Bifurcant-nos

Mola bon editorial. Ja se’ls acaben els pseudo arguments i van a la desesperada. Per moltes vegades que ens diguin nazis, racistes, supremacistes, etc. la realitat els desmentirà. Per a mi el sorprenent és com l’autoritarisme s’imposa paulatinament a l’imaginari espanyol (si és que havia marxat mai). El tuit de Pepe Blanco, demanant que s’imposi un govern de la seva corda, ignorant per complet el Parlament, és escandalós. Rivera és feixisme pur en formació. I la sorpresa (negativa) de Sánchez per acabar-ho d’adobar. Es fa molt difícil, però és important fer l’esforç d’ignorar tot això per fer el nostre camí.

Hem d’abandonar ja aquesta síndrome d’Estocolm que patim… tanta atenció, debat, tertulia i anàlisi del que ells diuen i deixen de dir ens desconcentra del que hem de fet per alliberar-nos. Ens passa igual que a alguns equips de futbo que si estan madsa per l’arnrit i el públic, es desconcentren i deixen d’aplicar el pla de joc tant curosament traçat i estudiat.
Per passar de la pre-independencia actual al nou estat independent, es a dir, per emancipar-nos, hem de començar a actuar com a persones emancipades, i preocupar-nos mes en lograr els nostres objectius que en estar tant al tanto del que opinin els demés. Menys autocrítica, menys piular i repiular i mes feina!

És ven veritat. La bifurcació està feta i té bons fonaments. Els nostres, els hem de millorar (d’això sempre se’n ocupa i preocupa l’editorial d’aquest digital).Els seus s’aniran radicalitzant. De fet, al Llarena més que un defecte de forma escriptural, li passa que comet un defecte de forma essencial: actua com un tribunal fascista, abandonant el concepte d’estat de dret. Han travessat el límit. Espanya ha passat en sis mesos de ser un estat democràtic a no ser-ho. Ha passat de tenir una constitució, a de facto, ja no tenir-la.
Hem fet sal. I ara, en farem més. Hem d’obrir la planta de sal gruixuda.

Algunes debilitats que cal superar:
Una primera rau en el fet que aquest odi que els corrou, i que de fet està en la base de l’origen de C’s (odi contra tot allò català, començant per la llengua i continuant pel dret a decidir) és present també en alguns sectors minoritaris de la població catalana. I consti que dic minoritaris no pas en comparació amb el nostre moviment d’alliberament, sinó perquè estic convençut que ho és, minoritari, fins i tot dins l’espectre unionista sota el qual evidentment s’aixopluga i tendeix a confondre’s. Però el fet real és que tenim part de la població amb un posicionament colonial, per implícit i amagat que sigui i estigui.
Un segon problema el veig en les tertúlies dels nostres mitjans de comunicació, en què aquells que se suposa haurien de representar els nostres punts de vista sovint adopen plantejaments o bé de tarannà amotllable a la narrativa unionista o terceraviista, o bé d’un autocriticisme exagerat i absurd. I tot plegat, no cal dir-ho, el que facilita és que la nostra moral, que costa mantenir ferma davant de tants atacs, pugui caure en el pessimisme.
Són només dues debilitats. En tenim més, és clar, i cal concebre-les com a reptes a arranjar o superar.

En obrir l’ordinador, m’ha aparegut un anunci dels titulars d’un diari espanyol en el qual s’assegura que “l’ADN dels catalans i les catalanes ve directament dels magribins”, deixant xenòfobament als magribins com el pal d’un galliner. “Ells, els castellans, segons ells en canvi tenen l’arrel de l’ADN en els països nòrdics”. Aquesta barrabassada m’ha fet pensar que segurament és això el que en part els causa aquest odi reprimit que ara els explota. Amb el millor dels propòsits, intento esbrinar què és el que els causa aquesta repulsió tan brutal contra tot el que és català, perquè em costa d’entendre que aquells que els hem ajudat des de temps immemorial siguem tan injustament rebutjats, i arribo a una sola conclusió. Un estat democràtic no es fa per decret llei, ni perquè se’n tinguin moltes ganes, o perquè et pugui resultar molt lucratiu. Es precisen anys i anys de pràctica democràtica sincera per a actuar i, sobretot, pensar democràticament. Si no és així, apareixen constantment símptomes indesitjables, com l’atac constant a les dones i el seu menyspreu per considerar-les inferiors, la incapacitat de negociació amb els altres, la necessitat d’obligar a tothom a ser com un mateix per poder contrarestar la inseguretat personal que domina, l’obsessió pel control en comptes de la comprensió cap als altres, etc., etc.
Després de 75 anys convivint i vivint amb i del feixisme més corrupte, n’han passat quaranta anys fingint com han pogut que ja eren demòcrates, i al final han cregut que ja ho eren, per allò del Goebbels. Mentrestant, Europa feia que se’ls creia perquè ja l’interessava, afegint més dolor a la qüestió. Però a la primera prova ha reaparegut amb tota la força el “pecat original “que tant de mal els va fer. Això m’assegura que mai voldran ni podran entendre’s amb nosaltres, perquè som la viva imatge del que voldrien ser com a societat i no poden aconseguir, i menys encara si aquest comportament tan immadur els ha resultat rendible fins ara. Només ens queda doncs la possibilitat de marxar d’aquesta situació tan tòxica i començar de cap i de nou amb una república nova, neta i allunyada de tanta misèria mental. Doncs pot ser que deixem de donar-hi més voltes i ho fem d’una vegada.

