27.04.2023 - 12:00
Entrevista d’Elena Calzada
Les primeres xarxes socials de la història segurament van ser les campanes. Tant servien per avisar d’una festa com d’una guerra, per celebrar un matrimoni, lamentar una defunció o anunciar que havia arribat peix al mercat. Les campanes i campanars formen part del patrimoni sonor i cultural de Catalunya, i en el seu llenguatge continuen explicant-nos històries, tot i que molts ja no les sabem interpretar o que, absorts en els mòbils, no els hi prestem gaire atenció. Per parlar-ne hem entrevistat Blai Ciurana, músic, campanòleg, “campaner nòmada” i secretari de la Confraria de Campaners i Carrillonistes.
El 29 i 30 d’abril organitzeu la 35a Trobada de Campaners a l’Os de Balaguer. Quins són els objectius d’aquest esdeveniment?
El primer i més important, aglutinar els diferents col·lectius campaners del territori. Durant dos dies l’any, tenim l’oportunitat de trobar-nos, tocar, demostrar i aprendre uns dels altres. És també una activitat oberta a tothom, per donar a conèixer i apropar la nostra activitat a la gent que no pertany al món campaner. Un altre objectiu és divulgar la fosa de la campana tradicional. Per això, A més, el mestre càntabra Abel Portilla fondrà una nova campana de 80 kg en el forn de reverber, a peu de torre, que es va construir el 2000. Fins avui s’han fet una vintena de campanes.
Com s’arriba a ser campaner?
La majoria dels campaners ho són d’un lloc, d’una església, d’una població, i han accedit al campanar perquè de petit algú els hi va deixar pujar, o perquè els avis o pares eren campaners, quasi per herència familiar. En canvi, jo hi he accedit des del taller i des del carrer. Jo soc músic, i la meva mare és escultora especialista en bronze i fonia campanes en una fàbrica d’Olot. Jo de petit veia les campanes al taller i m’agradaven molt. Després vaig començar a fer inventari de campanes i a formar-me com a campanòleg, i això em va dur a fer-me campaner. Però quan em pregunten: “D’on ets campaner?”, sempre dic: “D’enlloc i de tot arreu”, perquè no estic en cap campanar. M’agrada dir que soc un ‘campaner nòmada’.
Podem saber quantes campanes hi ha a Catalunya?
No es pot saber, de moment. A la Confraria tenim un projecte d’inventariar les campanes i campanars de tot Catalunya, però no sé si ho veurem acabat, perquè és molt complicat. A la Garrotxa, Xavier Pallàs va trigar deu anys a fer un inventari –en va localitzar 213 campanes–; jo estic fent el del Gironès –amb unes 220 campanes identificades–: en porto dotze anys i encara no l’he acabat.
On hi ha més tradició a Catalunya?
A la província de Lleida és potser on trobem més grups de campaners i més actius.
Quines són les campanes més antigues de Catalunya?
La campana més antiga que coneixem és una de 1303 i es troba a la Garrotxa. Probablement, hi ha de més antigues, però de moment no en tenim constància.
Les campanes són segurament els sons més antics que encara podem escoltar avui dia. Com ha canviat el llenguatge de les campanes?
La campana és un instrument de percussió i el seu so no s’altera en el temps. En el cas d’una campana com la de les hores de la Seu Vella de Lleida, la Silvestre, el so que farà ara quan toqui les onze és el mateix que va fer l’1 d’abril de 1418, quan va ser fosa.
Els tocs sí que han canviat. Hi ha llocs on es mantenen des de molt antic, regulats en consuetes, mentre que en altres s’han anat adaptant, o bé per les necessitats de la població, o perquè s’han afegit campanes, o perquè s’han destruït, especialment durant la guerra civil. I també s’han adaptat perquè els campaners s’han fet grans o s’han mort i els campanars s’han electrificat. A finals del segle XX és l’època d’or de mecanització dels campanars, i ara tens a la sagristia un botó que posa ‘missa’, un que posa ‘difunts i un altre que posa “festa”.
Un dels objectius de la Confraria és fomentar el toc manual, si no cada dia, que és més difícil, sí en dates assenyalades, quan hi ha un difunt o un bateig o una festa.
Quina diversitat de tocs tenen les campanes?
Cada poble té el seu vocabulari. Però bàsicament hi ha dues categories: els tocs civils, els de les campanes dels ajuntaments i torres públiques, i els litúrgics, de les esglésies. Dels tocs civils, el més habitual ara és el servei horari. Abans hi havia també a sometent, quan hi havia una guerra o calia defensar la ciutat; el toc de temps, quan hi havia una tempesta; el toc de foc; el toc de peix –per anunciar que arribava el peixater–, etc. Molts tocs que marcaven el ritme de la vida de la població.
Els tocs litúrgics es poden classificar en toc de difunts, de missa i festius (que van a cavall dels civils). Dintre dels tocs de missa podem distingir els ferials, de vigília, de diumenge, de festa gran, etc. En la categoria de difunts, hi ha el toc de difunts d’home i de dona, i antigament hi havia de primera, segona i tercera classe. Actualment, a Cervera, on tots els tocs són manuals, ja no tenen el de classe però sí el d’home i el de dona, i també distingeixen si el difunt és de la ciutat vella o la ciutat nova. A més hi havia el toc d’albat, quan es moria un nen; contra el que ens podem imaginar, i a diferència del toc a morts, que és trist i solemne, aquest era més aviat lleuger i alegre.
