La bomba de la por

Diuen que tenien bombes, però de moment l’única cosa que ens han ensenyat són una olla i un sac. Diuen que hi ha secret de sumari, però curiosament es publiquen contínuament filtracions endimoniades de fonts tan emmascarades com interessades. Diuen que vivim en un estat de dret i que per tant hi ha presumpció d’innocència, però no cal sinó obrir els perfils de Twitter d’uns quants líders polítics espanyols per caure de cul a terra. Diuen que cal confiar en la justícia, però resulta que el fiscal que ha ideat aquesta ràtzia és Miguel Ángel Carballo, el mateix que va presentar la primera querella per sedició del procés (assenyalant Jordi Cuixart i Jordi Sànchez), el mateix que va demanar presó incondicional per a Tamara Carrasco, el mateix que va demanar que s’encausés la cúpula dels Mossos d’Esquadra i que s’empresonés Trapero, el mateix que no fa gaire ha prohibit un acte de suport als joves d’Altsasu assegurant que tenia vinculacions amb ETA, el mateix que fa pocs dies va aconseguir que no s’investiguessin els vincles entre l’imam de Ripoll i el CNI i el mateix que aquesta setmana ha estat condecorat amb la creu al mèrit policíac amb distintiu vermell, màxima distinció que el cos atorga amb motiu de la festa patronal del 2 d’octubre.

Parlen de bombes, però, de moment, l’única bomba que volen fer esclatar és la de la por, la de la por de la dissidència, i que han deixat caure sobre Catalunya i sobre l’independentisme. L’única cosa que compta, ja fa temps que ho hem après, és l’aparença, la foto, l’escàndol, els grans titulars filtrats i, sobretot, que creixin la por i les sospites, sobretot ara, que s’albiren eleccions, vagues i protestes als carrers. La veritat, en canvi, compta poc. De fet, ja no compta perquè la mentida és més rendible. I perquè quan la sapiguem, la veritat, si és que mai l’arribem a saber, amb un xic de sort la por i la sospita ja hauran germinat i segurament ja haurem superat sentències, eleccions i haurà plogut prou.

Però si la mentida és rendible, sembla que també ho és la provocació, ingredient indispensable en tot ramadà electoral. Per què, si no, com s’explica que Albert Rivera i tot el seu seguici de Ciutadans hagin anat, tan sols dos dies després de la ràtzia, a Vic, on no tenen ni un sol regidor (el PP tampoc…), a fer un acte raquític en favor de la Guàrdia Civil al bell mig de la plaça Major?

Pel mateix preu, haurien pogut anar a Sabadell, que és més ben comunicat. Però, és clar, la iconografia de la plaça, farcida d’estelades i de fotografies dels presos, era massa llaminera. De fet, és ben senzill: la imatge de Rivera i Arrimadas envoltats de simbologia independentista, xiulets, repics de cassoles de protesta des dels balcons i ells, talment com herois carregats de coratge i contra l’adversitat, víctimes de qui sap què i clamant a favor de la Guàrdia Civil són, segons un algoritme riverenc que ja ha estat posat a prova més vegades, un grapat de vots a les Espanyes. I això, amics, és l’única cosa que compta, encara que s’hagin de cruspir la darrera engruna de dignitat, de vergonya, de sentit comú i d’allò que la seva estimadíssima i intocable constitució defineix com a presumpció d’innocència.

Però, com diu Raimon a ‘Contra la por‘ i tal com s’ha demostrat a les places i carrers de Sabadell, Cerdanyola, Vic, Folgueroles, Barcelona i d’un reguitzell de pobles i ciutats més, per viure sense por cal trencar el silenci: ‘Anem dient les coses pel seu nom! Si no trenquem el silenci, morirem en silenci.’ Si ens volen atemorits, serem més desvergonyits. Si ens volen callats, cridarem. I si ens volen tancats, sortirem al carrer. I no, no se’n sortiran. Perquè, com continua Raimon, ‘contra la por som nosaltres, contra la por sense por.’