10.10.2018 - 22:00
L’irlandès Bill Shipsey (1958) és advocat i fundador d’Art for Amnesty, l’ala artística d’Amnistia Internacional. Durant molts anys en va ser el portaveu. Dimarts farà un any de l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart i VilaWeb ha volgut entrevistar aquest home, que coneix bé la comunitat internacional per dins i, a la vegada, el cas català. Fa anys que ens visita. En aquesta entrevista telefònica, Shipsey explica com veu el cas de Sànchez i Cuixart, la desobediència civil i la història irlandesa, per exemple.
—Sou el fundador d’Art for Amnesty. Què és?
—En diuen l’ala artística d’Amnistia Internacional. Treballa amb els artistes d’arreu del món que donen suport a Amnistia Internacional.
—Dimarts farà un any de l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Què en penseu?
—La meva opinió és personal, però molt semblant a la de moltes organitzacions pels drets humans. No haurien de ser a la presó i pendents de judici. Aquesta és la posició de Human Rights i la d’Amnistia Internacional. La presó sembla innecessària del tot, i també desproporcionada en relació amb els càrrecs que els imputen. He estat en moltes diades i el primer d’octubre també. I vull dir que no sóc qui per a dir si els catalans han de ser independents o no. Però sí que crec que és la gent que viu a Catalunya la que he de prendre aquesta decisió. I els catalans tenen el dret d’autodeterminació i el dret de decidir de manera pacífica. Com a Escòcia, Eslovàquia i Txèquia, o el Quebec. Ha de ser lliure Catalunya? No ho sé. Però té el dret de decidir-ho. I el dret de tenir un referèndum just i imparcial sobre la independència, també.
—També sou advocat. Del punt de vista legal, que en penseu dels casos de Cuixart i Sànchez?
—No estic qualificat per a parlar del sistema legal d’Espanya, però sí que conec una mica l’àmbit dels drets humans i el dret internacional. I és clar que la llei internacional no permet –ni la convenció europea dels drets humans ni la declaració universal dels drets humans– l’empresonament de persones per causa de l’expressió no violenta de les seves creences i opinions. La llibertat d’expressió és sagrada per la llei internacional. I no es pot empresonar gent per aquest motiu. Les autoritats espanyoles fan servir el codi penal contra ells, però, fins i tot en el cas dels càrrecs criminals no hi haurien de ser, a la presó, pendents de judici.
—Els coneixeu personalment?
—No. Conec les seves parelles. I mantinc correspondència amb Jordi Cuixart. A Catalunya, hi tinc molts amics i fa molts anys que hi vinc. Ara ja vinc per amistat i no per res polític. Tinc amics a totes dues bandes, per cert. Allò que em va inspirar a anar a les manifestacions i les diades va ser, primer de tot, veure que el moviment independentista és increïblement disciplinat i no violent. I també obre la porta a la gent que no necessàriament està d’acord amb la independència Catalunya. És una de les coses que em va agradar més de veure a les manifestacions i el primer d’octubre. Que la gent podia fer voleiar la bandera espanyola al costat de la bandera independentista sense problemes.
—Ara es parla de desobediència civil. Com creieu que reaccionaria la comunitat internacional si els catalans comencessin a exercir-la?
—No n’estic segur. Dependria. Però si els catalans fan servir els mètodes de Martin Luter King i el moviment de drets civils, o els mètodes de Gandhi a l’Índia, crec que no perdrien simpatia internacional. És quan fas servir la violència física per atacar gent, com policies, o oponents, que perds suport.
—Amnistia Internacional no fa servir l’expressió ‘presoners polítics’ en el cas de Cuixart i Sànchez.
—Als anys seixanta es va decidir que Nelson Mandela no era un pres de consciència. I molta gent de Sud-àfrica es va enfadar. La definició d’algú que és a la presó per actes no violents és tècnica. Amnistia Internacional no fa servir l’expressió ‘pres polític’. Per tant, que els dos Jordis no siguin titllats així per AI no és la qüestió. La qüestió és que AI, i més organitzacions, han demanat l’alliberament dels presos. Tant se val com en diem.
—Com a observador, que preveieu que passarà?
—Tenia l’esperança que el canvi de govern a Espanya fes caure els càrrecs i deixessin els presos en llibertat. Però a mesura que s’acosta el judici sembla que no passarà. No en perdo l’esperança i estic convençut que la pressió es mantindrà. Al cap i a la fi, és com respondria un govern democràtic a les legítimes pressions. Si manté les detencions, a Espanya no li agradarà l’atenció negativa que tindrà el judici per al seu sistema legal.
—El moviment independentista català històricament ha tingut molt d’interès pel moviment irlandès. No tan solament en relació amb els anglesos, sinó per les batalles internes que ells, i nosaltres, tenim.
—No negaré la tradició de violència a Irlanda. Però també hi ha l’altra. La tradició no violenta. I que va obrir el camí cap a la nostra independència. Hem parat massa atenció al Sinn Fein i a l’IRA, i massa poca a la gent que no va donar suport a la lluita armada. L’home és Charles Parnell. I aquesta frase és seva: ‘Ningú no té el dret de fixar la frontera d’una nació.’
