17.01.2024 - 21:40
|
Actualització: 17.01.2024 - 22:27
Això de l’amnistia comença a anar pel pedregar. Una volta aconseguits els vots d’ERC i de Junts per a convertir Pedro Sánchez en president del govern espanyol, els socialistes ja han començat a fer allò de sempre; allò que era previsible. Posar tants impediments com siguen imaginables per tal de no complir els acords signats i alhora acostar-se al PP i votar-hi de bracet, impúdicament, quan és qüestió de preservar el règim del 78.
Ho hem vist aquestes darreres hores en la negativa d’acceptar cap reforma de la seua constitució que no siga la que han pactat ells dos, però també en les declaracions tan contundents del ministre Bolaños per a reduir el perímetre de l’amnistia al cercle exacte que ell vol.
Bolaños fa política. S’amaga rere pretesos arguments judicials, però això no és sinó una argúcia per a imposar les seues tesis als partits independentistes. Que són les de sempre. No és veritat que hi haja cap precepte judicial que puga oposar-se a l’amnistia. Però ell sap què fa.
El PSOE, no ens enganyem, no vol l’amnistia. No l’ha volguda mai. I tu no canvies d’opinió en un tema com aquest d’avui per demà. Passa que ha hagut d’acceptar-la per a mantenir-se en el govern –”fer de la necessitat virtut”, en van dir aleshores. Però, tan bon punt s’ha vist a la Moncloa, ha tornat a la posició original, a la posició prèvia a la cita electoral del juliol. L’amnistia no és possible, no és constitucional, no és legal, bla, bla, bla…
I, per tant, si hi ha d’haver finalment cap amnistia –perquè també ho ha pactat amb Sumar i ja s’ha presentat una llei i tantes coses més…–, doncs que siga la més petita possible. Els CDR, fora. El Tsunami Democràtic, fora. El president Puigdemont, fora. I ja veurem qui acabarà quedant dins i de què acabarà servint tot plegat.
Ara, escoltar Bolaños fent política amagat rere l’opinió de la justícia també té interès. Perquè ens retorna clarament al pecat original d’Espanya i despulla de cap a cap el PSOE i la transició. Pecat original que no és sinó l’obsessió per a impedir com siga el lliure funcionament dels parlaments i la lliure expressió de la voluntat popular.
En una democràcia, en qualsevol democràcia, res no pot estar per damunt dels parlaments, res. I encara menys els tribunals. Perquè els tribunals han de vigilar el compliment de la llei vigent mentre siga vigent, però no poden evitar que els parlaments escriguen lleis futures, diguen què diguen aquestes lleis.
I és precisament aquesta obsessió –de fer passar la llei present davant la voluntat popular– la principal herència que encara hem de suportar avui de la llei de reforma política de les corts franquistes. La llei que és l’inici real de l’actual sistema polític, per damunt de la tan encimbellada constitució, que en realitat és tan sols una llei secundària, una aplicació d’aquella primera. Mireu: el capítol primer de la llei franquista diu, literalment, que la “democràcia” a l’estat espanyol es basa en “la supremacia de la llei” –i no en la voluntat popular. Us sona, això?
(És una ucronia i per tant no es pot comprovar, però m’agradaria molt veure si el PSOE s’atreviria a fer això que va fer ahir en cas que Junts hagués votat contra els tres decrets llei la setmana passada i no n’hagués facilitat l’aprovació. Perquè la lliçó és més antiga que anar a peu: com més cedeixes tu, més pressionen ells.)
PS1. Per a entendre com es torça tot això de l’amnistia, us recomane molt aquest extraordinari article de Josep Casulleras Nualart: “L’amnistia és amenaçada: el cop amagat de la traïció”.
PS2. “Vull-que-m’a-ten-gui-u-na-per-so-na”. Un gran article de Núria Cadenes, en què estic segur que molts de vosaltres us reconeixereu.
PS3. Necessitem el vostre ajut. VilaWeb és possible per la generositat dels seus subscriptors. Però en necessitem més que els que tenim. Podeu sospesar de fer-hi, en aquesta pàgina, una petita aportació?