EL “CAP PAS ENRERE” ÉS LA BIFURCACIÓ
No és gaire rigorós fer paral·lelismes entre ciència física (termodinàmica) i ciència social, però el concepte bifurcació permet llicències, i potser li trauré a l’editorial aquest to poètic que m’ha agradat. Els sistemes més enllà de cert llindar de complexitat segueixen rumbs imprevisibles, perden les seves condicions inicials i no es poden invertir ni recobrar. Un petit esdeveniment amplificat fa que un sistema es bifurqui i crei un nou ordre. En aquest punt de bifurcació ja no hi ha retrocés, és una barrera entròpica, un límit infranquejable. Sembla que estem a aquesta bifurcació pel que fa als sentiments, identitats, etc. Personalment estic ja més enllà de fa temps.

Nota. Si la cita d’Hannah Arendt és tot el text entrecomillat sembla un error. No conec la cita però parlar d’ordinadors quan ella va morir al 1975 ?

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Quedarem ben bifucarts quan algú ens possi a una taula de tu a tu a negociar la bifurcació. Sí que és veritat que ja no hi ha marxa enrera però encara no estem tots a casa.

Aquestes famílies castellanes, juntament amb els de l’ Ibex i que controlen tot el que fem, encara es pensen que la bifurcació és una il.lusió de més de quatre gats. Però una il.lusió.

I aquest “algú” que ens hi ha de possar serà, per una part, el que tingui la cara menys dura de l’Unió Europea. I per l’altre part la gent, les persones. No ja les d’aquí, sinó la gent dels altres països (dic països, no espanya) que vegin i entenguin d’una puta vegada que volem ser com ells, persones amb drets i deures de veritat.

No em preocupa el llarena ni l’aznar ni cap d’aquests assaliariats mercenàris, em preocupa qui els manté.

Anem bifurcant-nos..

Per cert, la cita de Partal és literal. La podeu trobar ací:

https://gradoceroprensa.wordpress.com/2016/01/05/la-mentira-en-la-politica-a-proposito-de-la-crisis-de-la-republica/

“En circunstancias normales, el que miente es derrotado por la realidad, de la que no existe sucedáneo; por amplio que sea el tejido de falsedades que un experto mentiroso pueda ofrecer, jamás resultará suficientemente grande, aunque recurra a la ayuda de las computadoras, para ocultar la inmensidad de lo fáctico”.

Avui voldría discrepar, desde la màxima complicitat possible amb l’editorial, no per les paraules de l’article, meridianament certes, sino per el concepte de la bifurcació (que abraço com separaciò, divorci, trencament o allunyament, si voleu).
El primer pensament que he tingut en llegir “bifurcació”, és que implica que avans de la separació de víes hem circulat per la mateixa? Penso que no, que mai, que sempre hem estat “líneas” diferents, “trens” diferents i afegiría que circulant en direccions contràries.
Si és cert que fa segles ens han fet circular per la seva vía, perque a la nostra hi feien demolicions (explossions cada cinquanta anys, arrodonint). Ara que la dinamita ja no es pot fer servir lliurement, tenim l’oportunitat i la voluntat de tornar a la nostra vía i anar endevant. I ho farem, perque tant en concepciò democràtica com en líneas ferroviàries, en som pioners.
L’octubre varem rebutjar tirar pel dret i saltar-nos els semàfors, optant per l’opciò que un “guardagulles europeo” ens donés pas. Cap comentari. Arrivar a la “bifurcació” és el que compte. Crec que sera sense la participaciò del “cap d’estació” espanyol, per molt que l’agència ferroviària europea l’hi demani (‘más vale honra sin trenes, que trenes sin honra’). Perque, per contradir l’Hanna Arendt, porten segles instal.lats en la seva falsedat nacional, en un recorregut més llarg i inhòspit que el transiberià i no es veu el final de vía. L’1-O no va ser, per mi (i per seguir discrepant, avui estic “revel”) l’overtura d’un fossat, sino la constataciò de que sempre hi ha estat. La reafirmaciò dels que volem seguir trajecte en llibertat.

Després de uns 10 anys treballant i visquent per Ejpaña en vaig quedar fart i em vaig bifurcar, ara deu fer uns 9 anys. No hi tinc cap remordiment i ja no els intento explicar ni justificar res. En el procés s’han quedat per el camí uns 4 o 5 “amics” que no ho debien ser pas massa, crec que ells hi han perdut, ara, desconnectat mentalment probo de viure la República dia a dia fent sal.

Endevant sense por, amb confiança en nosaltres i vigilants i combatius amb el forasters que en volen fotre.

Suposo que haureu constatat que, després de la mort del dictador, és la PRIMERA VEGADA que Espanya no accepta un resultat electoral. Atès l’impossibilitat de no poder investir el legítim guanyador, el MHP Puigdemont i veient com està actuant el MHP Torra no se si era la persona més idònia. Es un home molt decidit i el veig capaç de tot per ser fidel a les seves idees. Ara be: ha d’anar amb molta cura sinó es vol convertir en el “nostre” Allende i que en Rivera sigui “ el seu” Pinochet. En aquest “Estado de deshecho” tot és possible.