Les bombes americanes encara maten al Vietnam

Cinquanta anys després de la fi de la guerra, tot el poble del Vietnam (del sud i del nord) encara en viu les conseqüències. Hi ha milers de desapareguts i fills mestissos de la guerra, la reconciliació entre nord i sud és encara molt difícil, neixen nadons amb malformacions a causa dels gasos de l’agent taronja i encara resten sobre el terreny moltes bombes adormides, que no van explotar durant la guerra, que en qualsevol moment poden esclatar si algú les trepitja o manipula.

Igual que a Laos i Cambotja, com ja vaig explicar uns altres anys, al Vietnam les explosions fortuïtes i per sorpresa són un problema molt greu que encara causa víctimes mortals, ferits i amputacions. Els governs i les ONG ho proven d’aturar com poden, per la via de la sensibilització informativa o la detecció i desactivació d’artefactes ocults sota terra o entre la vegetació.

Una de les àrees més perilloses actualment al Vietnam és el terreny que ocupava l’anomenada aleshores zona desmilitaritzada. Quan l’any 1954 la conferència de Ginebra va decidir la divisió del país en el Vietnam del Nord i Vietnam del Sud pel paral·lel 17, una àmplia àrea de cinc quilòmetres per damunt i per sota de la nova frontera va ser desmilitaritzada. Però això no va impedir que fos molt vigilada i bombardada pels americans a fi de frenar les maniobres del nord per avançar cap al sud i reunificar el país.

Entre el 1966 i el 1968, per impedir la infiltració del Viet Cong, els americans van establir un sistema de vigilància i control electrònic amb línies fortificades, anomenades “línia McNamara” (nom del secretari de Defensa dels EUA del 1961 al 1968), amb sensors acústics i d’alta tecnologia controlats a l’aire. Les mines i els bombardaments aeris constants van ser l’estratègia principal a tota la zona desmilitaritzada, de la mar de la Xina a Laos. Robert McNamara, que havia estat president de Ford Motor Company, va abandonar el càrrec de secretari de Defensa l’any 1968 per presidir el Banc Mundial fins el 1981.

Tota la zona és plena de vestigis d’aquells anys de violència i tensió. És impressionant visitar avui els túnels de Vinh Moc, per damunt del paral·lel 17. Ací les forces del nord guardaven armes, municions i amagaven els ciutadans dels poblets, per protegir-los dels bombardaments nord-americans, intensos i constants. És una xarxa quilomètrica de túnels excavats sota terra com un formiguer, on es van amagar centenars de persones durant sis anys. Una gran obra d’enginyeria militar i popular habilitada amb cuines, infermeria, sala d’operacions, llar d’infants, habitacles familiars i sistemes de ventilació intel·ligents, que no eren detectables pels avions ni pels radars enemics.

Vinh Moc va ser una de les àrees més bombardades de tota la guerra. Els 140 pobles van construir 140 túnels. 28 van ser destruïts i 500 persones van ser sepultades immediatament. Al túnel-galeria que avui es pot visitar, hi van néixer 17 criatures de les quals avui viuen 14. El terme mitjà de refugiats que acollia va ser d’unes 300 persones, però en va arribar a acollir 600. El secret era que els avions nord-americans a l’aire no veien ningú als pobles ni als camps de conreu, però els van matar durant 6 anys fins a arrasar tot allò que hi havia a la superfície.

La província de Quang Tri va ser i és, doncs, una de les més malmeses per la guerra de tot el Vietnam. Es calcula que d’ençà de la fi de la guerra l’any 1975 hi ha hagut 8.000 accidents causats per bombes adormides, amb un resultat de més de 3.400 morts i uns 5.000 ferits.

De les diverses organitzacions que avui treballen sobre el terreny per desactivar bombes, assistir les víctimes i sensibilitzar la població destaquen Peace Trees Vietnam (PTVN), Mines Advisory Group (MAG), Clear Path International (CPI) i Norwegian People’s Aid (NPA).

La història d’un supervivent

Nguyen Van Phuong és un supervivent d’una explosió inesperada de l’any 1985. Hi va perdre un ull, una cama i quatre amics. Avui col·labora amb l’organització Peace Trees fent xerrades informatives i de sensibilització per escoles i centres de tota la comarca. Ha accedit amablement a rebre’m a casa seva, en un barri de la ciutat de Dong Ha, per explicar-me la seva història. Aquesta és la síntesi d’un matí de conversa amb ell amb l’ajut de traducció d’una col·laboradora de Peace Trees.

