Bocaccio, anys setanta: quan passava tot

Un vespre de vent i pluja de la setmana passada, l’escriptor Eduard Márquez va ser el protagonista d’un acte insòlit: va aplegar prop de sis-centes persones al teatre Romea per sentir-lo com explicava que des de fa cinc anys viu immers en la preparació d’una novel·la sobre la transició i que d’uns mesos ençà s’ha bloquejat i no sap com continuar.

No m’hi estenc perquè crec que l’actitud valenta de Márquez es mereixeria un tractament a part, però si m’hi he referit és perquè m’ha semblat molt significatiu que el període que ha triat –la dècada 1969-1980– és pràcticament el mateix que abasta un llibre que acaba de sortir dedicat a la mítica sala Bocaccio i una exposició al Palau Robert de Barcelona que el complementa. És una evidència: la dels setanta no var ser una dècada qualsevol. Van ser els anys de l’eclosió i pujança dels moviments socials, del final del franquisme, de la mort del dictador, de la transició, de l’immediat desencís i de l’inici de les autonomies. Uns anys en els quals, efectivament, va passar tot.

Bocaccio. On passava tot és el títol del llibre que ha escrit el periodista Toni Vall i que ha editat Columna amb tot luxe de detalls: tapa dura, maquetació molt acurada, generositat de blancs, il·lustracions a dojo… Un llibre, en fi, que se situa fora de les col·leccions habituals de l’editorial i en el qual el disseny adopta un protagonisme destacat, cosa del tot coherent amb l’argument central de les seves pàgines: el mític local obert per Oriol Regàs en el número 505 del carrer Muntaner l’any 1967 i el personal que el freqüentava i que el va convertir en el símbol d’una determinada societat barcelonina. Gent cosmopolita, culta, sofisticada, d’economia suficient, inquieta i no gens mancada de talent que se situava a anys llum de la caspa del règim franquista i els seus acòlits.

Tàndem amb la ‘gauche divine’

Els conceptes ‘Bocaccio‘ i ‘gauche divine‘ formen un tàndem sobre el qual s’han escrit centenars de reportatges, ficcions i cròniques en clau històrica, sociològica, nostàlgica, generacional, paròdica, ètica i estètica des de molt abans que Oriol Regàs, el pare de l’invent, es decidís a escriure la que es pot considerar sens dubte la història canònica de Bocaccio a Los años divinos, el llibre de memòries que li va editar Destino ara fa justament deu anys, poc abans de la seva mort.

Toni Vall –que, nascut el 1979, no va tenir cap contacte directe amb la sala i la seva parròquia habitual– coneix molt bé tot el que s’ha publicat sobre la qüestió i ha enfocat la seva feina d’una manera senzilla i endreçada: ha anat a trobar els testimonis encara vivents d’aquella experiència, una trentena, els ha cedit la paraula i ha deixat que el flux dels seus records fessin la resta. A més a més, el material apareix al llibre en el mateix ordre amb què ell anava visitant els protagonistes. Un recurs que dóna al text un aire de treball en marxa que avança i s’expandeix a la vista del lector i que fa que el resultat final tingui un aire de dinamisme i d’informalitat molt adient.

A més de l’ofici de periodista, hi ha una faceta de Toni Vall poc coneguda fins ara que és la de col·leccionista en general i, més concretament, d’objectes i documents relacionats amb Bocaccio. Una afecció que a la pràctica es tradueix, per una banda, en la setantena llarga d’il·lustracions que aplega el llibre i, per una altra, en gran part del material amb què s’ha muntat l’exposició ‘Bocaccio. El temple de la Gauche Divine‘ que fins al 13 d’abril es pot visitar al Palau Robert de Barcelona.

Com no podia ser altrament, les dues-centes cinquanta pàgines de Bocaccio. On passava tot són plenes de testimonis amables i nostàlgics que, sense recances ni mirades crítiques, evoquen una època en què tots plegats eren molt més joves, feliços i indocumentats. Hi trobareu de tot: coses ja conegudes però explicades d’una altra manera, algun descobriment i, sobretot, pàgines viscudes a fons i evocades mig segle després amb la sensació d’escoltar mig d’amagat les impressions d’una gent que molt bé podria haver inspirat aquells versos de ‘Amistad a lo largo’, el poema de Jaime Gil de Biedma, membre de la colla, que diuen: ‘Sólo quiero deciros que estamos todos juntos. / A veces, al hablar, alguno olvida / su brazo sobre el mío, / y yo aunque esté callado doy las gracias, / porque hay paz en los cuerpos y en nosotros.’

Pensament i xampany

Amistat en la distància i moments en els quals, segons Oriol Bohigas, ‘existia una estranya abundància de pensament i de xampany’. Teresa Gimpera parla del paper de les dones de Bocaccio: ‘Estàvem tots casats, però no amb la persona que volíem.’ Roman Gubern parla dels grans centres d’interès que es covaven entre aquelles quatre parets: el disseny, l’arquitectura, el cinema i les editorials; Toni Miserachs explica detalls de com es va crear el logotip –aquella lletra B d’aires modernistes– i la imatge gràfica dels productes que es derivaven de la sala i desmenteix –no serà l’únic– el clixé de nens de casa bona de la clientela: ‘Era un lloc de diversió, de lligar i de totes les frivolitats que vulguis, però al matí de l’endemà la majoria era a la feina.’ Enrique Vila-Matas dóna notícia d’una estranya beguda denominada Lumumba, barreja de Cacaolat i vodka que segons diu li va obrir les portes al món de l’alcohol. Joan Manuel Serrat parla del tamboret de Bocaccio que li va regalar Oriol Regàs i que l’ha acompanyat en un munt d’escenaris d’arreu del món. Guillermina Motta, que també té un altre tamboret que es pot veure a l’exposició, explica que la tancada d’intel·lectuals de Montserrat el desembre de 1970 es va començar a gestar a casa seva amb la veu inspiradora de Paco Fernández Buey i va continuar al local d’Oriol Regàs (que, per cert, va intentar, sense èxit, de fer arribar als ocupants del monestir una furgoneta carregada de menjar procedent del restaurant Via Veneto).

