Blockchain: què és i com ens canviarà la vida

‘Blockchain’, en català ‘cadena de blocs’, és una paraula de moda. Tothom en parla, però molt poca gent sap realment què és. De fet, de moment se situa en termes conceptuals, atès que fins ara hi ha poques aplicacions pràctiques d’aquesta tecnologia. S’ha fet famós per criptomònades com Bitcoin, però les cadenes de blocs van molt més enllà. Les darreres evolucions són aplicables al conjunt d’accions humanes, i es pot dir que és el primer intent de digitalització de totes les nostres activitats, no només en l’àmbit digital, sinó també en les nostres accions, en el món físic. Sobre el paper la tecnologia funciona, però causa molts interrogants, tant en l’àmbit pràctic com en quan és adoptat per part d’empreses i individuals. Tot seguit us expliquem en què consisteixen les cadenes de blocs.

Una tecnologia amb arrels molt antigues
La tecnologia de les cadenes de blocs es basa en conceptes que van aparèixer amb la invenció de l’escriptura i la moneda. Quan els nostres avantpassats van començar a utilitzar diners per primer cop, també van haver d’inventar l’escriptura. Deixaven escrites les transaccions per seguretat i per evitar problemes i enganys. Primer en teules de fang, i finalment en paper, en llibres de comptabilitat en què cada transacció era un registre. Les cadenes de bloc fan el mateix. Agrupen transaccions en blocs (block), que estan encadenats (chain) entre ells. A diferència dels llibres de comptabilitat tradicional, les transaccions estan enllaçades entre elles, encadenades, no poden separar-se, de manera que si accedim a una transacció d’un element, en podem veure tot l’historial. Un exemple pràctic: si comprem un cotxe de segona mà en generarem una nova transacció, que quedarà lligada a les transaccions anteriors. El vehicle tindrà un historial complet, i això permetrà al nou comprador comprovar si el vehicle ha tingut cap reparació greu, veure el preu de la primera compra, si ha tingut més d’un propietari i qualsevol altre detall registrat.

Les cadenes de bloc, però, no es queden aquí. Utilitzen tècniques criptogràfiques desenvolupades al llarg de les darreres dècades. L’aplicació de la criptografia als registres ens assegura que ningú no els ha manipulat i ens permet signar-los. Això els atorga una fiabilitat completa sense la necessitat de cap organisme certificador, ja que es fa d’usuari a usuari. Per exemple, un organisme certificador podria perdre registres, com ara la data de fabricació del cotxe que hem comprat en l’exemple anterior. Això, amb les cadenes de bloc, és impossible. Finalment, les transaccions agrupades en blocs s’introdueixen en un llibre de registre global, completament descentralitzat, que assegura que ningú en sigui el propietari i, per tant, evita que algú en tingui el control absolut i el pugui manipular. Per fer-ne una còpia descentralitzada, la cadena de blocs fa servir tecnologia P2P, que és la mateixa que fan servir el BitTorrent o l’eMule.

Criptomonedes, la primera aplicació però no la darrera
La primera aplicació pràctica que demostrava que la tecnologia funcionava va ser la creació de Bitcoin l’any 2009. Bitcoin, però, només fa servir la tecnologia 1.0 de la cadena de blocs, ja que tan sols aplica dos elements clau dels tres que el creador anònim de Bitcoin, amagat sota el pseudònim Satoshi Nakamoto, va pensar. El primer element fou la creació del llibre de registre públic descentralitzat. El segon element va ser el protocol per a moure i intercanviar nous registres entre les parts sense la intervenció d’un tercer. És a dir, perquè a l’hora de comprar un cotxe de segona mà, la transacció la puguin fer directament el comprador i el venedor, sense haver de recórrer a un notari que la certifiqui, i que aquesta transacció s’afegeixi al llibre de registre universal directament, sense la intervenció de ningú més. Tanmateix, tan sols amb aquests dos elements podem crear unes quantes cadenes de blocs paral·leles que no es comuniquin. Un per a cada moneda electrònica, per exemple. De fet, actualment existeixen més de dues mil criptomonedes que, en general, funcionen independentment les unes de les altres.