Després de donar-nos la benvinguda a casa seva cerimoniosament en nom seu i de totes les víctimes de Quang Tri i agrair als periodistes la feina que fem contra la guerra, m’explica:

“Sóc un supervivent de les bombes que van explotar anys després a conseqüència de la guerra. Vaig néixer al districte de Gio Linh, a uns vint quilòmetres de la ciutat de Dong Ha. L’any 1985 era un estudiant de l’escola. Tenia quinze anys. Un dia vam sortir al camp amb els amics per fer una activitat escolar. Havíem de plantar arbres perquè la vegetació de la zona havia estat arrasada pels bombardaments americans i els gasos de l’agent taronja. Érem vuit nois i ens vam posar a cavar un forat entre tots. En aquella època els nens no tenien la informació que tenen avui. De sobte, entre la sorra va aparèixer una pedra estranya, com una bola de la mida d’un puny. No sabíem que era una bomba de dispersió, de les que llançaven en grans bombes sarcòfag que s’obrien a l’aire i deixaven caure desenes de bombes petites. Algú de nosaltres li va donar un cop de pala i va esclatar. Va matar-ne quatre a l’acte.”

Quan ho reviu, resta en silenci, mirant a terra, uns quants segons. Després de la pausa, quan es refà, prossegueix:

“Vaig veure els amics morts al meu costat. A un d’ells li havien volat totes dues cames. Al cap em ressonava el soroll i el dolor de l’explosió. Jo sagnava molt, no hi veia, però crec que no vaig perdre el coneixement mai del tot, tot i que vaig tenir ferides molt greus. Atès que els serveis mèdics al meu poble no eren els adequats per la gravetat de les meves ferides, em van traslladar a un hospital, on vaig ser internat tres mesos. Vaig perdre una cama i un ull. Quan vaig tornar a casa em vaig adonar que mai més podria anar a l’escola perquè era lluny de casa meva i amb una sola cama no hi podia anar. Era l’any 1985 i les comunicacions no eren com ara. Estava obligat a romandre a casa. Van ser dos anys molt tristos. Em vaig enfonsar, vaig perdre la confiança en mi mateix. Creia que els meus amics em deixaven de banda perquè era minusvàlid. Plorava cada nit. Per l’accident. Pels amics morts. Tenia malsons de por, somniava que em perseguien, que em volien capturar, lluitava per escapolir-me’n, m’agitava molt i queia del llit. Era un malson que es repetia cada nit.”

Quan li demano què sabia de la guerra del Vietnam, si en tenia algun record infantil o si els seus pares i avis li havien explicat històries, ho nega solemnement amb el cap. “Tan sols sé que els meus avis i el meu pare van servir a la guerra del Vietnam. El meu pare era al paral·lel 17 servint a l’exèrcit de Vietnam del Sud. Un dia el va ferir una bomba quan tornava a la base i es va morir. Jo era un nen. No va tenir temps d’explicar-me res de la guerra. Ni de la família. A la meva mare la van ferir quan van bombardar el meu poble. Va morir el 1984. Un any després, jo vaig tenir l’accident.”

L’any 1987, després de dos anys terribles, Nguyen Van Phuong va poder recuperar la confiança en si mateix i va començar a lluitar per la seva vida. “Un dia vaig pensar que al poble no podia treballar ni guanyar-me la vida i vaig decidir de venir a viure aquí, a la ciutat de Dong Ha. Primer vaig treballar reparant bicicletes, però encara em feia mal la ferida de la cama amputada. Després vaig aconseguir d’espavilar-me venent loteria pel carrer. Afortunadament, l’any 2003 vaig conèixer la gent de Peace Trees. Primer, em van acollir en una casa seva a ‘Friendship Village’. Ara ja tinc una casa pròpia. En aquest barri hi ha cent cases per a famílies de víctimes i gent pobra.”

“D’ençà del 2006 col·laboro amb ells fent xerrades per als nens. Els explico la meva experiència i així ajudo que tinguin consciència dels perills que els envolten quan van a jugar al camp i què no han de fer quan veuen un objecte estrany. Crec que és important perquè així els nens coneixen de primera mà la realitat. Gràcies a mi prenen consciència i ho expliquen als altres o als seus familiars. Ha estat important per mi perquè quan la gent ha vist que feia xerrades a les escoles ha tornat a relacionar-se amb mi i a interessar-se pel que em va passar.”

Un altre factor clau que el va ajudar a recuperar l’autoestima i la confiança va ser la pràctica d’esport per a discapacitats. “He estat un campió de llançament de pes”, em diu. S’aixeca content i torna orgullós amb totes les medalles que ha guanyat. “Llançava peses de cinc quilos. El meu rècord van ser disset metres!” En tot aquest temps, Nguyen Van Phuong s’ha casat i té tres filles i un nét. Les filles també han pogut estudiar gràcies als ajuts de Peace Trees. “L’únic que vull és pau. Les guerres tenen conseqüències per la gent durant molts i molts anys. Encara ara quan sento un tro o un soroll fort, m’esgarrifo de pànic.”