La fotògrafa Colita parla de ‘La gauche qui rit’, l’efímera exposició de retrats a la sala Aixelà sobre la qual tornaré més endavant. Georgina Regàs, íntima col·laboradora del seu germà Oriol, explica les estrictes normes de comportament que tenia l’equip de cambrers que atenien la barra i les taules dels diversos espais de la sala. Ara que hi penso, sense Bocaccio no figuraria als manuals d’arquitectura de la segona meitat del segle XX cap referència a Georgina ni al delicat –i, ai las, desaparegut– belvedere de Llofriu projectat per l’Studio PER i batejat amb el seu nom. L’editor Jorge Herralde explica la nit en què es va gestar l’encàrrec a Roman Gubern, aleshores cunyat seu, de fer un estudi sobre la cacera de bruixes a Hollywood –que acabaria essent un dels primers Cuadernos Anagrama– i ens deixa una descripció elegant i peculiar dels hàbits d’aquella colla quan diu que practicaven ‘una promiscuïtat no programàtica però no infreqüent’.

El llibre de Toni Vall i l’exposició de la qual és comissari se centren en el món de Bocaccio i més concretament en els anys setanta. Exactament, el període que Eduard Márquez pretén contemplar en la seva novel·la. Uns anys en els quals, com he dit més amunt, vivíem immersos en un creixent estat d’ebullició que, lògicament, s’expandia molt més enllà del cercle d’influència de la sala del carrer Muntaner.

La sala Aixelà i en Terenci

Però no s’acaben aquí, les coincidències entre la blocada novel·la de Márquez i Bocaccio: hi ha una tercera pota consistent, també, en una exposició que fareu santament de no perdre-us. Em refereixo a ‘Sala Aixelà (1959-1975)’ que es pot veure encara (cal afanyar-se, que s’acaba el 16 de febrer) a la Virreina Centre de la Imatge, en plena Rambla barcelonina.

Aixelà era una botiga de material per a la fotografia i el cinema situada a la part baixa de la Rambla de Catalunya de Barcelona. Paret per paret amb la botiga de pells la Sibèria, per situar el lector.

L’establiment es va inaugurar el juliol de 1958 i poc després va obrir una sala per a acollir les primeres exposicions fotogràfiques de la modernitat. Va ser el març de 1959 amb una mostra d’obres de Ricard Terré, Xavier Miserachs i Ramon Masats que ja forma part de la història de la fotografia de casa nostra. Poc després, les activitats de la sala van augmentar gràcies a l’empenta de Josep Maria Casademont, un advocat que va deixar la seva professió per dirigir el departament de publicitat d’Aixelà. Fruit d’això –i del fitxatge de Pere Figuera com a col·laborador de Casademont– va néixer la revista Imagen y Sonido i un munt d’exposicions més que es reprodueixen amb la màxima fidelitat. No us perdeu, per exemple, la música ambiental de cada sala i la selecció de films creats per iniciativa de la sala que la comissària Laura Terré ha fet. Amb una menció especial per a la filmació que Pere Portabella va fer del Festival de Poesia Catalana al Gran Price –el ja mític Price dels Poetes– fet l’abril de 1970.

Però crec que el punt àlgid de la mostra és la sala dedicada a Colita i a ‘La gauche qui rit’ (nom inventat per Joan de Sagarra), la primera exposició individual que es feia a casa nostra d’una dona fotògrafa.

La mostra es va inaugurar el 3 de desembre de 1971 –és a dir, dotze mesos després de la tancada d’intel·lectuals a Montserrat en la gestació de la qual, com he dit més amunt, la fauna bocacciana va tenir un cert protagonisme– i va ser suspesa per ordre governativa l’endemà. Sembla que aquella exhibició de gent esquerranosa retratada en pla festiu i mig fent conyeta superava els límits tolerables del règim i el governador i els seus lacais uniformats s’hi varen abraonar.

Per a la petita història queda el record, explicat per la mateixa Colita, de la por que li va agafar a Terenci Moix després de la primera visita de la policia durant la inauguració. Una por que el va portar a demanar que la seva fotografia fos despenjada de la paret, cosa que l’autora va fer sense problemes… deixant-la a terra, repenjada contra la paret, tal com es pot veure a la Virreina.

La dècada prodigiosa

En els seus anys de plenitud, l’equip artístic de la sala Aixelà va comptar amb noms com Francesc Vicens i Alexandre Cirici, a part dels ja esmentats Casademont i Figuera. Uns anys de plenitud que es van truncar el mateix any de la mort del dictador, tot i que la llavor ja havia estat plantada i els fruits començaven a escampar-se arreu.

Els anys setanta van ser, doncs, importants i irrepetibles. Per molts motius i per mitjà de molts factors diferents. Bocaccio i la sala Aixelà en van ser uns i és bo que avui els recordem i, en la mesura que sigui possible, els fem valdre. El talent que Eduard Márquez ha demostrat fins ara a l’hora de confegir històries em fa pensar que la seva tria temporal no és cap casualitat. Tampoc cap ganga. Però la vida és dura i les bones novel·les moltes vegades demanen sang, suor i llàgrimes.

O si més no: seny i rauxa. Com aquells anys en el transcurs dels quals va passar tot.