Bikimel: ‘Fer una cançó és tancar un conflicte o un desig’

Bikimel presenta nou disc. ‘Morir d’un llamp’ (Satélite K, 2015) és una invitació a la vida en positiu. Un crit d’esperança i una reivindicació del contacte humà. És com si Vicky de Clascà —coneguda amb el nom artístic de Bikimel— ens digués que hem de connectar més amb qui tenim al voltant. I sobretot, observar els petits detalls que omplen molt més que no les grans declaracions. Ha fet un disc ple de cançons d’autor, amb una musicació del poema ‘El Borni’ de Joan Vinyoli i una versió de ‘L’home del carrer’ de Quico Pi de la Serra. Bikimel ha passat per VilaWeb per a cantar un parell de peces: ’37’ i ‘Nina de vidre’. Podeu veure el vídeo al principi i al final d’aquesta entrevista.

(Bikimel interpreta ’37’. Vídeo de Jordi Carreño i Júlia Tercero)

—’Morir d’un llamp’, un vers del poema ‘El Borni’ de Joan Vinyoli. Sorprèn aquest títol en un disc tan vital.
—Si li hagués posat un nom molt optimista, la cosa ensucrada s’hauria vist afectada negativament. Morir d’un llamp és un desig. És a dir: ‘Com vols morir?’ ‘Vull morir d’un llamp.’ No és que em vulgui morir ara d’un llamp. La cosa va així: ‘Si jo em morís, em voldria morir d’un llamp.’ Saps? No em voldria morir en el llit. Si estigués a la muntanya, m’estimaria més morir d’un llamp que no morir-me malalt al llit. És la voluntat de fer les coses d’una manera determinada. I defensar-ho fins a la mort. [riu] És una voluntat. És una declaració per encarar-ho tot positivament. Fins i tot, la mort.

—Per què vas triar aquest poema del Vinyoli?
—Mira no ho sé. De fet, quan els llegia me n’agradaven uns altres. Però vaig començar a provar de posar-hi música i aquest va agafar una força brutal. Vaig dir: ‘Hòstia!’ I a partir d’aquella força musical vaig anar entrant en el sentit del poema. No era un dels poemes que hauria escollit a primera vista.

—Hi ha moltes cançons boniques, com un cant a l’esperança…
—Sí… Molt positiu. Una lluita personal i no conflictiva. La lluita de no deixar-se un mateix. D’emplaçar-se cada dia a tenir una higiene, no només de rentar-se les dents, sinó també mental. Una higiene en l’actitud… psicològica i espiritual. Reivindicar aquelles coses de què hem de ser responsables si volem ser més bones persones. ‘Morir d’un llamp’ també té el sentit de la perversió del poder. Jo em crec invencible fins que deixo de ser-ho. Hem de tenir en compte els nostres poders per no apuntar en el sentit equivocat.

—Un optimisme útil.
—Cap a la llum. Mai cap a la foscor.

—Has observat una societat una mica deprimida i la vols despertar?
—M’agrada pensar com puc ser millor. Si em començo a queixar, no em serveix de res. Intento pensar què puc fer més bé. I si el que tinc al costat em veu que estic bé, em copiarà. És més la idea d’encomanar que dirigir o recomanar. Primer vull entendre les coses jo. I explicar com em sento. És la meva manera d’ajudar.

—Amb les cançons que fas et despulles emocionalment. Es nota. Et poses a prova quan fas les cançons?
—Sí… El punt de partida és molt natural. Però tot el que ve després és la prova. Aleshores es posa de manifest allò que no funciona. Veig coses que dic i quan les sento no me les crec… I entro en contradicció. Perquè és com un mirall. Però després la cosa funciona. I és aleshores quan s’ha de resoldre el pensament i desenvolupar-lo fins que sigui prou sòlid. La lluita per obtenir una resolució. Fer una cançó és tancar un conflicte o un desig.

—Quan comences a fer rodar el disc, el primer impacte és el primer petó que fa aquest món millor…
—[riu] Sí… Sí, sí… Parlem de coses essencials que sovint passen desapercebudes. Cal posar-hi la lupa i donar-hi valor. Tenim massa por de la innocència.

—Als discs anteriors explicaves més històries. En aquest hi trobem un estat d’ànim, una vivència… Què t’ha passat?
—Aquests últims han estat un any o dos amb molta connexió amb gent del meu voltant. ‘Stat Jònic’ era una connexió íntima. Eren les meves cabòries… cançons més hermètiques. ‘Farrera’ era una connexió amb un entorn físic. Era una observació… cançons més contemplatives. I aquest és quan jo començo a connectar amb la gent del meu entorn. És un diàleg directe.

—Hi ha sempre un tu i un jo.
—En totes les cançons hi ha un emissor i un receptor.

—Per què dediques el disc als teus pares?
—Són dues figures molt importants fins que et mors. És cert que en una edat determinada els fills van per lliure, però sempre es manté una unió molt íntima. Ha estat una manera de reconèixer l’esforç que hi ha en un pare i una mare. No sempre en som prou conscients.

—Escoltant el disc m’he trobat una Bikimel més sensual i menys rebel.
—He lluitat molt contra aquesta actitud interpretativa… Al final he decidit que volia treure’m de sobre la pressió roquera. Necessitava fluir molt més amb la veu. Jo sóc cantant. I tot el que siguin objeccions i tensions musculars, de la vida i mentals, no ajuda. Les he eliminat. Això és el que deus haver notat.

—Tanmateix no has abandonat aquest contrast de la veu en una mateixa cançó que és la marca de la casa… el crit i la carícia.
—El joc hi continua essent. Això ja és meu.

(Bikimel interpreta ‘Nina de vidre’. Vídeo de Jordi Carreño i Júlia Tercero)