONG. De fa anys, atén milers de persones d’arreu del país amb problemes físics i mutilacions provocades per l’explosió dels milions de bombes abandonades. A més, el Centre ha organitzat una exposició permanent molt didàctica i rigorosament documentada sobre els nou anys que va durar la campanya de bombardaments aeris dels americans.

N’extrec algunes dades significatives que impressionen. Tant per la magnitud de la violència persistent que va caure sobre els laosians, com per la incompetència del món occidental, acatant les instruccions de la CIA, per divulgar i denunciar una barbaritat criminal que s’ha volgut esborrar de la història.

Laos: bombardaments cada 8 minuts, 24 hores el dia, durant 9 anys

La República Popular Democràtica de Laos ha passat a la història pel fet de ser el país del món que ha estat objecte de més bombardaments per capita. S’hi van fer 580.000 missions de bombardament, xifra que representa una missió cada 8 minuts, 24 hores el dia, durant 9 anys.

Entre el 1964 i el 1973, durant la guerra del Vietnam, es van llançar sobre Laos 2 milions de tones d’artilleria. Més de 270 milions de bombes. Un 30% no van explotar i van quedar a Laos després de la guerra. Són uns 80 milions de bombes que romanen sense esclatar.

Aproximadament, el 25% dels pobles de Laos encara estan contaminats per artilleria que no ha esclatat (UXO, Unexploded Ordnance) i pot explotar en qualsevol moment si es manipula o s’hi dóna un cop. Les 17 províncies de Laos són contaminades per bombes sense esclatar. La contaminació afecta 41 districtes dels 46 més pobres del país.

Més de 50.000 persones han resultat mortes o ferides a causa de bombes esclatades per sorpresa del 1964 al 2011.

Cada dia tres mil homes i dones treballen arreu del país inspeccionant, detectant i destruint centenars de bombes de fragmentació i més peces d’artilleria explosives. Malgrat tota la feina de desactivament que s’hi fa d’anys ençà, cada any hi ha aproximadament 100 nous accidents, per causes com aquestes: la recerca de material de guerra per a vendre com a ferralla (24%), els treballs agrícoles (22%), la collita de fruits del bosc (14%), fer foc, cuinar i més activitats domèstiques (12%), els jocs infantils (11%).

L’any 2009 Laos va ratificar la Convenció Internacional contra les Bombes de Fragmentació. De llavors ençà, treballa a fons per desminar el país.

Les mines antipersones, un altre drama de la guerra d’Ucraïna

Les bombes de fragmentació i les mines antipersones són cosines germanes. El mes de maig passat es va fer a Berlín una conferència internacional sobre els efectes de les mines antipersones i les víctimes civils, amb una perspectiva mèdica, psicològica i jurídica. S’ha demostrat que Rússia en fa servir actualment a Ucraïna. Fins al mes de maig passat ja havien mort 260 persones, en cinc mesos.

En la reunió, la doctora Sofia Tkazky no va dubtar a afirmar que si aquestes accions contra civils no les hagués dut a terme un exèrcit regular, s’haurien definit com a accions terroristes. “Són crims de guerra, va dir, actes terroristes o de genocidi, perquè la intenció no és sinó espantar la població per allunyar-la de casa.”

Una de les conclusions era que “l’impacte de les mines antipersones va més enllà dels morts o dels ferits. També en són víctimes els familiars o veïns que viuen amb gran dolor emocional i amb la por constant de perdre la vida o ser mutilats. Aquesta por pot convertir en una odissea actes senzills com visitar un cementiri o sortir-se d’un camí determinat. El trauma que origina aquest armament perviu durant generacions. Hi ha nens que creixen en un món en què el perill és constant.”

La regió de Khàrkiv és una zona amb 1,25 milions d’hectàrees de terra considerades perilloses. Ivan Sókol, director del Departament de Defensa Civil de l’Administració Militar-Civil ucraïnesa de la regió de Khàrkiv, va explicar en la conferència de Berlín: “Fa quinze mesos que les tropes russes sembren la zona de mines. Volen matar la població civil. A Ucraïna no tenim prou sapadors civils. Necessitem urgentment equips de desminatge. Sense ajuda, trigarem trenta anys a desactivar totes les mines terrestres russes.”

Potser per això el mes de gener passat Cambotja va acollir a un notable grup de sapadors ucraïnesos per tal d’instruir-los sobre el terreny. Els cambotjans en són veritables especialistes, com han demostrat en el seu país i en totes les missions internacionals en què han participat.

“Quan veig que a Ucraïna hi tornen amb mines i bombes de fragmentació em sembla horrible”

L’any passat, a Battambang (Cambotja) vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar el bisbe jesuïta espanyol Enrique Figaredo. Ell va ser un dels qui l’any 1997 van aconseguir que 164 països s’adherissin al tractat d’Òttawa demanant que mai més no es fessin mines antipersones.

