14.09.2017 - 22:00
«Vam ser el centre del món LIJ. Vam fer por. Ens veien forts i valents.» Són paraules de Joan Sala, editor de Comanegra i director de la Setmana del Llibre en Català, dissabte passat en una taula rodona, Books in Catalan, per fer balanç sobre el pas de la literatura infantil i juvenil (LIJ) catalana per la fira del llibre infantil de Bolonya l’abril de 2017. Va quedar clar, de seguida, que el balanç va ser positiu. Els il·lustradors Rocío Bonilla i Ignasi Blanch només tenien paraules d’agraïment per a l’organització, i Bonilla va assegurar que «els resultats de Bolonya ja m’estan arribant» ⎯des d’un punt de vista comercial, s’entén. La comissària de la presència catalana a Bolonya, la llibretera Paula Jarrin, va assegurar que «al 2018 hi anirem tots diferents», a la fira. I la directora de l’Institut Ramon Llull, Izaskun Arretxe, va afirmar que l’objectiu ara és que al 2018 hi vagin més editors catalans que al 2016, que això ha de tenir continuïtat; i fins i tot ens va explicar que la direcció de la fira els va demanar que orientessin els pròxims països convidats, la Xina i Suècia, amb el seu bon exemple.
«Quan es convida un país, una llengua, a una fira se li dóna l’oportunitat de mostrar-se, de significar-se. I a Bolonya hi havia ‘manifestacions’ catalanes per tota la ciutat.» Torna a ser Joan Sala posant-nos la mel als llavis a tots els que l’escoltàvem, que érem molts, a la plaça de la Catedral de Barcelona. Però llavors ve la pregunta que acaba en punxa: i després què passa? Què passa quan tornem de Bolonya i els dies de la fira ⎯o sigui: l’èxit de la LIJ catalana a Europa⎯ queden cada cop més enrere? Què passa aquí després d’allò d’allà? Hi ha cap canvi? O som on érem?
Hi ha un petit silenci després de la pregunta, i el trenca Jarrin per dir que som on érem, que hem de seguir lluitant perquè la LIJ sigui entesa com a literatura, perquè hi hagi biblioteques escolars, perquè tothom es prengui seriosament la importància de la lectura (de bons llibres) en l’educació dels més petits, etcètera. Arretxe li dóna la raó i diu que el panorama aquí no ha canviat. Durant els dies bolonyesos, els diaris d’aquí van dedicar pàgines senceres a la LIJ i a la presència catalana a Bolonya, però això, ara, gairebé mig any després, comença a semblar un miratge. La periodista cultural Anna Guitart, que modera la taula, diu que cada cop que parla de literatura infantil i juvenil a la televisió la gent l’hi agraeix pel carrer. Però a la taula saben que Guitart de moment és una excepció, una de les excepcions (siguem justos). Arretxe diu que hem de mirar de resoldre el desconeixement que els periodistes culturals del país tenen de la nostra LIJ, perquè «la LIJ catalana té un molt bon nivell de qualitat i de comercialitat; no estem pidolant res», rebla Bonilla.
Per què passa, això, doncs? Per què a les pàgines de cultura dels diaris costa tant trobar-hi notícies relacionades amb la LIJ? Joan Sala sembla que en té una possible resposta: «per als periodistes la LIJ forma part d’un imaginari ⎯que inclou també els còmics, l’autoajuda…⎯ que els sembla que els fa baixar el nivell intel·lectual. Això a França no passa. I aquí s’anirà resolent amb el temps.»
Hi ha una altra cosa que va dir Joan Sala que em balla pel cap des que ho vaig sentir, una frase d’aquelles que per entendre-la i explicar-la hauries d’omplir un full sencer i potser no te’n sortiries. Una frase que no em vaig apuntar però que em va fer passejar per la Setmana amb un núvol gris que se’m va anar fent gros entre cella i cella. Sala va afirmar que hi ha una mena de periodista cultural que es pensa que quan parla d’un llibre també està parlant d’ell, i que si té aquest imaginari que dèiem abans al cap, ja sabem per què no parla de LIJ (ni de còmic, etc.). Dedicar la teva crònica, la teva columna, la teva secció radiofònica o televisiva a un àlbum per a nens on et deixa, si penses així? Què diu de tu? Un home (o una dona, sí) fet i dret parlant d’un llibre ple de dibuixos i amb ben poca lletra! Sembla una paròdia, oi? Però no l’és, com tampoc és una actitud exclusiva dels periodistes culturals, per desgràcia. Per això deia que el meu núvol gris es va anar fent gros. Hi ha molta gent que ho sent així. I és això el que hem de canviar. Hem d’ampliar el pla i deixar de fer diana només en els periodistes, la cosa ve de més enllà, ve de com és tractada la LIJ en la vida diària, a l’escola, a les cases… Hi ha més feina per fer de la que sembla. No es tracta d’anar a fer un rentat de cervell a la classe periodística, es tracta de començar a creure tots en el que està en joc, en el que ofereixen i garanteixen la lectura i la difusió de bona literatura infantil i juvenil (catalana i també estrangera). Es tracta de parlar de llibres per a nens a la secció de cultura i no a la d’educació (la literatura de debò no dóna lliçons). Es tracta d’aprendre a triar els llibres que llegiran els nostres fills, de confiar com a pares i com a mestres en els entesos i deixar-nos guiar i assessorar. Es tracta de deixar de menystenir aquests dos adjectius pels quals hem passat tots els que som aquí ara: ‘infantil’ i ‘juvenil’. Es tracta, en resum, que la nostra literatura, tota la nostra literatura, la de ficció i la de no ficció, la que ve en vinyetes i la que ve en lletra sola, la que ve il·lustrada i la que es publica carregada de notes a peu de pàgina, es vegi forta i valenta tot l’any i sigui tractada amb el mateix interès ⎯i rigor⎯ als mitjans.
Però tornant a la frase-núvol-gris de Sala, sí, és veritat, periodista: si escrius un article, si fas una peça sobre literatura infantil o juvenil, i si ho fas amb la mateixa actitud i professionalitat que empres per a la literatura ‘adulta’, parlant del llibre també parlaràs de tu, perquè sempre parles de tu quan escrius, que com diu Jordi Puntí a la «Nota final» del seu Això no és Amèrica, «hi ha una cosa que no desapareix mai: l’empremta del moment en què el vas escriure [ell es refereix al conte], la persona que eres, les inquietuds literàries que et movien, fins i tot el món que t’envoltava». Tu escriu sobre literatura i sobre tu, i arribarà el dia que escriure sobre LIJ no demanarà cap mena d’explicació o justificació prèvia, cap disculpa per no parlar de literatura-de-debò. Arribarà el dia que no caldran articles com aquest. Arribarà el dia que descansarem de reivindicar-la perquè serà tractada com si tot l’any fos Bolonya l’abril del 2017.
