01.01.2022 - 21:50
Així és com va començar un any polític de canvi de cicle: amb l’alè dels tribunals al clatell des del primer moment. Amb el 14-F, es tancava l’etapa de transició i recomposició presidida per Quim Torra i se n’obria una de nova. Van ser unes eleccions convocades automàticament, una vegada exhaurits els dos mesos per a elegir un president que rellevés l’inhabilitat. A l’últim moment, el govern en funcions va intentar d’ajornar-les al maig per la pandèmia però el Tribunal Superior de Justícia ho va impedir. La participació va baixar en picat i els partits independentistes van superar el 50%, però no va tenir cap conseqüència política directa. Més aviat va confirmar que les ferides internes de l’1-O no s’havien guarit i que, mentrestant, la normalització de la gestió autonòmica post-155 continuaria avançant lentament.
Amb el seu tomb espanyolista, el PSC va substituir Cs com a primera força, ajudat per l’aura ministerial de Salvador Illa i la implicació directa de Pedro Sánchez. Però el PSC va topar amb l’estancament de la política de blocs; esquerdada, però encara dempeus. Com Inés Arrimadas, Illa podia quedar primer, però no tenia socis per a presidir la Generalitat. En canvi, Aragonès sí que va culminar el somni d’Oriol Junqueras. La paradoxa és que el president millennial era, en si mateix, un mirall dels efectes d’una repressió que havia eliminat de la primera línia tota una generació de dirigents amb la presó i l’exili.
ERC estava convençuda que les urnes havien reforçat la seva defensa d’una negociació amb el govern espanyol i de pactes a Madrid. Però Junts, a un escó de distància, volia fer valer els seus resultats i influir en el programa de la legislatura abans d’encimbellar Aragonès com a president d’un govern que ells també integrarien. Per a evitar les incoherències que implicava ser en un executiu autonòmic normalitzat en contrast amb discurs que havia defensat durant la campanya, Laura Borràs va preferir presidir el parlament. Amb cinc dels set membres, la majoria independentista també es va blindar a la mesa del parlament.
Les converses entre ERC i Junts es van encallar, sobretot, per l’estratègia. En concret, pel paper preeminent que Junts volia donar al Consell per la República a l’hora de pactar i preparar un embat de futur amb l’estat. Un paper que ERC interpretava com una voluntat de tutelar la presidència d’Aragonès de l’exili estant. Va ser més fàcil per a ERC entendre’s amb la CUP. Amb aquest acord d’investidura, els anticapitalistes van marcar ideològicament el mandat (amb mesures com la retirada de la Generalitat de les acusacions particulars als activistes independentistes, un pla pilot per a l’aplicació de la renda bàsica universal o la inversió de 1.000 milions anuals en polítiques d’habitatge) i van fixar al calendari el 2023 com a data màxima per a avaluar de la taula de diàleg. Aragonès també es va comprometre a sotmetre’s a una qüestió de confiança.
L’escull del Consell per la República
Després d’entomar un primer no del parlament i de setmanes de negociacions, ERC va flirtejar amb la idea de governar tot sol, malgrat les evidents dificultats parlamentàries per a executar-ho. No era, en realitat, la solució desitjada: a mitjan maig, Aragonès i Jordi Sànchez es van tancar en dues masies durant un cap de setmana per a segellar l’acord. Els dos punts més punxeguts no es van supeditar a la necessitat de continuar parlant. Tots dos partits es van comprometre a constituir un espai de coordinació estratègica (format també per la CUP, l’ANC i Òmnium) que transitòriament es coordinaria amb el Consell per la República. Seria així fins que el Consell acabés de reformular-se amb el “consens” dels sis actors i pogués acollir el nou estat major. És a dir, la direcció estratègica no es desvinculava del tot del Consell, com reclamava ERC, però sí inicialment; i, sobretot, Esquerra podria impedir que s’hi vinculés si la reestructuració de l’ens no li feia el pes. També caldria consens per a aplicar la unitat d’acció a les corts espanyoles, al parlament, als ajuntaments o a l’eurocambra. Si algú no hi estava d’acord, no n’hi hauria. L’entesa s’explicava per la urgència de governar plegats però no resolia els desacords, que persistirien amb crisis cícliques que, malgrat la tensió interna, no han fet perillar realment la continuïtat del govern.
