Blanca Llum Vidal: ‘En síntesi, vivim dins un estat sembrat de cadàvers’

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986) es va fer conèixer com a poetessa ja fa molt temps, tot i que el seu primer llibre en solitari no va arribar fins el 2009. Abans havia estat una de les moltes veus que van decidir de fer foguera amb una pedra i dir que hi havia un munt de veus joves disposades a continuar una tradició que arrenca quan els joglars deien els versos dels trobadors i les trobairitz. Amb el temps, tot es va anar simplificant i poeta i rapsoda passaren a ser tot u i fa vora quinze anys la paraula dita va tornar a tenir on esdevenir tan important com la publicada, tot i que darrerament s’observi una certa regressió d’aquesta mena d’escenaris i programacions. Per això mateix molts poetes van fer conèixer les seves creacions abans amb un micròfon que no pas amb un llibre. Vidal va anar creixent com a poetessa fins ara que ha publicat el vuitè poemari, Amor a la brega, editat per Pagès Editors. A més a més, ha tingut temps d’estudiar moltes coses; extasiar-se amb el país i decebre’s; ser mare; editar Víctor Català i arribar a un punt en què algunes dones escriuen sobre ella amb l’article ‘la’ al davant. Sobre tot això plegat i més, en parlem en aquesta entrevista. Allò que és clar és que Blanca Llum Vidal no deixa indiferent.

—Amor a la brega arriba després de bastant de temps de no publicar cap llibre de poesia. Per què aquest temps de silenci?
—Al contrari. Amor a la brega apareix pocs mesos després d’Aquest amor que no és u / Este amor que no es uno (traducció de Berta García Faet), publicat a l’editorial Ultramarinos, que va començar publicant poesia en castellà i ara també publica en les altres llengües de la Península acompanyades de la traducció al castellà. Fa política editorial veritable i s’ha proposat d’ajudar a intentar invertir aquesta mena de relacions asimètriques que s’imposen entre diferents llengües i una editorial que treballa amb un rigor més que notable. Ha publicat, entre més, la poesia de Chus Pato i el Premi Ciutat de Barcelona Con pájaros que ignoro, de Juan Luis Ramos.

—Doncs perdoneu aquest lapsus, Amor a la brega és un llibre amb dues parts molt diferenciades. La segona, molt marcada pels fets de l’octubre passat. Com a poetessa, com us va marcar?
—De la mateixa manera que no crec que, d’aleshores ençà, els flequers comencin a fer un pa diferent, l’octubre no em va marcar com a poeta, sinó com a persona. Sabem més o menys on vivim. Lesa humanitat, el documental d’Héctor Faver que posa en relació l’Espanya de Franco amb el nazisme i amb la dictadura militar argentina, ho explica molt bé i m’estranya la poca repercussió que ha tingut en els mitjans catalans. En síntesi, en un estat sembrat de cadàvers. En un estat on els torturadors es passegen impunes pels carrers. En un estat en què els hereus dels franquisme sopen feliçment amb els qui, presentant-se com a regeneradors, es van convertir, en mots de Juan Gelman, en gestors de l’oblit. Ara, l’octubre va ser tocar de ple l’esfondrament democràtic, la violència institucional i la repressió policíaca de l’estat espanyol. I la certesa que d’aquesta només ens en sortirem amb radicalitat democràtica. Ara, en aquesta segona part del llibre també hi ha altres menes de bregues. Em remeto, per exemple, al poema ‘Foguerada’, que mira de mantenir un diàleg amb la violència inquietant que a vegades es desclou en petits grups elitistes de la cultura catalana actual. Curiosament, grups inqüestionats tant per l’establishment com per alguns mitjans alternatius. Que haguem estat una comunitat, una llengua i una cultura perseguides no ens exculpa de tot i quan la crítica és titllada de fratricida, ja ens hem enfangat dins l’essencialisme més ranci.

—M’imagino, doncs, que sou partidària dels escriptors que es mullen, dels qui prenen partit…
—És molt difícil no respondre un ‘sí’ a aquesta pregunta. Ara, hi ha moltes maneres d’implicar-se. Gottfried Benn i Ezra Pound eren poetes implicats. Fins i tot hi ha moltes maneres d’implicar-se en una causa que, a diferència de la dels dos darrers, apel·la a la justícia i a la dignitat humana: n’hi ha que s’han proposat de fer la guerra a la guerra; n’hi ha que han escrit tan ferits de realitat que, contra tota esperança, han fet de l’escriptura un combat per a lligar la memòria a la vida; n’hi ha que s’han sumat al carro de la denúncia per pur narcisisme.

