Binibèquer, reservat el dret d’admissió

Primer van ser unes queixes de paraula, després uns articles a la premsa local. Aquest estiu ja han estat lletres estampades en aquell vermell almangra, tan britànic, damunt el blanc de calç: “Els turistes maleducats no són benvinguts”. Tan maleducats són, que entren a les cases sense demanar permís per fer-se una fotografia, o criden, o riuen, o fan entrompades a hores desavingudes, o fan les necessitats a qualsevol paret emblanquinada. També hi ha aquells que deixen tota mena de restes i de brutícia als ampits dels finestrons, als portals o, directament, a terra.

Aquesta és la realitat que s’amaga darrere els milers de fotografies i d’autofotografies que corren per les xarxes socials amb el fons blanc de les cases de Binibèquer Vell. No del poble de pescadors de Binibèquer Vell. Senzillament, de la urbanització construïda a principi dels anys setanta del segle passat a Sant Lluís, al sud de Menorca. Aquest decorat, el fons perfecte per a una parella de nuvis quan el sol s’hi posa bé, perd tot allò que té d’idíl·lic quan deixa de ser una imatge plana i és la vida real. Amb cigarretes, pudors i aglomeracions.

Els propietaris de les 165 casetes han dit prou a aquesta invasió que no els deixa dormir els vespres, que no els deixa prendre la fresca o que no els deixa dinar amb tranquil·litat sense témer que qualsevol persona entrarà al menjador cercant un angle desconegut d’aquest lloc tan “pintoresc”.

Després de demanar ajuda a l’ajuntament de Sant Lluís, a Foment del Turisme de Menorca i al Consell Insular, la comunitat de propietaris ha pres dues decisions dràstiques: envoltar el recinte amb una tanca que només serà oberta entre les deu del matí i les deu del vespre, i registrar la marca i els drets d’imatge perquè ningú no pugui fer negoci a costa de les seves cases. És a dir, qualsevol influenciadora que es vulgui fer una fotografia per a anunciar de manera subtil una samarreta, una barra de llavis o unes sabates, haurà de pagar drets per emprar la imatge de la urbanització. O si fa un directe de Twitch o penja un vídeo de TikTok amb fins comercials. Si no ho fa, els propietaris la demandaran judicialment per reclamar-li els diners.

Les agències de publicitat tampoc no podran filmar-hi espots ni videoclips per a campanyes comercials si, prèviament, no han abonat el cànon que s’establirà.

Només els guies turístics autoritzats, que coneguin la història d’aquest nucli, podran obrir les tanques amb què l’envoltaran. Els propietaris estan farts de sentir com alguns d’aquests guies expliquen en tots els idiomes als visitants que allò va ser un regal de Franco probablement a les autoritats illenques.

No és un poble de pescadors, és una urbanització

No. Per molt que els instagramers i algunes guies de turisme s’entesten a repetir-ho, Binibèquer Vell no és un poblet de pescadors. No ho ha estat mai, encara que alguns mitjans de comunicació incloguin aquest enclavament menorquí entre els deu millors llocs on fer-se una fotografia aquest estiu, per exemple. O entre les cinc coses que no et pots perdre de Menorca.

Els menorquins ho saben, això. Sobretot, aquells que a principi dels anys setanta del segle passat van veure com creixia aquell niu de 165 casetes damunt vuit mil metres quadrats la platja, a la costa de Sant Lluís, al sud del llevant de Menorca. A moltes cases hi ha fotografies esgrogueïdes del procés de construcció d’aquest complex on, a vegades, no hi corre prou aire. En aquells anys hi havia pocs entreteniments i anar fins a Sant Lluís per veure com creixia Binibèquer era un bon pla. També ho era anar-hi els diumenges d’hivern, quan feia solet i allò era un desert blanc i sí, ja era fotogènic també per als menorquins.

Els promotors d’allò que els illencs veien créixer amb curiositat van ser tres empresaris locals: Arcadi Orfila, Rafael Sintes i Vicent Amer. Els manobres eren de Ferreries. Inicialment, i per imitar aquest caire de poble de pescadors mediterrani, s’havia planificat un espai a cada casa per a guardar-hi una barqueta. Finalment, no va ser així. Les que hi ha ben davant la mar sí que tenen una petita terrassa davant la porta. L’arquitecte va ser el reconegudíssim Francesc Barba-Corsini. Dissenyador de mobiliari i considerat un dels arquitectes més influents quant a l’evolució de l’habitatge a Catalunya. Seus són la cadira Pedrera i l’edifici Mitre a Barcelona.

El ‘boom’ dels seixanta

Encara que amb molta menys profusió, el boom de la construcció de xalets, hotels i apartaments a la costa també va arribar a la Menorca de final dels seixanta i principi dels setanta. I amb els habitatges, els intents per a atraure visitants. Així, les casetes de Binibèquer Vell molt prest van ser un esquer fabulós. Sobretot, quan a les guies turístiques s’afegia l’adjectiu “pintoresc” al costat del sintagma “poble de pescadors”. També s’hi podia llegir les paraules “màgia”, “tranquil·litat” i “paradís”.

Va ser suficient que algun pintor de l’època com Francesc Poch Romeu pintàs cada racó d’aquest complex perquè la imatge de Menorca s’associés a la de Binibèquer. També es van editar milers de postals amb la imatge i la llegenda. Tot això només era el pròleg d’aquesta febra instagramera que ha acabat fent miques la part idíl·lica d’aquesta urbanització a punt de morir d’èxit.

Tot i que els menorquins sempre han sabut que això és una construcció recent, la web de Foment del Turisme de Menorca encara ven Binibèquer com un “poblat idíl·lic de pescadors”: “És pur encant cadascun dels seus racons”. Després aclareix que és una reconstrucció d’una aldea pesquera típica de la Mediterrània i proposa als visitants de perdre-s’hi. Això és justament el que no volen els propietaris de les cases, trobar-se visitants perduts pels carrerons, que en alguns casos són tan estrets que amb prou feina permet el pas d’una persona.

Diuen que Gertrude Stein va dir a Robert Graves allò de “Mallorca és un paradís, si ho pots resistir”. Els propietaris de Binibèquer, a Menorca, l’encerclaran amb tanques per a fugir de l’infern.