Bojan Brezigar: ‘El 155 són les restes del franquisme’

El periodista veterà Bojan Brezigar dirigeix el diari Primorski, pensat per a la minoria eslovena que viu a Itàlia. Ara Brezigar acaba d’escriure Sis dies a Catalunya, llibre que recull la seva visita durant l’1-O. L’obra s’acaba d’editar en eslovè i espera que n’acabi sortint una traducció al català. Brezigar coneix Catalunya des de l’any 1971, quan va visitar Barcelona per primera vegada. I això li permet de donar profunditat i context a l’obra. En aquesta entrevista telefònica ens parla del llibre, del procés polític català i del paral·lelisme que es pot establir amb Eslovènia, país que va aconseguir la independència durant els anys noranta del segle passat.

—Vau arribar a Catalunya per primera vegada el 1971. Diferències amb ara?
—Són mons totalment diferents. No vull ofendre ningú, però l’any 1971 Barcelona era una ciutat lletja i bruta. Sense turistes. La majoria dels grans monuments, tancats: el Parc Güell estava destruït i la Pedrera no era oberta al públic. Res a veure. Penseu que Barcelona era una ciutat espanyola i cap paraula era en català. Recordo que només en una botiga vaig veure un cartell en català. En un paper hi deia ‘Tancat’.

—Després del primer d’octubre afirmeu que el camí a la independència no serà ràpid. Per què?
—La idea de tenir el nou estat establert en quaranta-vuit hores era molt optimista. No pots establir un nou estat en dos dies. Ho vaig dir aleshores, i ara encara més: faltarà temps. Vaig viure l’experiència d’Eslovènia. I allà es va planejar per a sis mesos. Sis mesos des del referèndum fins a la declaració d’independència. Dit això, crec que després de la violència de la policia, la meitat del govern a la presó, el 155, la prohibició que els periodistes de la televisió diguin ‘president Puigdemont’ i els intents de canviar el sistema educatiu, no hi ha marxa enrere. No hi ha marxa enrere per a Catalunya. I no hi ha marxa enrere per a Espanya. Crec que si de bon començament Rajoy ho hagués gestionat d’una altra manera, encara. Si hagués proposat més autonomia, que era la idea de l’estatut del 2006, ara no estaríem així. Però ara la situació és del tot diferent. I la culpa de tot és de Rajoy. Ell va fer la campanya contra l’estatut. Només per a tenir vots.

—Al llibre expliqueu la frase que circulava l’1 d’octubre: Franco ha tornat.
—Sí. Això ens dèiem entre els observadors internacionals. Va passar el dia 30 de setembre. A l’hotel ens vam trobar membres de la delegació que havien anat a la plaça Sant Jaume. A una manifestació unionista. Gent contra el referèndum. I van veure braços alçats, salutacions nazis, gent cantant el ‘Cara al sol’, cap-rapats fent de servei d’ordre. Van arribar a l’hotel i van dir: ‘Franco ha tornat’. Vaig quedar esbalaït quan ho vaig sentir. Tothom qui sàpiga què va ser el franquisme, i el feixisme, quedaria esbalaït de veure aquelles escenes.

—Hauríem de fer un monument a Rajoy de la mateixa manera que els eslovens l’haurien d’aixecar a Milosevic. Això dieu.
—Era una broma, si voleu. Però sí, com sabeu, el govern d’Eslovènia, abans d’arribar a la independència, va provar de totes les maneres de mantenir Iugoslàvia unida. Els catalans també. A Eslovènia es va intentar una federació, una confederació. Però Milosevic les va refusar totes. Volia un govern centralitzat. En aquest sentit és molt semblant a Rajoy. Rajoy és el responsable de tot això que ha passat, i de tot allò que pugui arribar a passar en el futur. No només a Catalunya, sinó també a Espanya.

—La via eslovena. Compareu, si us plau, la via catalana i l’eslovena.
—Cada situació és diferent. El model no es pot traslladar. Ni el de Kossove, ni el d’Escòcia ni el d’Eslovàquia. Nosaltres érem part de Iugoslàvia, país comunista en un règim totalitari, i sense democràcia. Catalunya és part de la UE i d’Espanya, que aparentment és un estat democràtic. Tots els casos són diferents. No tenim cap manual d’instruccions. Però l’experiència d’Eslovènia pot ser útil.

—Per exemple? Digueu-me’n una bona lliçó.
—El compromís de la gent. El compromís de la gent va ser molt important a Eslovènia, i aquí també.

—Com a periodista, quines diferències heu vist entre la premsa catalana, l’espanyola i l’europea?
—Ara em feu riure. La premsa espanyola és un desastre. En el meu llibre tinc les portades de la premsa mundial, espanyola i catalana del 2 d’octubre. I tothom pot comprovar que la premsa espanyola no explicava què passava. Diré més: mirar ’24 Horas’ de TVE era una experiència increïble. Normalment a les televisions europees quan es tracta un problema, al plató hi ha gent que veu la solució des de diferents punts de vista. A TVE, no. Tots eren contraris a la independència. Tots. Això no és periodisme, és propaganda.

