Bipolaritat (o una ITV permanent)

L’InformeCAT 2020 de la Plataforma per la Llengua és la mostra més clara de l’esquizofrènia lingüística en què vivim. No em refereixo al diguioiga o canvi continu d’una llengua a l’altra (això ho deixo per als ‘castrats d’amor’, com deia Roís de Corella), sinó a la preocupació per la nostra. El president de l’entitat, Òscar Escuder, ho va resumir en un titular igual d’ambivalent: ‘El català està en situació d’emergència però alhora té uns indicadors relativament estables’.

Situació d’emergència, segons el document esmentat: ‘Menys del 15% dels habitants de la ciutat de València parlen habitualment en valencià’, ‘Netflix no ofereix en català 331 pel·lícules que ja tenen versió en aquesta llengua’, ‘Només un de cada cinc llibres que s’exposen a les grans superfícies de Catalunya són en català’, ‘SEAT ignora el català tot i que és el seu 5è mercat lingüístic’, ‘Només el 30% del jovent de les Illes Balears parla majoritàriament en català amb els seus companys d’estudi’…

Indicadors relativament estables: ‘La meitat dels menorquins que saben parlar català sempre hi enceta les converses’, ‘L’ús del català amb els fills augmenta en 121.000 persones el darrer lustre’, ‘El 92% dels algueresos voldrien que els alumnes aprenguessin català a l’escola’, ‘Gairebé nou de cada deu habitants de Catalunya consideren que els funcionaris de l’estat haurien d’entendre i parlar el català’, ‘L’ús de la llengua en l’àmbit familiar puja més del 8% a Andorra’…

Bipolaritat total. El report de la PpL és una prova de foc per a qualsevol miocardi: passes de la freda a la calenta contínuament, ara anem bé, ara ens ensorrem… Al final, la sensació que et queda és que això de la salut del català és una muntanya russa.

Perquè efectivament ho és. Qualsevol intent d’afrontar o debatre ara mateix la situació ens duu irremeiablement a una partida de ping-pong esgotadora en què no guanya mai ningú. Començant per la percepció de la realitat, on passem del blanc al negre en un tres i no res: algú comenta que a Barcelona no hi ha déu que parli en català i ens falta temps per esquinçar-nos tot l’esquinçable, però l’endemà apareix el vídeo aquell dels nois i noies denunciant el racisme i entonem un cant a l’esperança; quan passem a proposar solucions per la via d’eixamplar la base (és a dir, adoctrinar el forasteram), el debat està polaritzat del tot: els uns diuen que si no ho fem nosaltres no ho farà ningú, els altres que d’això se n’ha d’ocupar l’administració… Ens estem avesant a viure en la dicotomia permanent, passem de l’ensurt al goig sense parar, i això ens entela la vista i el judici.

Aprofitaré, doncs, aquest esquema binari per posar un (doble) exemple tret del document esmentat. Tal vegada les dues dades que m’han cridat més l’atenció. La primera, a l’apartat de Dades sociodemogràfiques, el punt 5: ‘La meitat dels habitants de Catalunya creuen que català, valencià i mallorquí són llengües diferents’. Una afirmació realment desoladora, com si l’esperit del Tribunal Suprem s’hagués apoderat de la meitat de poble català. Però fins i tot aquí hi ha bifurcació: perquè si d’una banda la cosa empitjora quan llegeixes a la lletra menuda que els menors de 30 anys s’empassen aquesta bajanada més que no pas els més grans de 60, de l’altra millora quan t’informen que el decalatge entre catalans i castellans també és molt accentuat (el 61% de castellanoparlants habituals neguen la unitat lingüística, un percentatge que no pot sinó fer pensar en ignorància rotunda o directament mala fe; és a dir, que el resultat final està aviciat per causa de mostra defectuosa). Sigui com vulgui, es tracta d’un cas paradigmàtic que reclama a crits la intervenció des de dalt, ja sigui de la institució educativa (restituir hores lectives robades a certes assignatures?) o de l’administració. Per això encara cal saludar amb més entusiasme la naixent col·laboració entre els canals públics de parla catalana, malgrat les reticències que encara branda la valenciana À punt per a la reciprocitat d’emissions. Sigui com vulgui, a l’hora de combatre el terraplanisme lingüístic serà infinitament més efectiva la promiscuïtat de ficció autòctona que no pas milers de converses, reals o per xarxes, per tractar de convèncer l’interlocutor manipulable que el planeta és rodó.

La segona, sempre en el mateix apartat, és indiscutiblement la dada més esgarrifosa de totes (i això que n’hi ha d’altres que es porten l’oli, com ara que el govern espanyol no ha invertit literalment ni cinc en la producció cinematogràfica en català des de l’any 2013 o que el nombre de documents notarials redactats en català l’any 2018 no va arribar ni al deu per cent). Diu així: ‘El 7,5% dels nascuts a l’estranger parlen català habitualment a Catalunya’. Ho heu llegit bé? El set coma cinc per cent. És a dir, un de cada tretze. Dotze de cada tretze progenitors de futurs catalans no rasquen bola amb la llengua del país per les raons que ja sabeu. Cosa que vol dir que ni podran ajudar els fills a fer els deures, ni posaran mai cap canal de tele ni de ràdio ni de youtube en català, i difícilment els apuntaran al cau o a fer castells. I aquest, al meu parer (ja n’he parlat altres vegades), és l’exemple paradigmàtic del contrari: l’acció individual, la teva i la meva, pot ser força més eficaç i sobretot més immediata que la del poder públic. Si tu ets client d’un barber paquistanès, per posar una situació quotidiana, perquè t’ho fa bé i barat, et pots convertir amb ben poc esforç (i només al principi, fins que ho interioritzes) en un model positiu. Esforç que serà sobradament recompensat: a més de la satisfacció de contribuir a sortir de la situació d’emergència, obtindràs el goig incomparable de sentir la teva llengua en boca forastera. Un plaer que no té per què estar limitat als antipàtics idiomes terraplanistes.