Finalment, hi havia els tocs de bateig, de casament, el toc de temps (que era cívic i també litúrgic) i de l’àngelus (que teòricament es toca quan surt el sol i quan es pon). Segur que hi ha pobles que en tenen més, però són els principals.
Fins a quin punt la gent distingeix tots aquests sons?
Amb el temps, molta gent ha anat perdent aquest coneixement, especialment els més joves, però entre la gent gran encara n’hi ha molts que identifiquen els sons. En aquells llocs on els tocs manuals s’han mantingut, com a Cervera, hi ha més gent que els sap distingir. En pobles on les campanes s’han mecanitzat, cada cop menys.
Cada campaner toca diferent, però es pot parlar d’un toc català?
Sí, la manera de tocar a la catalana és el que es fa, per exemple, a Santa Maria de Cervera, on les campanes grans es duen a seure. Què vol dir? La campana la pots tenir quieta i repicar-la amb el metall: és el repic. A València, i també a Os de Balaguer, les volten completament. En canvi, el toc català consisteix en deixar la campana parada i invertida i fer-li donar una volta, i després parar-la altre cop asseguda però per l’altre costat.
Què determina el so d’una campana?
La campana és un instrument inharmònic; en tenir una forma irregular, cada part de la campana dona una nota diferent, i el que sentim és la suma de totes elles. El seu so ve donat per la boca (o diàmetre) i pel gruix i la qualitat del bronze. A més, un cop s’ha fos, la campana es pot afinar i perfeccionar. I finalment, està la manera de tocar-la, el sistema amb el qual es percudeix.
L’electrificació va comportar desaparició, a la gran majoria de llocs, del toc manual de campanes. Però recentment sembla que hi ha un creixent interès per recuperar aquesta tradició.
Sí, cada cop hi ha més colles de campaneres que estan fent molt bona tasca i recuperant el toc manual i, en conseqüència, ajudant a mantenir i protegir el patrimoni històric. Abans, la feina del campaner no era només tocar campanes sinó també cuidar-se del campanar, mantenir-lo net i viu. Ara, amb un martell elèctric, una campana es pot passar vint anys o més tocant i no és necessari pujar al campanar per a res. Llavors allò es va embrutint i deteriorant, perquè les campanes estan a la intempèrie, sotmeses a la pluja, el vent i els canvis de temperatura, i és molt important fer un manteniment.
El novembre passat el toc manual de campanes es va declarar Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Per què és important aquesta declaració?
Per visibilitzar la feina que estem fent, per ser un punt de mira i de referència. Aquesta declaració et dona també un cert prestigi i una protecció, i pot contribuir a sensibilitzar la gent i que vegin que les campanes són més importants del que es pensen.
Totes les campanes tenen nom propi? Com reben els seus noms?
El nom propi bàsicament apareix al segle XIX. Abans moltes estaven dedicades al patró de l’església o a un sant (per exemple, a sant Bàrbara, o a sant Miquel), no com a nom propi, sinó com a advocació. Un cas curiós és Andorra, on a la majoria de les esglésies tenen la campana més grossa dedicada al sant de la parròquia, la segona a sant Maria, i a partir de la tercera a altres sants. És a partir del segle XIX que es comencen a posar noms propis, i a vegades s’arriben a feminitzar noms masculins (simplement per fer-lo concordar amb el gènere de ‘campana’). Per exemple, a la Catedral de Barcelona, l’any 1975 es posen quatre campanes noves i es bategen amb els noms d’Oleguera, Severa, Paciana i Narcisa. I també és molt habitual que les campanes porten tres noms, el del padrí i la padrina, i un tercer, com quan es bateja una persona.
Hi ha també dones campaneres?
Sí, cada vegada hi ha més. Pensa que abans, una església gran o una catedral no tenia un campaner sinó una família campanera, tota la família se’n cuidava, i la dona hi tenia el seu paper. Actualment, l’ofici de campaner no és masculí. Per exemple, a Santpedor, al Bages, les campaneres són tres dones joves, que són la quarta generació d’una família campanera; a Castellterçol hi ha també una campanera, la Lluïsa López. A la nostra entitat el nombre de dones i homes està bastant equilibrat, i tenim socis i sòcies de totes les edats, de menys de 14 anys i de més de 75.
En algunes poblacions, les queixes dels veïns pel soroll han fet callar les campanes. Què en penseu des de la Confraria?
Nosaltres sempre estem a favor que una campana toqui. Però sí que és veritat que a vegades una mecanització –amb un martell que potser toca malament o que no és l’adequat– pot fer un so desagradable. Que no vol dir que les campanes soni malament, sinó que estan mal tocades. Un martell estrident tocant les hores i els quarts a la nit pot molestar. Això ho entenc i reconec. Però és possible trobar solucions, com canviar o llimar el martell, o col·locar-lo de manera diferent, per reduir les molèsties.
Tens preferència per alguna campana?
He voltat molta Catalunya i hi ha moltes campanes que m’agraden molt. Tinc la sort, o dissort, que soc músic, i m’encanten les campanes afinades i el toc alemany, que és completament impropi de Catalunya. Acostuma a ser elèctric i es fa amb diverses campanes i és molt musical. M’agraden molt les campanes de Montserrat, les de Cervera i les de la catedral de Tarragona. I si em pregunten quina campana m’estimo més, diria la campana Beneta, de la Catedral de Girona, i la campana grossa del meu poble, Fornells de la Selva, que la sentia tocar les hores des de casa.
