Blanca Serra: “Hem de conèixer millor l’enemic”

Blanca Serra i Puig (1943) formava part de la mesa d’edat de l’Assemblea de Representants del Consell per la República, constituïda fa poc. Aquesta lingüista, militant del Front Nacional de Catalunya, fundadora del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), és una de les històriques del moviment independentista català i el seu discurs de sis minuts, precís, contundent i informatiu, va tenir un impacte molt positiu en l’audiència. VilaWeb va visitar ahir la senyora Serra al seu pis de Barcelona, per repassar els punts clau del seu discurs, i de la seva vida.

—En el vostre discurs tan comentat vau parlar de la societat catalana actual amb tres característiques: horror del conflicte, alienació, impotència induïda. Horror del conflicte, què voleu dir?
—L’horror al conflicte va lligat amb la història de les agressions constants. No sé si ve de la religió, o el pensament burgès, però la idea és que cal entendre’s amb l’enemic. I fa gràcia, perquè després la relació no és bona entre els del mateix bàndol. I amb els altres sí? L’error és equivocar-nos d’enemic. El nostre enemic és l’estat espanyol. La preferència per buscar querella entre nosaltres va molt lligat a la idea de tenir horror al conflicte.

—Què hi guanyaríem encarant el conflicte?
—Hi guanyaríem en claredat. Els partits, sindicats, forces, es clarificarien. Aquí hi ha un conflicte molt clar, una ocupació molt clara d’aquest país, una ocupació secular, una subordinació que acaba formant part de la nostra manera de fer. Penso que encara som a temps de qüestionar-ho.

—I dèieu que l’alienació és molt forta.
—L’alienació és prendre per normal coses que no ho són. Són coses com la impotència, l’agressió constant i històrica. No som un país pacífic, en aquest sentit, sempre hem estat molt combatiu, però hi ha algun element que frena la combativitat. I aquest element no sé si és sociològic, polític, o que som una societat molt variada. Això d’un sol poble costa molt de fer. No n’hi ha de “sols pobles”. Ara, la idea que puguem confluir tots en una sortida és interessant i es podria produir perfectament.

—Impotència induïda, i els efectes que té, també vau esmentar.
—Que des de la FAES a la gran església o el que sigui van insistint que no és realista segons què, que et titllin d’hiperventilat (ara, de veure les coses clares en diuen ser hiperventilat), que no toques de peus a terra… I et van muntant una construcció de pensament. La impotència induïda fa que vegis l’enemic com una cosa tremenda. Però crec que té força més fissures de les que ens pensem. La gent se sent molt frustrada, però no sap com gestionar aquesta frustració. I la gestió de la frustració és molt important. Molta gent desesperada, veig. Gent cremada de tots i de tot.

—I vós, ho esteu?
—No. Ni ho he estat mai. Tot i que veig que la sortida és molt complicada.

—Quina sortida hi veieu?
—Hem de conèixer millor l’enemic.

—En el discurs vau dir que les llistes obertes del Consell han afavorit l’entrada de dones.
—Han permès que les dones se sentin més lliures. Les cúpules no han entrat en lluites, que sempre afavoreixen els homes, i això va fer que es presentessin moltes dones, i moltes dones votessin dones. I l’altra raó, no tan positiva, és que el Consell per la República no es veu com un instrument de gran poder polític, i per tant els homes no s’hi trenquen la cara per ser-hi. Dues coses que se sumen.

—Aquest cap de setmana en un acte d’Òmnium vau explicar que us havien torturat. La vostra vida és una vida de militància.
—Em van torturar evidentment a la Via Laietana. Però la tortura important no va ser aquí, sinó quan ens van portar a la Puerta del Sol, a Madrid. A la Direcció General de Seguretat. I allà sí que et fotien mal. Feia molt poc temps que en un interrogatori havien matat a un home. Entraves i hi podies morir. Era l’any 1981. Jo era acusada d’estar amb Terra Lliure i els bascos. Acusació molt greu. I van deixar-me anar, al final. Em deien què hi feia a la catedral de Baiona. I jo, a Baiona, no hi he estat mai.

—Una altra vegada us van detenir perquè dúieu una pancarta que deia “Independència”. Per una pancarta, a la presó?
—Uns quants mesos a la presó, sí. La Via Laietana altre cop, amb la meva germana. El nostre advocat, August Gil Matamala, estava convençut que sortiríem. Doncs a la presó.