La tecnologia 2.0 de les cadenes de blocs fa un tercer pas per evitar això i n’expandeix l’aplicació a més camps. Ethereum és la plataforma i el llenguatge de programació que incorpora aquests tres passos. Novament, l’aplicació més coneguda és la seva criptomoneda, l’Ether, que és la segona més important després de Bitcoin. Però Ethereum és una infraestructura que permet executar qualsevol protocol o tipus de cadenes de blocs en qualsevol àmbit d’aplicació. Amb Ethereum tenim diversos sistemes de cadenes de blocs que es comuniquen entre ells i funcionen globalment. Una de les aplicacions més interessants és la dels contractes intel·ligents, ‘smart contracts’ en anglès. Un contracte intel·ligent típic té cinc o sis línies de codi que tan sols diuen: ‘En cas que passi X, fes Y’. Això permet l’automatització i obre moltes possibilitats. Per exemple, podem fer una herència sense necessitat de notaris: ‘En cas que em mori, deixa la meva casa als meus fills i transfereix els meus diners a una obra de caritat’. El registre seria indiscutible: públic (qualsevol interessat el podria consultar), inviolable (només podria ser modificat per l’autor en vida, encadenat a tots els canvis anteriors de l’herència), amb la fiabilitat que li dóna la criptografia (una signatura inviolable) i descentralitzat (copiat al llibre de registre universal). També seria interessant en la compravenda de serveis. Així, en el camp de l’energia, podríem fer un contracte amb la nostra companyia elèctrica per comprar només energia renovable. O, si disposéssim de plaques solars, podríem vendre als nostres veïns el nostre excedent d’energia sense la intervenció de la companyia, d’usuari a usuari, de manera descentralitzada i amb criptomoneda.

Les empreses també poden emprar la tecnologia de cadena de blocs i els contractes intel·ligents. Per una banda, en la compra de components o serveis de tercers. Gràcies a la cadena de blocs associada al component, poden saber de manera immediata on s’ha fet, quines modificacions s’hi han fet i quin trajecte ha recorregut, amb les dates corresponents, ja que cada acció tindria un registre associat, necessàriament lligat als altres. Aquesta traçabilitat ja existeix amb algunes altres tecnologies, però la de la cadena de blocs ofereix una plataforma universal i la seguretat que la informació associada al producte és completament fidedigna. Les empreses també poden associar contractes intel·ligents a un producte. Per exemple, poden comprar-lo quan tingui un determinat preu, o rebutjar-lo automàticament quan tingui un desperfecte o no compleixi tots els requisits que s’hagin especificat prèviament.

En l’àmbit de la propietat intel·lectual la tecnologia de cadenes també pot ser molt útil. Spotify, per exemple, n’estudia l’aplicació. Així es pot incorporar el nom de totes les persones que han participat en una obra i se’ls pot remunerar de manera justa. Pel que fa a les idees i el coneixement, ningú no se’n podria apropiar, i les persones que utilitzessin unes idees per expandir-les o aplicar-les, haurien de reconèixer i compensar proporcionalment totes les persones que hi estiguessin involucrades.

L’aplicació pràctica: des d’un internet paral·lel fins als contractes intel·ligents
Com hem vist fins ara, les cadenes de blocs són una cosa abstracta més pròpia d’informàtics i criptògrafs que no pas d’usuaris normals, un registre que queda emmagatzemat amb un seguit de xifres i nombres, amb la data de la transacció, signat digitalment, inviolable, transparent, enllaçat amb les transaccions anteriors que s’hagin fet, i que és en un llibre de registre universal repartit per tot el món de manera que ningú n’és el propietari. Però quines en són les aplicacions pràctiques? Com el podem fer servir? Com hem vist, la primera aplicació són les monedes electròniques. Podem obrir moneders electrònics amb diverses webs per comprar moneda electrònica. Haurem de crear una clau privada, amb què accedirem a totes les nostres transaccions, i una clau pública, amb la qual signarem públicament totes les nostres transaccions de manera que tothom les pugui comprovar. Vigileu, perquè si perdeu la vostra clau privada, us quedareu sense diners. No seríeu els primers. De fet, es calcula que uns quatre milions de bitcoins (al canvi actual, 40.000 milions d’euros) s’han perdut per sempre. Hi ha usuaris que són milionaris perquè van comprar bitcoins al començament (per cada dos mil euros invertits el 2009 ara tindríeu més d’un milió d’euros) que no poden accedir al seu moneder electrònic perquè n’han perdut la clau privada. Per això, els experts recomanen de fer servir aquest sistema només per a diners que es puguin perdre.