—A la primera part del poemari, hi trobem temes com l’amor, la feminitat, la maternitat… a vós, us hem vist recitar embarassada i fins i tot alletant el vostre fill. Què ha suposat, poèticament, l’experiència de la maternitat?
—La constatació que la veritat, com diu Ivan Segré, filòsof, talmudista i d’extrème gauche, surt de la boca dels nens. També ha estat viure de cor i cervell la contradicció entre la nena i la mare; la contradicció entre l’ocella i la vaca; la contradicció entre voler-ho fer ample i obert i els ressons de Iocasta.

—En aquesta primera part us mostreu com una poetessa molt talentosa. No tothom és capaç de fer una sextina, per exemple, i alternar-la amb petites proses poètiques o sonets o versos totalment lliures. Com us valeu dels recursos formals per a la vostra obra?
—Vaig passar molts dies per escriure la ‘Sextina teva meva’, que és l’única que he escrit. Tendeixo a escriure sense límits formals, però, de tant en tant, en necessito o en cerco. Mirar de ser lliure entre fronteres és difícil, però és possible. La llibertat és difícil. Sempre s’actualitza.

—També heu fet un joc d’apropiació dels clàssics molt interessants, amb rèpliques o contrarèpliques a alguns dels seus poemes…
—Com més t’estimes, més et baralles. Com més amor, més brega. Com més llegeixo un autor, més ganes tinc de no agenollar-m’hi. Entenc la rèplica com una mena d’agraïment.

—Vau irrompre molt jove en el panorama literari. Passat aquest temps, qui és la poetessa Blanca Llum Vidal?
—Fa uns quants mesos vaig escriure un article al Crític que començava així: ‘per algun motiu més polític que psicològicament soterrat i més dissident que mandrós, no acostumo a prendre la paraula en tant que quelcom’. Allà vaig em vaig fer un autogol i em vaig etzibar una sèrie de qualificacions perquè el tema de l’article era justament aquest: les etiquetes. Com que el tema d’avui no és aquest, em quedo amb el principi d’aquell article i només respondré que avui la poeta Blanca Llum Vidal és la qui respon a les preguntes que em fas i que demà ja ho veurem. Seré qui seré.

—No sé si encara es pot parlar en cap moment del concepte ‘generació’, però sí que hi ha un llibre que va marcar tot un conjunt de poetes joves del país, que era Pedra Foguera. Què en resta, de la generació de Pedra Foguera i quina importància va tenir?
—Sense ànima generacional, una antologia com Pedra Foguera, penso que va servir per a conèixer moltíssima gent que escriu, per a establir vincles bonics i fondos, i també per discutir, a vegades ferotgement, sobre política i art i els nus que alguns hi veuen i alguns altres no.

—Heu passat per les aules reglades de la Universitat i hi heu fet, entre més coses, filologia. La poesia es pot ensenyar?
—Es pot ensenyar, penso, a llegir. També he passat per les aules de Filosofia i una de les coses que més em van agradar va ser que, en alguna assignatura del Màster de Pensament Contemporani i Teoria Clàssica, el temari girava entorn d’un sol llibre. Així és com crec que més se’n pot aprendre, reduint el camp d’acció fins a límits que gairebé maregen per mirar d’entrar a fons en una obra. Aquesta experiència, malauradament, no ha estat la majoritària. La majoria d’assignatures basteixen un discurs sobre períodes o moviments i els textos s’utilitzen tan sols per a reforçar aquest discurs. I així penso que no, que ni tan sols es llegeix.

—Aquest darrer any (i abans també) us hem vist combativa a les xarxes socials defensant el primer d’octubre i el seu mandat. Esteu decebuda, ara mateix?
—La sensació agredolça és bestial. Recordo què feia i on era el primer octubre i el 3 d’octubre de l’any passat i hi tornaria a ser una vegada i una altra. En canvi, recordo què feia i on era el 27 d’octubre de l’any passat i sento vergonya. Vergonya de mi i vergonya de la política institucional. Costa d’entendre la poca claredat amb què es va parlar a la ciutadania. Evidentment, l’embat repressiu és d’escàndol. Evidentment, humanament tothom va fer com va poder i aquí no m’hi fico, ben altrament, respecte absolut. Ara, que actualment tinguem un president que reprodueix la passejada de Puigdemont a Girona abans d’anar-se’n a Brussel·les em desconcerta profundament. Ho sap, el president, que la majoria de sobiranistes som iconoclastes? Ho sap, el govern, que venerar imatges i camins empetiteix el projecte? Ho sap, el govern, que no tots els independentistes som de budell? Ho sap, el govern, que expressar aquest desconcert pot fer que t’acusin de traïdor o de coses tan cursis (i no per això menys agressives) com d’anar pel món sembrant desesperança? La sensació és de desert.