—En ple franquisme vau militar al Front.
—El Front anava molt lligat al final de la guerra civil. Gent que continuava la lluita. Hi havia la branca militar i la branca política. Jo estava a la política. Gent com Batista Roca. Mira com és la vida. A mi i la meva germana, el meu oncle ens va enviar a estudiar a la Universitat de la Laguna. I un cop allà, no ens ho passàvem malament, però volíem estar aquí. I el segon o tercer any, Batista i Roca ens va oferir d’anar a Oxford. I vam dir que no! Nosaltres volem estar aquí. Això em sap molt de greu. Se’ns hauria obert un món, a Oxford. Però militàvem aquí.

—Després de dos anys o tres, sortiu del Front i fundeu el PSAN.
—Ens vam separar del Front perquè no s’havien modernitzat. I el PSAN es va fundar en aquesta habitació. Unes vint persones. Era una assumpció de visió marxista amb unes bases d’anarquisme. Aquí teníem una tradició de col·lectivització. Es parla molt de nacionalitzar les coses. Jo sóc més de col·lectivitzar-les. Ho havíem conegut amb els grans anarquistes. Per mi continua essent interessant.

—I perquè no vau passar al PSUC?
—A la universitat era clar que érem unes pàries perquè no érem del PSUC! I això que ens van anar molt darrere. Us en posaré un exemple. Quan el Pacte de Varsòvia va ocupar Txecoslovàquia vam demanar als comunistes què en pensaven. “No hem rebut les consignes.” Mai no formaré part d’un partit que m’enviï les consignes. Sóc de lliure pensament. No en vaig voler saber res, del PSUC, per això.

—Heu viscut dos grans moments d’efervescència. La transició i ara.
—A Madrid, en aquell moment de la transició, es podia aconseguir qualsevol cosa. Jo amb poder hauria muntat cinquanta camions i m’hauria plantat a Salamanca per arreplegar-ne els papers. I no hauria passat res. Però el Pujol era molt partidari de defugir el conflicte. Nosaltres som prou poderosos per a aconseguir els papers. I res, no va aconseguir. Encara els busquen quaranta anys després.

—“No sóc pacifista, però estic per la no-violència” m’heu dit quan he entrat.
—Em sembla que aquí ens vam equivocar. Aquí hi havia una organització armada que no era catalana. I el tema central va ser Hipercor. A partir d’aquí no vull veure cap història amb bascos. Som molt diferents. I és on vam veure la possibilitat de la no-violència, la no-cooperació, que pot ser una cosa molt dura. Però no en tenim una tradició. Tenim una tradició de bufetades, però no la tenim d’aquesta mena. I això s’ha de crear. Comença a haver-hi alguna cosa. I poden ser coses espontànies (jo no vaig signar mai els principis del moviment, negant-me a cooperar). El Primer d’Octubre és quan la gent va veure com es podia actuar. Han passat quatre anys, però continua essent un element important.

—Quin consell donaríeu als joves?
—Que tinguin un tipus de vida anticapitalista. Viure amb poca cosa. I que mirin el passat.

—Amb tanta militància, de què us heu guanyat la vida?
—De professora de llengua espanyola. No va haver-hi manera que fessin, primer, la càtedra de professora de llengua catalana. Després no van deixar que els que teníem la plaça de llengua espanyola poguéssim passar fàcilment al de catalana. Després d’uns quants mesos de refugi (no exili) a Catalunya Nord, quan va arribar l’amnistia, vaig decidir tornar per fer classes particulars. Amb l’amnistia van treure’m de la llista negra on m’havien posat i que no em deixava fer classes. I vaig anar al Sant Josep de Calassanç. Ara es diu Moisès Broggi. Isabel Clara Simó hi feia filosofia, jo llatí i grec. I vaig acabar al Narcís Monturiol, a la Vall d’Hebron. Fins que em vaig jubilar. Quaranta anys. No arriba.

—La veureu, la independència?
—Espero que sí. Veig la situació molt més inestable del que es pot imaginar. L’autonomia no aconsegueix ni quatre coses. Tot és fals. En llengua, per exemple, al meu institut vam arribar 60% de classes en català i 40% en castellà. Ara vaig anar-hi pel cinquantenari, i l’obra de teatre que van fer era tota en castellà. Inimaginable a la meva època.

—Voldríeu subratllar res?
—Crec que ara som hereus d’un moviment que van ser les 554 consultes populars per la independència. I allà per votar havies d’estar empadronat. I prou. Vam aconseguir que votés gent de Veneçuela, del Marroc de tot arreu. I això és molt important. I no s’ha tornat a reproduir més. Si hem de fer un referèndum autoorganitzat (no m’agrada dir-ne unilateral) el faria per a tothom. Per als qui viuen aquí. Allò va ser molt important.