—Doncs ara amb el 155 volen controlar TV3.
—Mira, el 155 són les restes del franquisme. L’Audiencia Nacional és absolutament increïble. A Itàlia durant el feixisme hi havia un tribunal especial. Tractava d’afers de seguretat. Era un tribunal feixista. I molta gent fou sentenciada a mort. Després del 1945 ningú no va pensar a crear un tribunal que es fonamentés en el tribunal feixista. Ningú. Doncs això és l’Audiencia Nacional espanyola, que s’ha creat fonamentant-se en l’anterior tribunal franquista. La gent que ara és a la presó no hi serien mai de la vida, en un estat normal. Perquè en un estat normal només et poden privar de llibertat abans del judici sota tres supòsits: perill de fugida, reincidència i destrucció de proves. Cap d’aquests supòsits no és procedent. I, així i tot, els fiquen a la presó! És del tot contrari als principis de la llei penal moderna.

—La presó serà un punt de gir?
—La gent se n’ha adonat, sí. I sé que hi ha dubtes sobre si va ser una bona decisió anar a l’exili. En la meva opinió va ser una decisió encertada. Mireu, jo vaig estar molt implicat en el procés d’independència d’Eslovènia. I vaig aconsellar a alts càrrecs del govern eslovè que marxessin del país. Cap a Trieste. Durant dos o tres dies el perill va ser intens. Creia, i crec, que és millor ser a l’estranger que no a la presó. Pots fer més política.

—Hi ha gent que critica que no s’optés per un xoc violent a la plaça de Sant Jaume.
—La meva opinió és de total comprensió amb la posició del govern català. Volen arribar a la independència sense violència. Crec que va ser una gran decisió. Allò que els catalans van fer l’1-O va ser una acció molt valenta, i n’hauríeu d’estar orgullosos. Només un petit error i es faria servir contra vosaltres. Esperaven això. Per mi l’únic error va ser creure que la independència s’establiria en quaranta-vuit hores. A Eslovènia vam tardar sis mesos. Hi haurà temps, ara, de preparar els detalls. I de parlar-ne en l’àmbit europeu.

—Exacte. Què hauria de fer el govern català el dia 22-D? L’endemà, què cal fer?
—Ho haureu de decidir l’endemà. No ara. N’he parlat amb molta gent. I és ben oberta, la perspectiva. No sabem què farà el govern espanyol durant la campanya. I em fa l’efecte que tindrem alguna sorpresa de Madrid. Primer deixem que passin les coses. I decidim després.

—Per què dieu que el cas català no és espanyol, sinó europeu?
—Imagineu-vos una Catalunya convulsa. Voldria dir que Espanya es desestabilitzaria. I Espanya és un dels estats grans d’Europa. Això seria molt perillós per a tot Europa. Em sorprèn que els europeus no entenguin que el perill és real. Quan Grècia passava un mal moment sí que van veure que era un problema per a Europa. I ara no veuen que també ho és? Estic astorat per la posició de la UE. Els problemes de la UE només són els diners? Els drets humans, no? Els catalans són ciutadans europeus, el PIB català és part del PIB europeu. Això és un ampliació interna. I si els tractats no en parlen és perquè ningú pensava que pogués passar. Crec que Brussel·les no és realista.

—El president del parlament eslovè és molt favorable als catalans. El primer ministre i el president, no tant.
—Cal aclarir que l’opinió pública eslovena gairebé tota és favorable a la independència de Catalunya. Diguem-ho diferent: tothom fa costat al dret dels catalans de decidir el seu futur. I el president del parlament, que és un acadèmic, i que ha basat la recerca en drets humans, sempre diu això: deixeu que els catalans decideixin el seu futur. Hi ha molts polítics que donen suport a aquestes paraules. Dissortadament, dins el govern hi ha molts lligams amb els partits europeus. El primer ministre té lligams amb ALDE i el cap de l’oposició, amb el PP. Tots dos partits molt contraris al procés d’independència.

—Per què heu escrit el llibre?
—No ho he fet per diners. Ho he fet perquè en tinc l’obligació moral. Durant set anys vaig ser president de l’European Bureau for Endangered Languages. Era un organisme de la UE, que ara ja no hi és, i que tractava amb les minories. I vam tenir tot el suport de moltíssim catalans. Lluís María de Puig, Fèlix Martí, a la UNESCO. Tots ens ajudaven. I ho feien per nosaltres, no per ells, perquè nosaltres demanàvem coses que els catalans ja tenien: educació, signes bilingües al carrer, ús de la llengua en públic, ràdio i televisions. Ara per mi donar suport a Catalunya és una obligació moral. I no puc oblidar el suport que vaig rebre de tots ells.

—Sou italià de la minoria eslovena.
—A Itàlia som uns 50.000 o 60.000. Nosaltres hem tingut sort. Des del 1945 vivim en democràcia, mentre a Eslovènia vivien sota el règim comunista. El meu pare va ser refugiat dues vegades. Després de la Primera Guerra Mundial va anar a Iugoslàvia fugint del feixisme. I després de la Segona Guerra Mundial va ser refugiat a Itàlia, fugint del comunisme. I a Itàlia el van ajudar. Des de 1945 a Trieste la minoria eslovena pot estudiar en eslovè a les escoles. Tot el cicle en eslovè. Jo vaig estudiar sempre en eslovè. I quan arriben a la universitat, poden escollir anar a la italiana o anar a Eslovènia. La minoria italiana d’Eslovènia pot fer això mateix. I tots dos països reconeixen els títols. A la nostra àrea no hi ha cap moviment per a canviar fronteres, no.