Bolonya, creació, indústria i lectura

La fira del llibre de Bolonya és diferent de totes les fires de llibres. No pas perquè s’hi faci altra cosa que comprar i vendre, sinó perquè té un tarannà més amable, colorista i relaxat que la majoria. Hi ha qui diu que és per la ciutat, hi ha qui diu que és perquè arriba amb la primavera. Potser tot això hi fa, però diria que, en realitat, és perquè es dedica al llibre dels petits i joves, perquè són llibres que ens permeten a tots plegats d’explicar-nos contes de la vora del foc, de riure amb acudits d’humor blanc i embadalir-nos davant il·lustracions com si no tinguéssim una agenda atapeïda de cites, ni al despatx t’hi esperés un compte de resultats. És una fira diferent perquè cada llibre conté una dosi d’esperança. L’esperança que sigui el llibre que conduirà el nou jove lector al món de la lectura i que l’empenyerà a buscar-ne un altre i un altre i un altre. Que, en definitiva, el convertirà en lector. I aquest convenciment i tossuderia de tots és el que omple l’ambient alegre de la Fira del Llibre Infantil de Bolonya, la més important del món occidental en aquesta franja d’edat.

En la 54a edició, finalment, Catalunya i les Illes Balears hi són les terres convidades, una invitació que, gràcies al benfer de totes les institucions, associacions gremials implicades i els responsables respectius, s’ha fet extensiva a les terres de parla catalana, convertint la presència de país convidat en un lema més clar i explícit: ‘Catalan Books’, és a dir, el Principat, les Illes, el País Valencià i Andorra.

El desplegament ha estat considerable i a mig matí del primer dia la fira era plena de taques vermelles, les bosses de Catalan Books amb el lema ‘Sharing the Future‘, compartint el futur. La fira de Bolonya té un dels recintes més lletjos, on s’apleguen petites grans joies de la il·lustració que la suavitzen, com ara la rastellera d’hamaques il·lustrades per il·lustradors catalans que són la joia de la corona d’un vestíbul de ciment i tubs que es menja fàcilment qualsevol decoració que s’hi posi. La ciutat també s’ha vestit de Catalan Books, amb exposicions i petits atrezzos cartellístics. Encerts que deixen petja de la presència catalana a Bolonya. Taules rodones, autors il·lustradors, personalitats donen resposta a l’honor que representa ser país convidat en una fira com aquesta. Els mitjans també han respost a l’hora de fer el seguiment de la presència catalana. Aquests dies hi ha un 60% més de presència d’editors que normalment, alguns dels quals potser fa poc que publiquen llibres infantils i juvenils, un mercat que no ha notat tant la crisi i que encara té possibilitats de créixer.

I això de què ha de servir? Ahir el president, a qui s’ha d’agrair l’esforç de venir perquè la seva presència mesura la importància de l’esdeveniment, em demanava com anaven les vendes, si anava bé. I, és clar, qualsevol resposta hauria estat imprudent perquè era tot just el primer dia. Però és que, a més, i a diferència del 2007 –quan Catalunya fou convidada d’honor a la fira del llibre de Frankfurt (la més important internacionalment)– els catalans ja fa temps que no ens hem d’explicar. Aquests darrers cinc anys d’activitat política intensa, hi ajuden, és clar, però Frankfurt va marcar clarament un abans i un després. I ara ja fa molts anys que no ens excusem pel fet de tenir autors que escriuen en una llengua minoritzada, al contrari! La feina de l’Institut Ramon Llull ha estat un dels canvis més significatius que s’han vist en el mercat editorial en català. Que hi ha coses que es podrien millorar? Segurament. Que l’organització i la presència de convidats hauria pogut ser diferent o que no acontenta tothom, etc.? Probablement. També va passar a la fira de Frankfurt el 2007, també hi va haver trencadissa per una pila de coses. Però és que aquestes invitacions són una vegada cada deu anys, arriben quan arriben sense demanar-te permís, ni si pressupostàriament t’anirà bé de fer-ho ni si tindràs prou mitjans. No hi ha ningú que neixi ensenyat per organitzar presències en fires i de deu anys en deu anys és difícil de fer memòria. I més a la velocitat que canvien alguns càrrecs. Però, en general, els catalans passem amb nota aquests actes, som bons fent desplegaments visuals i organitzatius, encara que les misses siguin minses. I el gremi, el sector editorial, ja fa anys que empeny fort cap a la internacionalització. Per aquesta banda, no cal patir. Quan parlem d’indústria, passem amb bona nota.

Però, com deia al començament, a Bolonya hi flota de sempre aquest desig de continuar despertant i transmetent el plaer per la lectura. I aquí fem aigües. Els darrers plans de foment de la lectura fan plorar, la situació és molt crítica, alarmant. En som tots prou conscients, però no sabem posar-hi remei i això és catastròfic. I és que els plans de foment de la lectura no acostumen a ser vistosos, no llueixen com les hamaques al hall, han de ser plans de profunditat, de molta paciència, de percent en percent, de granet en granet. No té foto. I sense foto als polítics els costa molt d’invertir-hi. A Bolonya, les institucions organitzadores i la participació massiva del gremi passen amb nota. Però aquesta indústria que aquests dies hem lluït tant i que factura dos milions d’euros anuals pot quedar en pasta de paper si no fem un pla transversal de la lectura i ens posem tots a treballar. Les agents literàries també, que també hi som.

PS: Mentre acabo aquest article s’anuncia que David Cirici guanya el premi Strega 2017, per Molsa, que ja fou premi Edebé el 2014. Aquesta és, sens dubte, una gran porta a l’expansió del català cap a les altres llengües. Felicitem l’autor i felicitem-nos tots plegats.

Carlota Torrents, agent literària