La primera organització internacional amb permís de desminació

Peace Trees es va fundar el 1995, quan els EUA i el Vietnam van acordar de restablir relacions diplomàtiques i comercials. Els fundadors van ser el matrimoni de Jerilyn Brusseau i Danaan Parry. L’any 1969, el germà de Brusseau, el tinent de l’exèrcit nord-americà Daniel Cheney i el seu copilot, l’ajudant Walter Koslosky, van morir prop de Saigon, quan el seu helicòpter va ser abatut, mentre intentaven d’ajudar i defensar un altre company que havia caigut.

De feia vint-i-sis anys, el matrimoni Parry tenia el projecte d’establir lligams entre les famílies nord-americanes i vietnamites que havien sofert la guerra, per compartir l’experiència, honorar els morts de tots dos costats i començar a refer ponts de pau i ajuda. L’any 1995, i el restabliment de relacions EUA-Vietnam, va ser providencial. Peace Trees va ser la primera organització no governamental internacional a obtenir del govern vietnamita un permís humanitari de desminació. L’organització és finançada pel Departament d’Estat nord-americà i donants particulars.

Al Vietnam, d’ençà de la fi de la guerra, es calcula que han mort cent mil persones per accidents amb explosius que no van esclatar durant el conflicte. Un mort de cada cinc és un nen. Peace Trees es va establir a la zona de Quang Tri, on encara el 80% del terreny és considerat zona perillosa. D’ençà del 1975, ara fa cinquanta anys, hi ha hagut vuit mil accidents a la regió.

L’acció de Peace Trees, segons que m’informen a les oficines centrals de l’organització a Dong Ha, dóna bons resultats, tant al terreny de la localització i desactivació de bombes, com al de la pedagogia popular sobre els riscs i perills. Darrerament, gairebé no hi ha accidents. Del 2022 fins avui n’hi ha hagut solament tres, amb resultat d’un home mort i tres ferits, dos nens i una dona.

En tots aquests anys, l’organització ha netejat set mil acres de terra, ha trobat i destruït cent quaranta-set mil quaranta artefactes explosius, i ha garantit així la seguretat de gairebé tres-centes mil persones, la majoria camperols de minories ètniques que viuen en petits pobles de muntanya o a les plantacions d’arròs, pebre o banana.

L’acció antibombes es va engegar l’any 2005 amb un equip de dotze membres, avui ja té cent cinquanta especialistes formats i agrupats en diferents equips i especialitats. Aviat tindré l’oportunitat de conèixer a la muntanya, sobre el terreny, l’equip femení de desactivadores vietnamites.

També gràcies a ells, en aquests anys, gairebé 200.000 persones, la major part, nens, han rebut educació sobre el risc dels artefactes explosius. 219 víctimes i 62 famílies han rebut suport i ajudes. També s’han atorgat gairebé 3.000 beques d’escolarització, s’han construït escoles, llars d’infants, biblioteques, centres comunitaris i cent habitatges familiars.

La seva manera d’operar és per iniciativa pròpia o per avisos de la gent dels pobles, que ja disposen de coneixements i una línia directa de telèfon per a informar la central de qualsevol troballa sospitosa. L’organització envia un equip al lloc per inspeccionar, veure de què es tracta i garantir la seguretat de la gent, desactivar i destruir el material. En aquestes tasques col·laboren i es complementen amb les altres organitzacions europees que treballen a la zona.

Aquesta funció es combina amb l’ajut a les comunitats per la via de projectes agrícoles de desenvolupament, assistència a víctimes, educació en els riscs, plantada d’arbres per reforestar i construcció d’equipaments. Quan les autoritats preveuen de construir una escola, un hospital o una carretera, els demanen que hi vagin per fer un peritatge i un control sobre la seguretat dels terrenys on es vol intervenir.

La tasca preventiva i informativa, en què col·laboren els desminadors i artificiers i les víctimes supervivents, com ara Nguyen Van Phuong, és molt intensa i efectiva. Cal tenir en compte que per guanyar-se la vida, molta gent pobra als difícils anys de la postguerra es va dedicar a cercar i recollir ferralla de guerra pels camps i les selves per vendre-la a pes. Cosa que va causar molts accidents i moltes víctimes ací i per tot el país. Les xerrades informatives per pobles i escoles, afegides als ajuts d’escolarització han contribuït que molta gent deixés la ferralla i pogués tenir un futur millor.