Paral·lelament, Pedro Sánchez va desplegar el seu pla per a donar per acabat el conflicte català davant del món: els indults, la taula de diàleg i la promesa d’una reforma del delicte de sedició que es va acabar aparcant. Els indults als presoners polítics van marcar un punt d’inflexió en l’alleujament del dolor del front antirepressiu, mentre l’exili, especialment el president Carles Puigdemont i els consellers a Bèlgica, persistia en la seva batalla judicial europea, i avançava la rastellera de causes contra alts càrrecs i activistes, a més de l’ofec econòmic del Tribunal de Comptes, que també va posar a prova la capacitat de resposta del govern. L’excarceració dels presos va tancar una etapa per a Sánchez, però en el seu cas va ser un punt i a part: després de la rentada de cara internacional, va remodelar el govern i va intensificar el missatge que no cediria a les demandes del referèndum i l’amnistia. En van ser una prova les dificultats per a convocar i estructurar el desenvolupament de la taula de diàleg, que només es va reunir una vegada amb Aragonès de president, el setembre passat.
La taula de diàleg, en el compte enrere
La part catalana hi va arribar afeblida, sense cap membre de Junts. Aragonès i els consellers d’ERC es van quedar sols davant la seva iniciativa estrella de la legislatura. Però, més enllà dels suports, Aragonès necessitava concrecions, ara ja urgents. Per al crèdit de la jugada política, en la reunió següent, que s’ha de fer a començament d’any, ha de projectar la imatge que les converses avancen: no n’hi haurà prou amb la nova constatació, d’uns i altres, de la voluntat de continuar parlant. Per això, en el discurs institucional de Sant Esteve, el president de la Generalitat va establir que el 2022 seria l’any en què la taula havia de donar “resultats tangibles” i admetia que, arran del previsible fracàs, els partits independentistes han de construir alternatives amb “realisme” i “consens”.
Que no serà fàcil ho exemplifiquen els desacords que han continuat aflorant entre ERC, Junts i la CUP. Després de dos ajornaments electorals, el Consell per la República va fer a final d’octubre les eleccions a l’Assemblea de Representants sense que ERC ni la CUP hi participessin. Junts, tanmateix, continua insistint que el nou embat democràtic l’ha de preparar el Consell. Tampoc no hi ha hagut unitat d’acció a Madrid. Al contrari que Junts i la CUP, ERC va donar suport al pressupost de Sánchez mentre tancava un acord per a la futura llei espanyola de l’audiovisual. En canvi, a la mesa del Parlament de Catalunya, sí que han mantingut l’acció unitària, malgrat els estira-i-arronses: de moment, en la defensa del vot de Lluís Puig i de l’escó de Pau Juvillà. Vindran més proves de foc. La més difícil, quan avanci el procés judicial contra Borràs. Els atacs contra la immersió lingüística també han estat una prova de la cohesió d’un govern acostumat als sotracs dels desacords, en què els dos socis han après a projectar-se públicament com a antagonista de l’altre, també com a estratègia de diferenciació electoral. La continuïtat del govern, de fet, no ha perillat mai.
La CUP deixa de falcar el govern
D’ençà de la investidura, els anticapitalistes han anat allunyant-se de l’executiu. Sense cap acord per a avançar per la independència, és difícil que una organització anticapitalista com la CUP s’impliqui en la gestió del mentrestant. Per això, abans del fracàs de les negociacions pel pressupost, la CUP va esventrar les discrepàncies estratègiques proposant al parlament la convocatòria d’un referèndum en aquesta legislatura. ERC i Junts van tombar la proposta durant un debat de política general en què sí que es van entendre separadament amb el PSC per a donar suport, respectivament, a la taula de diàleg i a l’ampliació de l’aeroport del Prat. Els socis del govern també han començat a pactar amb el PSC la renovació dels 124 càrrecs que depenen del parlament.
Aquestes són algunes de les esquerdes que s’obren en la política de blocs heretada del procés. Una altra és l’entrada en joc d’En Comú Podem per a salvar el pressupost al govern. Però el canvi d’aliat va tornar a tibar la relació entre ERC i Junts, que inicialment no l’acceptava públicament malgrat que el conseller Jaume Giró hi negociava per a aconseguir l’abstenció necessària dels comuns. El canvi d’aliances no és nou: Torra ja va salvar el pressupost amb Jéssica Albiach. Com llavors, ara tampoc no hi ha estratègia unitària però, sense la CUP, Aragonès també veu qüestionada la transformació d’esquerres que havia promès.
El projecte de legislatura ha quedat afectat. La qüestió de confiança, en l’aire. Els partits independentistes sabran respondre conjuntament al fracàs de la taula de diàleg? El 2022 serà un llarg any pre-electoral, tot esperant un 2023 marcat per les eleccions municipals i les espanyoles. Però si una cosa ensenya la política catalana és que sempre hi ha factors imprevisibles, capaços de capgirar-ho tot. Ni que sigui temporalment, com ho va fer la detenció de Carles Puigdemont a l’Alguer. Catalunya penja dels fils d’una repressió que no cessa, malgrat la imatge que ha volgut projectar Sánchez a l’exterior, i d’un conflicte irresolt que es disputa als tribunals europeus. Hi ha una moneda que continua girant en l’aire. D’un moment a un altre, tot pot canviar.