Als camps de refugiats de Tailàndia, on va arribar l’any 1985, el bisbe Kike fa més de trenta anys que ajuda els discapacitats, víctimes dels bombardaments indiscriminats o de les mines antipersones. Popularment, li diuen el bisbe de les cadires de rodes. Ha impulsat molts projectes socials i humanitaris en àmbits diversos com educació, agricultura i medi, salut i desenvolupament, que beneficien unes vuitanta mil persones. És una autoritat moral per a parlar de la violència i les conseqüències socials i humanes de més de trenta anys de guerres, matances i vulneracions en massa de drets humans. De la guerra del Vietnam a Pol Pot i la invasió vietnamita.

De tot allò que em va explicar, enmig de les polèmiques sobre bombes de fragmentació, mines antipersones, morts, mutilats i crims de guerra, avui recordo amb especial interès aquestes paraules seves:

—El que em costa més d’entendre és la baixesa de la dignitat humana. Tots eren peons. I, és clar, si reparteixes armes… Cada dia tinc més clar que el problema són les armes. Crec que les armes ajuden a fotre, més que a protegir. Són per a matar. I aquí van vendre armes tots. Tots. Els EUA, al final, venien armes als khmers roigs perquè lluitaven contra els vietnamites. Passa ara a Ucraïna. Qui se’n beneficia? Els productors d’armes. I com més llarga sigui la guerra, més beneficis. I així continuem!

—Una qüestió molt greu és la de les mines antipersones. En venien tots els països?
—Jo n’he vistes de tot arreu, dels EUA, de l’Europa de l’est, etc. Les més sofisticades són les xineses. Són de plàstic i els detectors de metalls no les localitzen. A més, suren. Quan plou una mica, suren en els camps d’arròs.

—Quina és la gravetat d’aquesta qüestió avui, trenta anys després?
—Encara tenim accidents. Molts dels actuals són de mines antitancs, que són a molta profunditat. Aquestes no les col·locaven els khmers roigs. No són xineses, són soviètiques o de l’Europa de l’est. És horrible. I ara a qui en demanes la responsabilitat? Vés a queixar-te a qualsevol d’aquests països. Encara se’n cerquen, amb drons, amb detectors, fins i tot amb rates. L’altre dia en van jubilar una que era molt bona. Li van fer un homenatge.

—Com es pot valorar la magnitud del problema de les mines?
—Al principi, un 60% del país era minat. Ara en deu quedar un 8%. Menys que abans, però encara són molts quilòmetres quadrats. Continuen esclatant. Algunes en llocs que es deia que ja eren desminats. Les antitancs era impossible de saber que hi eren. La gent caminava per sobre i no passava res perquè eren soterrades molt avall. Però ara hi ha tractorets. I un tractoret pot activar la mina que feia vint anys que esperava. No són tan vives, però encara són vives. Per sort, ara els camins són millors i els accessos als hospitals són més ràpids. Hi ha accidents, però no mor tanta gent.

—Hi ha xifres actuals d’accidents?
—Deuen ser unes 100 persones accidentades l’any. Del 2006 al 2018, fa cinc anys, eren unes 400 l’any. Més d’un accident per dia. Molts anys després de la guerra. En el nostre Centre Arrupe d’acollida de nens discapacitats tots els alumnes són del 2005 en endavant. Quan veig que a Ucraïna hi tornen amb mines i bombes de fragmentació em sembla horrible. I no és tan sols el problema d’avui. Són dues generacions perdudes.

—Heu estat molt actiu internacionalment per a aturar les mines antipersones. Quan vau prendre consciència del perill que significaven i de què es podia intentar aturar?
—Quan vaig arribar als camps de refugiats n’esclataven unes vint diàries. Moltes. Però a mi no se’m va acudir mai d’especialitzar-me en mines. Fins que la Creu Roja Internacional no les va definir com un instrument de guerra inhumà perquè l’activa la víctima: és una arma indiscriminada, tan aviat pot matar una vaca com un nen; i és permanent, queda sota terra per sempre. Llavors molta gent ens vam unir perquè fossin il·legals. Va ser un any molt intens. Vaig viatjar per tot el món. Parlàvem amb governs, advocats, associacions, ONG… Sempre anteposàvem les víctimes supervivents. Vam haver de sortir del camí de l’ONU perquè no hauríem aconseguit res i vam emprendre el del Canadà. Si 140 països diuen que una cosa no és legal comença a ser il·legal. Va ser important.

—Sí, però malgrat el Tractat d’Òttawa (1997) i el premi Nobel de la pau que us van donar aquell mateix any, es continuen utilitzant.
—Sí, perquè els països bèl·lics com els EUA, Rússia, la Xina, l’Índia o Israel no han signat. Si vam sortir-nos del camí de l’ONU és perquè aquests països haurien blocat el tractat al consell de seguretat.