—Quin paper creieu que hauria de tenir la literatura en general i la poesia en particular a la futura república catalana?
—Aquesta pregunta em fa pensar en aquell bibliobús que, quan les tropes franquistes van arribar a Barcelona, va treure els escriptors de Catalunya. Ells no eren els únics que estaven en perill. La majoria se’n va haver d’anar a peu. Amb el farcell o la criatura famèlica a coll. Aquell bibliobús els va ajudar a fugir i, com a tal, va ser una acció de resistència, sí. I també va ser una acció d’elitisme. El paper que m’agradaria que fes la literatura en general, i la poesia en particular, és el d’intentar ser una veu discordant. I aquí la veu del poeta no sempre discorda. Sense voler caure en la idea platònica del poeta empestat, la quantitat de càrrecs institucionals que han ocupat els poetes d’aquest nostre país és tan espectacular com ho és aquesta afirmació de Maria Bohigas: ‘a Catalunya, és molt freqüent que el director d’una institució pública, o el braç dret d’un conseller, o fins i tot el conseller responsable de comprar avions de combat a Londres durant la darrera guerra, sigui un poeta. Ser poeta i “manar“, sigui a l’escala que sigui, no rima de cap de les maneres.’

—Us heu dedicat, entre més coses, a editar Víctor Català. Qui més us agradaria d’editar?
—Editar Un film (3000 metres) i Tots els contes de Víctor Català, el segon i el tercer volum a quatre mans amb Agnès Prats, és de les coses més guapes que m’han passat darrerament. ‘Malfia’t dels colors rabiosament exclusivistes’, diu ella, com qui no vol la cosa i clavant-nos un mirall intel·ligentíssim davant dels ulls. Fa anys vaig editar Dues Catalunyes: jocfloralescos i xarons d’Àngel Carmona. M’agradaria molt de continuar treballant-hi. Carmona es va entestar a llegir críticament la literatura de les classes benestants (Aribaus) i la de les classes populars (Robrenyos). Carmona és del parer que les dues Catalunyes eren històricament necessàries. Per tant, dels uns i dels altres es destaquen les aportacions humanes i valentes. Fuig, per tant, del criteri maniqueu de bons i dolents, sense per això dissimular el seu projecte: donar veu als qui no ocupaven les llotges del poder. Diria que llegir Carmona, com llegir Català, ajuda, especialment avui, a asserenar-se i a recordar com d’important és no bandejar la dissidència.

—Es pot viure de la literatura en aquest país? Hauria de ser possible?
—No sé si sóc la persona indicada per respondre aquesta pregunta. Jo no visc econòmicament de la literatura. Fa anys que treballo en un pis tutelat a la Zona Franca. Ho combino amb l’escriptura i amb les feines editorials d’edició i correcció. Jo no en visc. N’hi ha que sí. M’agradaria que fos possible, és clar. Però jo, personalment, m’estimo més dependre materialment d’una altra cosa. I dependre materialment d’un treball en equip orientat a acompanyar persones que necessiten aquest acompanyament, m’agrada molt.

—En aquest país, quan una dona triomfa en la literatura se la coneix per ‘la’. En el postfaci del llibre ja se us tracta de ‘la Vidal’. Impressiona?
—Allò que m’impressiona de l’article és que, generalment, només s’utilitza quan parles de dones. ‘Sales’ va escriure Incerta glòria i ‘la’ Rodoreda La plaça del diamant? Per què? A mi aquest article em fa l’efecte que és un rèmora patriarcal i, per tant, prescindible. Ara, d’això, en vaig parlar amb Mercè Ibarz, que escriu el postfaci a Amor a la brega, i em va explicar que, a ella, Maria-Mercè Marçal l’havia convençuda que l’article, a més de denotar el gènere, denotava la qualitat. Segueixo sense estar-ne convençuda (com veus, continuo sense escriure’l), però escolto la decisió de Marçal i d’Ibarz i amplio la interpretació: es pot fer servir l’article sense ser cap rèmora de res, sinó com una decisió conscient i pensada, que és exactament com elles dues el fan servir.