Més enllà de les criptomonedes, el Blockchain 2.0 pot funcionar com un sistema operatiu de l’internet descentralitzat. Per aquest motiu, han començat a sortir aplicacions que funcionen amb aquesta tecnologia i els seus principis. Hi ha el navegador Brave, de codi lliure, que, a més, permet fer micropagaments amb criptomonedes. Swarm i Storj són serveis de disc dur al núvol, a l’estil de DropBox i Google Drive. També tenim serveis al web, com EtherDelta, que permet la compravenda de la criptomoneda Ether. El projecte Maker pretén crear una criptomoneda que no sigui volàtil, que és el principal problema de les monedes electròniques. Witcoin, per una altra banda, pretén ser la moneda per als intercanvis en l’economia del coneixement, garantint la propietat intel·lectual. A nivell més tècnic hi ha Whisper, el protocol que ha de permetre la missatgeria instantània a l’estil de Whatsapp, o Numerai, que permet comprar unitats de processament d’intel·ligència artificial per a projectes de predicció, que tenen una gran demanda en el món empresarial.

Les limitacions de la tecnologia de cadenes de blocs
Sobre el paper, aquesta tecnologia funciona, cosa que és un gran avenç en l’àmbit científic. Però que sigui possible no implica que s’acabi fent servir, ja que té algunes limitacions que encara no s’han resolt. El primer problema és l’escalabilitat. La xarxa Bitcoin només pot afegir set operacions per segon al llibre de registre global. És a dir, set intercanvis de moneda per segon (compravenda o transacció entre comptes). Ethereum, per una altra banda, en permet quinze. Si el sistema vol aplicar-se a tota l’economia, això és clarament insuficient. Per exemple, VISA permet fins a 56.000 transaccions per segon. Un segon aspecte, també crític, és l’espai que ocupa el llibre de registre universal. La mida d’un llibre de registre universal per a totes les accions de l’economia mundial hauria d’ocupar molt espai en un disc dur, i a més, requeriria un gran amplada de banda perquè tots els membres de la xarxa descentralitzada el poguessin copiar.

Les criptomonedes, per una altra banda, tenen una gran volatilitat. La seva cotització pot variar centenars o milers d’euros en un sol dia. És ideal per als inversors de borsa que vulguin arriscar-se especulant amb futures cotitzacions, i per això darrerament tenen tant d’èxit. Però aquesta volatilitat les inhabilita per a compres de productes o serveis. Els usuaris, però, poden no utilitzar aquesta tecnologia. Sense anar més lluny, els principis criptogràfics de les cadenes de blocs els fa servir el sistema de signatura i xifratge de correus electrònics i fitxers PGP. Gratuït i de codi lliure, des de fa més de dues dècades permet que els nostres correus siguin realment privats –els correus normals són com postals, poden ser llegits per qualsevol que els intercepti–, i ceritifcar-ne l’origen, tot d’una manera descentralitzada entre els usuaris. Però no ha estat adoptat significativament ni pels usuaris ni per les empreses.

Potser el principal problema de la tecnologia de la cadena de blocs té una naturalesa política. Sorgida des d’un ideal llibertari, proporciona llibertat als individus davant els poderosos. Aquesta tecnologia ataca frontalment els oligopolis, les grans empreses i, sobretot, els estats. Si podem registrar compravendes de manera descentralitzada i fiable, per què necessitem un notari, que té un monopoli atorgat per l’estat? Si podem intercanviar lliurement criptomoneda, perquè necessitem els bancs? I si les nostres transaccions econòmiques són completament privades, per què un estat ha de poder aplicar-hi imposts? O, si podem crear un sistema de vot electrònic basat en la tecnologia de cadena de blocs, per què un estat no democràtic o autoritari  ha de poder impedir una votació que no vulgui? L’adopció de la tecnologia de cadena de blocs trobarà moltes resistències entre els poderosos actuals, però també entre nosaltres. Volem una transparència total amb què es fiscalitzin totes les nostres accions i restin emmagatzemades per sempre sense que hi hagi cap possibilitat d’esborrar-les? Sense el dret a l’oblit, al perdó o a una segona oportunitat? I si un estat utilitza aquesta tecnologia com a eina repressiva? Caldrà veure com evoluciona aquesta tecnologia apassionant.